Grups pro amnistia havien convocat un acte en un poble fictici d'una sèrie de televisió
Com explicava dissabte VilaWeb, els grups pro amnistia bascos van enganyar Dignidad y Justicia convocant una manifestació en favor dels presos bascos a Arralde, poble fictici de la sèrie televisiva 'Goenkale'. L'associació, sense adonar-se que la convocatòria era de per riure, va demanar que es prohibís l'acte. Però el diari ABC no solament s'ho va creure sinó que l'endemà mateix va publicar una crònica d'una manifestació que no s'havia fet.
En un article en què subratlla que el jutge Garzón va permetre dos homenatges als presos d'ETA, hi diu: 'El jutge també va autoritzar un altre homenatge que va fer-se al municipi guipuscoà d'Arralde i que va consistir en un dinar i en una manifestació de suport als presos d'ETA. Les forces de seguretat van dir que no tenien més informació d'aquesta convocatòria que la que havien trobat a la web Askatu.org [...]. Les dues autoritzacions (la d'Alsasua i la d'Arralde) han tingut el vist-i-plau de la fiscalia.' Però per molt que digui l'article, el fet és que no hi va haver cap acte a Arralde, perquè aquesta població és imaginària.
La campanya dels grups pro amnistia tenia el propòsit de criticar la política del nou govern basc de fer retirar qualsevol cartell o fotografia relacionats amb presos, però també ha acabat posant en evidència algun mitjà de comunicació.
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3634208
Del diari ABC,22/9/09
"El juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón ha autorizado una jornada de apoyo a los presos de Ekin, cuya condena ha sido ratificada por el Tribunal Supremo por delitos de integración y colaboración con ETA, que se celebrará hoy en las Campas de San Pedro, situado entre las localidades navarras de Alsasua y Urdiain.
Fuentes jurídicas señalaron a ABC que el magistrado ha permitido la celebración de este acto porque, a diferencia de lo que sostenía la asociación Dignidad y Justicia en su solicitud de prohibición, no consta que la «asamblea de electos» de Batasuna, la ilegal Udalbiltza Kursaal, esté detrás de esta convocatoria. Así se asegura en los informes remitidos al juzgado por la Guardia Civil y la Policía Nacional, en los que las mismas fuentes señalan que, si bien consta que el anuncio de esta jornada corrió a cargo de la portavoz e imputada en la causa de Udalbiltza Maribi Ugarteburu, eso no permite la participación de la ilegalizada Batasuna en el mismo.
No obstante, Garzón ha ordenado a la Policía y a la Guardia Civil que adopten las medidas necesarias para evitar e investigar la posible comisión de hechos delictivos en el transcurso de esta jornada de apoyo a los presos etarras.
Otro homenaje en Arralde
Por otra parte, el juez también autorizó otro homenaje que se celebró ayer en la localidad guipuzcoana de Arralde y que consistió en una comida y en una manifestación de apoyo a los presos de ETA. Las Fuerzas de Seguridad informaron con la urgencia que se les requirió de que no disponían de más información sobre esta convocatoria que la derivada de la página «www.askatu.org», web, recuerda Dignidad y Justicia, de la ilegal Askatasuna. También en esta ocasión, el magistrado ordena que se adopten las medidas necesarias para evitar la posible comisión de delitos de enaltecimiento del terrorismo. Ambas autorizaciones -la de Alsasua y la de Arralde- han contado con el visto bueno de la Fiscalía.
N.Villanueva,Madrid
Increïble, però cert.Espanya...
martes, 22 de septiembre de 2009
jueves, 17 de septiembre de 2009
(ELX) JUDICI A UN MILITANT D'ENDAVANT-OSAN PER INJÚRIES A LA CORONA
Els fets dels quals s'acusa a aquest veí d’Alacant, es remunten al 6 desembre de 2007, en els actes de la 3a Botifarrada contra la constitució espanyola que es celebrava a Elx. Mentre es desenvolupava el dinar popular a la plaça major del Raval, aparegueren dos unitats de la policia local, que després d'identificar-lo, fotografiaren les pancartes que hi havia (concretament alguna amb el lema “A Elx també cremem la monarquia”, en solidaritat amb les diverses encausades a Girona per cremar fotos dels reis espanyols) i s'emportaren un cartell amb la llegenda “Les catalanes no tenim rei! Independència!”.
Cal recordar que l'Ajuntament d'Elx, en aquell moment governat per una coalició entre el Psoe i Esquerra Unida-Bloc, prohibí la convocatòria. No obstant, aquesta fou legalitzada mitjaçant la comunicació a la subdelegació del govern espanyol a Alacant.
El procés judicial, que finalitza amb aquest judici, s’incià amb la denúncia de la policia local, a la qual seguí la declaració com a imputat del militant indepentista. Posterioment les actuacions foren remeses a l’Audiència nacional espanyola, órgan compentent en els casos d’injúries a la corona, la qual ha tornat les actuacions al Jutjat d’Instrucció número 2 d’Elx, després de considerar que els fets no constitueixen cap delicte contra la corona. Finalment el jutjat d’Elx, ha passat els fets a falta, assenyalant el judici pel proper 30 de setembre.
Des d'Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'esquerra independentista i Endavant-OSAN denunciem la persecució política que els processos d'injúries contra la corona han suposat per molts militants de l'esquerra independentista, arribant a ser encausats, com en aquests cas, per l'existència d'un cartell o una pancarta contrària a la institució monàrquica espanyola. L’únic objectiu d’aquests processos ha estat criminalitzar les mostres públiques de rebuig al reis espanyols i el qüestionament de la legitimitat d’una institució hereva directa del dictador feixista Francisco Franco. Constatem, però, que no ho han aconseguit: des que s’inicià la caçera de militants independentistes per injúries a la corona, arreu dels Països Catalans s’han multiplicat tant les mostres de rebuig a la institució monàrquica com la solidaria amb les encausades.
Denunciem, també, la responsabilitat que en d’aquest procés té l’Ajuntament d’Elx, i la persecució a que són sotmesos els actes convocats per les organitzacions de l’esquerra independentista a aquesta vila. L’actuació del govern municipal en aquest cas, ha fet evident el tarannà antidemocràtic d’aquesta institució: primer intentant prohibint els actes de la 3a Botifarrada a la Constitució espanyols, i després, davant la impossibilitat d’impedir-los, optaren per fer ús de la repressió, ordenant a la policia local intervindre en uns actes que es desenvolupaven amb total normalitat. Ha estat la denúncia per injúries a la corona formulada per la policia local la que ha donat lloc a tot aquest procés judicial.
Finalment, també posem de rellevància , l’excés de cel de la justícia espanyola per “protegir” la institució monàrquica porta a l’absurd de què en un judici de faltes es pretenga jutjar un delicte d'injúries a la corona, més encara després que l’Audiència nacional espanyola haja determinat que els fets no són constitutius de cap delicte d’injúries a la corona. Considerem que la conseqüència hauria d’haver estat l’arxiu de les actuacions.
El proper 30 de setembre, a les 10:30h, davant dels Jutjats d’Elx, està prevista la celebració d’una concentració en solidaritat amb el militant encausat
Elx, 16 de setembre de 2009.
martes, 8 de septiembre de 2009
Esportistes cubans
Per Pascual Serrano.
Publicat al seu web i a Rebelión el 1 de setembre de 2009.
pascual_serranoEl passat 17 d'agost quatre esportistes cubans, aprofitant un viatge del seu equip nacional a les Canàries, van decidir no tornar al seu país i demanar asil polític a Espanya. Els mitjans solen prestar gran atenció a fets d'aquest tipus i destacar la legitimitat de la seva decisió. El que sembla oblidar és que ningú els persegueix a Cuba, que és el que justifica la figura de l'asil polític, han decidit quedar-se a Espanya perquè aquí guanyaran molt més diners que a l'illa, on l'esport no és professional i no se'ls paga a preus de "mercat internacional".
El diari El País del 30 d'agost recollia al que s'estava dedicant aquests dies a les Canàries algun d'ells: a fullejar un catàleg de televisions de plasma i telèfons d'última generació. No es tracta de discutir la licitud de la seva determinació, però de ben segur que hi ha al Tercer Món molts professionals-esportistes o no-que volguessin venir a Europa a guanyar més diners i ningú pensarà que procedeix considerar asilats polítics. És que quan s'acabi la temporada de verema es podran acollir a l'estatut de refugiats polítics tots els marroquins que hagin vingut a tallar raïm?
Davant dels "herois" mediàtics que abandonen Cuba, la premsa ridiculitza als esportistes que tornen. El diari canari La Província publicava el 19 d'agost sota el títol "Un tub d'escapament a l'equipatge" un humiliant reportatge sobre els productes que els membres de la delegació esportista cubana es portaven al seu país després de la seva estada a les Canàries. El periodista s'esplaia a explicar la pobresa i les necessitats dels cubans, però no se li acut pensar que si havien comprat tant a Espanya és perquè tenien diners per fer-ho. Si a més van poder emportar-se'l al seu país és que no existeix cap normativa cubana que ho impedeixi . Per tant, l'única raó perquè hagin de comprar a Espanya i no a Cuba objectes tan curiosos com un tub d'escapament per al seu automòbil és que o bé aquest producte no està a l'illa o es troba a un preu desorbitat, i totes dues coses només poden succeir per la qual cosa porta anys denunciant el govern cubà: el bloqueig nord-americà que sanciona qualsevol empresa del món que comerciï amb Cuba. Però aquest assumpte ni va ser citat en el reportatge del diari canari.
D'altra banda es critica que els esportistes que abandonen el país són repudiats pel govern de Cuba. Jo afegiria que també per la gran majoria de la societat cubana. És lògic que un petit país tinguin en gran consideració a l'esportista que no accepta ser subhastat al mercat de l'esport i renega de les grans sumes de diners que els ofereixen els països rics perquè prefereix quedar-se per competir sota els colors del seu país, aquell que l'ha entrenat i mimat perquè li representi internacionalment. És trist que això no sigui comprensible en la nostra mentalitat de mercat,. El 7 d'agost, en el programa esportiu El Larguero, de la Ser, van entrevistar a l'atleta cubà Dayron Robles, en aquests moments entrenant a Guadalajara. Al presentador no se li va ocórrer altra cosa que suggerir-li que es busqués una noia d'aquesta província i es Nacionalitzem espanyol. ¿L'hi suggeriran a tots els esportistes estrangers i no cubans que entrevisten? I si fos poc, continua el periodista preguntant per què admira Fidel Castro i si no té enveja d'altres esportistes pitjors que ell i que "no han de lliurar els seus diners al govern". L'atleta ho resol tancant l'assumpte: "No penso en això". No sé si el periodista espanyol haurà pogut entendre que algú no pensi en els diners. Suposo que que ell també estarà en aquests moments fullejant catàlegs de televisions de plasma i telèfons mòbils d'última generació.
Publicat al seu web i a Rebelión el 1 de setembre de 2009.
pascual_serranoEl passat 17 d'agost quatre esportistes cubans, aprofitant un viatge del seu equip nacional a les Canàries, van decidir no tornar al seu país i demanar asil polític a Espanya. Els mitjans solen prestar gran atenció a fets d'aquest tipus i destacar la legitimitat de la seva decisió. El que sembla oblidar és que ningú els persegueix a Cuba, que és el que justifica la figura de l'asil polític, han decidit quedar-se a Espanya perquè aquí guanyaran molt més diners que a l'illa, on l'esport no és professional i no se'ls paga a preus de "mercat internacional".
El diari El País del 30 d'agost recollia al que s'estava dedicant aquests dies a les Canàries algun d'ells: a fullejar un catàleg de televisions de plasma i telèfons d'última generació. No es tracta de discutir la licitud de la seva determinació, però de ben segur que hi ha al Tercer Món molts professionals-esportistes o no-que volguessin venir a Europa a guanyar més diners i ningú pensarà que procedeix considerar asilats polítics. És que quan s'acabi la temporada de verema es podran acollir a l'estatut de refugiats polítics tots els marroquins que hagin vingut a tallar raïm?
Davant dels "herois" mediàtics que abandonen Cuba, la premsa ridiculitza als esportistes que tornen. El diari canari La Província publicava el 19 d'agost sota el títol "Un tub d'escapament a l'equipatge" un humiliant reportatge sobre els productes que els membres de la delegació esportista cubana es portaven al seu país després de la seva estada a les Canàries. El periodista s'esplaia a explicar la pobresa i les necessitats dels cubans, però no se li acut pensar que si havien comprat tant a Espanya és perquè tenien diners per fer-ho. Si a més van poder emportar-se'l al seu país és que no existeix cap normativa cubana que ho impedeixi . Per tant, l'única raó perquè hagin de comprar a Espanya i no a Cuba objectes tan curiosos com un tub d'escapament per al seu automòbil és que o bé aquest producte no està a l'illa o es troba a un preu desorbitat, i totes dues coses només poden succeir per la qual cosa porta anys denunciant el govern cubà: el bloqueig nord-americà que sanciona qualsevol empresa del món que comerciï amb Cuba. Però aquest assumpte ni va ser citat en el reportatge del diari canari.
D'altra banda es critica que els esportistes que abandonen el país són repudiats pel govern de Cuba. Jo afegiria que també per la gran majoria de la societat cubana. És lògic que un petit país tinguin en gran consideració a l'esportista que no accepta ser subhastat al mercat de l'esport i renega de les grans sumes de diners que els ofereixen els països rics perquè prefereix quedar-se per competir sota els colors del seu país, aquell que l'ha entrenat i mimat perquè li representi internacionalment. És trist que això no sigui comprensible en la nostra mentalitat de mercat,. El 7 d'agost, en el programa esportiu El Larguero, de la Ser, van entrevistar a l'atleta cubà Dayron Robles, en aquests moments entrenant a Guadalajara. Al presentador no se li va ocórrer altra cosa que suggerir-li que es busqués una noia d'aquesta província i es Nacionalitzem espanyol. ¿L'hi suggeriran a tots els esportistes estrangers i no cubans que entrevisten? I si fos poc, continua el periodista preguntant per què admira Fidel Castro i si no té enveja d'altres esportistes pitjors que ell i que "no han de lliurar els seus diners al govern". L'atleta ho resol tancant l'assumpte: "No penso en això". No sé si el periodista espanyol haurà pogut entendre que algú no pensi en els diners. Suposo que que ell també estarà en aquests moments fullejant catàlegs de televisions de plasma i telèfons mòbils d'última generació.
martes, 1 de septiembre de 2009
Demà a les 10:00 a c/Sepúlveda,156-160 contra les mentides i enganys!
Davant l'aprovació per part del govern de l'Estat espanyol el passat 13 d'agost del Reial decret 10/2009, on es concreten els requisits per a la concessió d'una ajuda de 420 €/mes a un determinat nombre d'aturats, diferents associacions d'aturats de diferents localitats del conjunt de l'Estat han convocat una primera jornada de lluita el pròxim dia 2 de setembre, per a denunciar l'engany i la burla del govern Zapatero a més de 1.300.000 desocupats i desocupades que han esgotat qualsevol tipus de prestació per atur.
No només perquè la gran majoria d'afectats queden exclosos per la mesura, sinó perquè també considerem totalment insuficient la quantia de misèria que representen els 420 €/mes.
Davant aquesta primera resposta de diverses associacions de treballadors i treballadores en atur l’ASSEMBLEA DE TREBALLADORES I TREBALLADORS EN ATUR DE BARCELONA dóna suport aquesta iniciativa i CONVOCA UNA CONCENTRACIÓ el dimecres que ve, dia 2 de setembre a les 10 hores davant l’OTG -SEPÚLVEDA (C/Sepúlveda,156-160), per anar posteriorment al Departament de Treball de la Generalitat al mateix carrer Sepúlveda.
Per tant, cridem a tots els treballadors i treballadores en atur de l'Àrea Metropolitana de Barcelona a una CONCENTRACIÓ el dimecres que ve dia 2 de setembre a les 10 hores davant la OTG -SEPÚLVEDA (C/Sepúlveda,156-160-BCN)
ZAPATERO: PROU D’ENGANYAR-NOS AMB ELS 420 EUROS! VOLEM FEINA O PRESTACIÓ D’ATUR CONTRIBUTIVA I INDEFINIDA Barcelona, a 26 de agost de 2009
ASSEMBLEA DE TREBALLADORES I TREBALLADORS EN ATUR DE BARCELONA
Per a debatre les formes de lluita que necessitem per a intentar aconseguir aquests objectius i estar informat de tota la problemàtica que comporta la situació de l'atur, tots els dimarts se celebren Assemblees de treballadors i treballadores en Atur.
LES ASSEMBLEES: TOTS ELS DIMARTS AL CARRER SANT PERE MÉS BAIX, 70 (BCN) A LES 19,30 H.
No només perquè la gran majoria d'afectats queden exclosos per la mesura, sinó perquè també considerem totalment insuficient la quantia de misèria que representen els 420 €/mes.
Davant aquesta primera resposta de diverses associacions de treballadors i treballadores en atur l’ASSEMBLEA DE TREBALLADORES I TREBALLADORS EN ATUR DE BARCELONA dóna suport aquesta iniciativa i CONVOCA UNA CONCENTRACIÓ el dimecres que ve, dia 2 de setembre a les 10 hores davant l’OTG -SEPÚLVEDA (C/Sepúlveda,156-160), per anar posteriorment al Departament de Treball de la Generalitat al mateix carrer Sepúlveda.
Per tant, cridem a tots els treballadors i treballadores en atur de l'Àrea Metropolitana de Barcelona a una CONCENTRACIÓ el dimecres que ve dia 2 de setembre a les 10 hores davant la OTG -SEPÚLVEDA (C/Sepúlveda,156-160-BCN)
ZAPATERO: PROU D’ENGANYAR-NOS AMB ELS 420 EUROS! VOLEM FEINA O PRESTACIÓ D’ATUR CONTRIBUTIVA I INDEFINIDA Barcelona, a 26 de agost de 2009
ASSEMBLEA DE TREBALLADORES I TREBALLADORS EN ATUR DE BARCELONA
Per a debatre les formes de lluita que necessitem per a intentar aconseguir aquests objectius i estar informat de tota la problemàtica que comporta la situació de l'atur, tots els dimarts se celebren Assemblees de treballadors i treballadores en Atur.
LES ASSEMBLEES: TOTS ELS DIMARTS AL CARRER SANT PERE MÉS BAIX, 70 (BCN) A LES 19,30 H.
domingo, 30 de agosto de 2009
Video molt interessant "Guerra Sucia_El regreso de los falangistas"
La democràcia espanyola en estat pur:
http://video.google.com/videoplay?docid=-128442265370877377
http://video.google.com/videoplay?docid=-128442265370877377
viernes, 21 de agosto de 2009
Nou subsidi,noves mentides
Nou subsidi... noves mentides.* *Continuem pagant els i les de sempre.* Des de la Coordinadora Obrera Sindical – COS, sindicat perl’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans,i malgrat l’apariència “progressista” que inicialment podia tenir lamesura dels “420€”, una vegada comprovats els primers efectes realsi condicions per demanar-la, a peu de carrer, i a les cues de lesoficines dels respectius serveis d’ocupació autonòmics, no podemsinó valorar de forma negativa aquesta mesura, tant en la sevaforma, per oportunista, mentidera i miserable (amb la necessitat jade supervivència per dotzenes de milers de persones treballadoresdel sud dels Països Catalans), així com en els seus continguts icondicions, que només fan que posar pedaços, en una situació quereclama mesures molt més urgents i “radicals”... és a dir, justes. Aquesta ampliació de la protecció social a les persones aturades,aprovada pel govern espanyol del PsoE el passat 13 d’agost,mitjançant Reial Decret, tot i ésser una mesura necessària iurgentíssima per a reforçar la protecció social de les persones quees troben en situació d'atur i han esgotat les prestacions isubsidis, sense haver pogut accedir a un nou lloc de treball, no ésres més que una nova mentida d’aquest govern antisocial, contra laclasse treballadora. Així mateix, des de la COS, valorem igualment de forma negatival’actitud dels sindicats grocs espanyols CCOO i UGT, que tot i ésser“crítics”, en cap moment arriben a plantejar cap mesura de respostai pressió per assolir les condicions i les prestacions que realmentnecessiten les persones treballadores en situació d’atur. Encaramés, trobem lamentable les excuses emprades per CCOO en acusar laCEOE d’aquest nou “fracàs”, per no haver “facilitat” el pacte del“diàleg social”, tot i dient que si així s’hagués pactat, lescondicions haurien estat força millors... Com si la nova reformalaboral que ja tenen enllestida CCOO, UGT, CEOE i PsoE, signifiquèscap millora pels drets de les persones treballadores, i com sirealment CCOO (o la UGT), haguessin fet alguna altra cosa que trairla nostra classe en els darrers 30 anys. En què consisteix realment aquest “nou” subsidi? Segons l’escasíssima informació oficial publicada, el ProgramaTemporal de Protecció per Atur i Inserció, aprovat al consellespanyol de ministres del passat 13 d’agost, en forma de reialdecret (tot açò en teoria): - facilitarà una cobertura equivalent al 80% de l'IndicadorPúblic de Renda d'Efectes Múltiples (IPREM), és a dir, 420€/mes,disposant de dos mesos per a sol·licitar-la; - pal·liarà la situació econòmica d'aproximadament de340.000 persones aturades al conjunt de l’estat espanyol, que alfinalitzar els seus períodes de prestació contributiva o subsidi nopuguin accedir a altra prestació, així com a millorar les sevesexpectatives laborals. Sota quines condicions?: - tenir rendes inferiors al 75% del SMI (Salari MínimInterprofessional, 624€/mes en 2009); - subscriure un compromís de participació en itinerarisactius d'inserció (cursos, etc); - la seva percepció serà incompatible amb altres rendesconcedides per les diferents Administracions Públiques; - ésser menor de 65 anys; - haver esgotat la prestació per atur de nivell contributiudes del dia 1 d'agost de 2009 i els 180 dies naturals següents aaquesta data i no tinguin dret al subsidi; - estar inscrit com demandant d'ocupació; - la sol·licitud haurà de presentar-se dintre dels seixantadies següents a l'esgotament de la prestació o el subsidi per atur; - serà vigent mentre les xifres percentuals de l’atur alconjunt de l’estat espanyol es mantinguin per sobre del 17%. Però, realment què volen dir i què impliquen els punts anteriors?: - no tenir rendes superiors al 75% de l’SMI: Quines rendes? Comptabilitzades individualment, o per “unitat familiar”?: o Malgrat no dir-ho, i malgrat l’absoluta manca d’informació que encara impera a les oficines dels Serveis d’Ocupació, s’està aplicant per “unitat familiar”; o això implica que, per exemple, si hom viu amb una persona que reb una pensió (viudetat, dependència, etc.), subsidi, etc., que sigui superior al 75% de l’SMI (és a dir, cobrar una misèria de 468€/mes o més), no podrà rebre eixa prestació. - En alguns mitjans d’informació ja s’ha començat a reconéixer que així, totes les persones que s’apuntin a aquests cursets, deixaran d’estar de forma efectiva a les estadístiques oficials d’atur, amb la qual cosa, les xifres “milloraran”, i el govern es posarà altra medalla, amb noves mentides. - Com ja hem dit abans, si es perceb per exemple un subsidi per incapacitat laboral parcial, incapacitat que no impediria poder realitzar determinades tasques, ja no es podria rebre eixe subsidi. - Què passarà llavors amb les dotzenes de milers de persones, arreu dels Països Catalans, que ja no percebien cap subsidi ni prestació abans de l’1 d’agost? Que continuaran sense rebre res de res. - Què passarà si una vegada hagin passat els 180 dies natural (6 mesos, és a dir, la misèria de 2520€ en total), no hem trobat feina? Ens quedarem igual que ja hi érem. - Què passarà si al conjunt de l’estat baixa l’atur del 17%, però en determinats territoris no ho fa? - I malgrat que baixi del 17% a tot arreu, què passarà amb les persones que continuïn sense feina, ni prestacions, ni subsidis, ni cap possible ingrès? - Per últim, malgrat els intents del govern espanyol per “solucionar” aquest nou merder que han creat, res no apunta a cap solució efectiva; i la teòrica pujada d’impostos a les rendes més “elevades” quedarà en res efectiu... o com a molt, no tocarà les veritables rendes altes, ja que són les que els mantenen al poder. Ara bé, com ens afecta realment a les persones treballadores alsPaïsos Catalans al sud de l’Albera? L’actual crisi econòmica ha significat la destrucció de centenars demilers de llocs de treball arreu dels Països Catalans, i moltespecialment al sud de l’Albera. En paral·lel, s’ha generat un estatde precarització accelerada dels pocs llocs de treball que s’hangenerat, ha augmentat el treball en negre, i les condicionssalarials i de poder adquisitiu han empitjorat (tot i la “baixada”de l’IPC), això ja no ho pot negar ningú. Ja no es pot negar tampoc que les xifres d’atur, de nombre d’EROs ide destrucció de llocs de treball “estable”, és major al nostre paísque a la resta de l’estat espanyol. Segons les dades oficials de l’/Instituto Nacional de Estadística/(dades del govern espanyol que no inclouen les dotzenes de milers depersones aturades que es troben fent cursos d’inserció laboral,etc.), el passat juliol hi havia al conjunt de l’estat espanyol mésde 3.544.000 persones aturades, de les quals, oficialment, més de995.000 es troben entre la CAC, la CAV i la CAIB, és a dir, més del28% del total estatal. Ara bé, i malgrat que en dades absolutes anivell estatal, les xifres de l’atur han disminuit, a casa nostra,han augmentat, tot i estar en temporada alta d’estiu, etc. A més, i pel que fa al nivell de cobertura per desocupació, a la CAChi ha més de 100.893 persones aturades que no perceben cap tipus deprestació i/o subsidi, és a dir, més del 20% del total de persones al’atur, i això segons les xifres oficials. Pel que fa a la CAIB,estaríem parlant de més de 13.000, les persones sense cap tipus desubsidi, i de més de 130.000 a la CAV. En total, icomptabilitzant-ho molt a la baixa, un mínim de 250.000 personessense rebre cap subsidi per desocupació al sud de l’Albera (lesxifres reals d’atur són superiors al milió i mig d’aturats, més demig milió dels quals no reben cap prestació, ni subsidi...aproximant les dades parcials que es tenen de les dades dels serveisd’ocupació, de les persones que estan fent cursos, i que per tant noentren a les estadístiques d’atur, etc.). Quan la dotació total del’”ajuda” del govern només està dirigida a 340.000 persones alconjunt de l’estat espanyol!! I tot i sense aturar-nos a parlar de la quantia de “l’ajuda”, quedonat el nivell de preus a casa nostra, no poden resultar més que unpedaç i almoina temporal, però que dissortadament res va asolucionar, més enllà de tapar unes quantes boques afamades. Otambé, per exemple, que en 6 mesos només es pot provocar un augmentde les “presses” per trobar feina, al cost que sigui, augmentant laprecarietat i la insolidaritat, i empitjorant el conjunt de lescondicions salarials i laborals al nostre país... política quevindrà reblada i legitimada amb la propera reforma laboral (que jatenen enllestida el PsoE, CCOO, UGT i la CEOE, només a l’espera delmoment idoni per signar-la i fer-la pública) Bateria de mesures realment necessàries en la situació actual, i futura: Des de la COS entenem, tal i com vam començar a desenvoluparmitjançant el document de treball presentat fa uns mesos “Per unalluita específica contra l’atur”, que calia començar a projectar anivell social un programa de mesures urgents per fer front a lacrisi, a l’atur i a la precarietat terribles que ens colpegen a lespersones treballadores arreu dels Països Catalans. Per tot plegat, i entre d’altres mesures que caldria anar fixant deforma col·lectiva entre totes les organitzacions i col·lectius quelluitem cada dia per l’alliberament personal, social i nacional delnostre país, des de la COS proposem:
1. Retroactivitat de les mesures i subsidis d’ajuda, és a dir,qualsevol persona treballadora haurà de poder accedir a ellsindependentment del moment en aque s’hagi quedat sense feina.
2. Subsidi d’atur indefinit, per totes les personestreballadores, independentment de la seva història laboral.
3. Dignificació de les pensions i rendes, especialment per lespersones treballadores jubilades, les de viduetat i moltespecialment les dedicades a les persones dependents.
4. Les quanties d’aquests subsidis s’han de fer en base a l’IPCreal de cadascuna de les comarques del nostre país, i no en base aquantitas fixades per l’estat en base a les rendes mínimes.
5. S’ha d’ampliar i reforçar la xarxa pública d’assitència iprotecció social, mitjançant la creació de noves escoles (des dels 0anys fins a les persones jubilades), xarxa ampliada de transportpúblic, ampliació i millora dels serveis sanitaris públics, delsserveis assistencials a les persones depenents i les seves famílies,etc., i tot plegat comptant amb les ampliacions de plantilla quesiguin necessàries.
6. Disposició, per part dels municipis i de les associacions socialment útils, de totes les persones amb dret a subsidi indefinit per realitzar treballs necessaris durant les hores de la jornada laboral i en la mateixa localització de residència. 7. Reducció de la jornada laboral, començant amb jornades obligatòries màximes de 35 hores setmanals sense rebaixa salarial.
8. Fixació del Salari Mínim Interprofessional en 1200€ mensuals, per poder començar així a recuperar el poder adquisitiu perdut en els darrers 20 anys.
9. Creació d’un impost directe sobre el benefici de les empreses i sobre les rendes més elevades, per permetre el finançament d’aquestes mesures i l’allargament del subsidi d’atur. Així com la recuperació de l’impost sobre les herències.
10. Establiment d’un carnet acreditatiu per als joves treballadors en atur que no cobrin subsidi ni tinguin cap ingrés, que els doni automàticament dret a l’exempció en els impostos directes de tot tipus, accés a la seguretat social i a la gratuïtat dels transports públics, dels espectacles i manifestacions culturals, de l’atenció mèdica i hospitalària, dels medicaments, dels serveis de menjador i transport escolar de les escoles públiques. Tot això gestionat des dels municipis i garantit pels “governs autonòmics” corresponents.
11. Equiparació del joves que han acabat els estudis i que estan en edat de treballar amb la categoria d’aturat amb dret a subsidi.
València – Barcelona – Països Catalans, 20 d’agost de 2009
*Coordinadora Obrera Sindical – COS*
*Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans*
1. Retroactivitat de les mesures i subsidis d’ajuda, és a dir,qualsevol persona treballadora haurà de poder accedir a ellsindependentment del moment en aque s’hagi quedat sense feina.
2. Subsidi d’atur indefinit, per totes les personestreballadores, independentment de la seva història laboral.
3. Dignificació de les pensions i rendes, especialment per lespersones treballadores jubilades, les de viduetat i moltespecialment les dedicades a les persones dependents.
4. Les quanties d’aquests subsidis s’han de fer en base a l’IPCreal de cadascuna de les comarques del nostre país, i no en base aquantitas fixades per l’estat en base a les rendes mínimes.
5. S’ha d’ampliar i reforçar la xarxa pública d’assitència iprotecció social, mitjançant la creació de noves escoles (des dels 0anys fins a les persones jubilades), xarxa ampliada de transportpúblic, ampliació i millora dels serveis sanitaris públics, delsserveis assistencials a les persones depenents i les seves famílies,etc., i tot plegat comptant amb les ampliacions de plantilla quesiguin necessàries.
6. Disposició, per part dels municipis i de les associacions socialment útils, de totes les persones amb dret a subsidi indefinit per realitzar treballs necessaris durant les hores de la jornada laboral i en la mateixa localització de residència. 7. Reducció de la jornada laboral, començant amb jornades obligatòries màximes de 35 hores setmanals sense rebaixa salarial.
8. Fixació del Salari Mínim Interprofessional en 1200€ mensuals, per poder començar així a recuperar el poder adquisitiu perdut en els darrers 20 anys.
9. Creació d’un impost directe sobre el benefici de les empreses i sobre les rendes més elevades, per permetre el finançament d’aquestes mesures i l’allargament del subsidi d’atur. Així com la recuperació de l’impost sobre les herències.
10. Establiment d’un carnet acreditatiu per als joves treballadors en atur que no cobrin subsidi ni tinguin cap ingrés, que els doni automàticament dret a l’exempció en els impostos directes de tot tipus, accés a la seguretat social i a la gratuïtat dels transports públics, dels espectacles i manifestacions culturals, de l’atenció mèdica i hospitalària, dels medicaments, dels serveis de menjador i transport escolar de les escoles públiques. Tot això gestionat des dels municipis i garantit pels “governs autonòmics” corresponents.
11. Equiparació del joves que han acabat els estudis i que estan en edat de treballar amb la categoria d’aturat amb dret a subsidi.
València – Barcelona – Països Catalans, 20 d’agost de 2009
*Coordinadora Obrera Sindical – COS*
*Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans*
jueves, 20 de agosto de 2009
L'esquerra mundial i les eleccions iranianes
Les recents eleccions a Iran, i els subsegüents desafiaments a la seva legitimitat, han estat un assumpte d'enorme conflicte intern a Iran i un debat que sembla interminable en la resta del món -un debat que amenaça amb romandre per algun temps encara. Una de les seves més fascinants conseqüències és que en aquesta discussió d'escala mundial hi ha hagut una enorme divisió entre persones que es consideren part de l'esquerra del món. Divergeixen en els seus punts de vista: des de ser gent que protegeix incondicionalment l'anàlisi que Ahmadinejad/Khamenei fan de la situació, fins a ser oponents virtualment incondicionals, amb múltiples posicions intermèdies. Això potser reflecteix tant l'estat de l'esquerra mundial com la situació a Iran.
Què ha passat a Iran? Hi va haver unes eleccions. Pel que sembla va haver-hi una gran afluència de votants. El Govern va anunciar una victòria abassegadora del president en el càrrec, Mahmud Ahmadinejad. Els simpatitzants dels altres tres candidats han fet l'acusació que les xifres són fraudulentes. Les dues principals bases d'aquestes acusacions van ser la rapidesa i naturalesa tancada del procés de recompte i la implausibilidad d'alguns resultats de votacions si es desglossen segons les diferents àrees del país. L'autoritat última d'Iran, l'aiatol·lah Alí Khamenei, va assegurar en termes sense ambigüitats que els resultats de les votacions eren essencialment correctes i que, per tant, les eleccions eren enterament legítimes. Ha insistit que tots reconeguin la validesa dels resultats i que deixin de qüestionar-los.
Immediatament després de les eleccions moltes persones van sortir als carrers a protestar els resultats i van clamar per un recompte o per noves eleccions. A mesura que aquestes protestes van prendre força, Ahmadinejad/Khamenei van respondre amb mesures repressives més i més severes. Les Guàrdies Revolucionàries i el cos anomenat Basiji (una espècie de milícia popular) van utilitzar la força per a treure als manifestants dels carrers, en van matar a alguns i en van arrestar a un nombre significatiu en el procés.
Encara ara, les figures principals de l'oposició, el candidat presidencial Mirhossein Mussavi i els seus dos simpatitzants clau, els expresidents Akbar Hashemi Rafsanjani i Mohammad Khatami, continuen afirmant que les eleccions no van donar un resultat legítim. En això compten amb el suport dels altres dos candidats en la cursa presidencial, que van rebre menys vots.
Què és el que volen aquestes importants figures? Totes al·leguen ser fidels seguidors de la revolució de 1978-1979 i estar dedicats a la preservació de la República iraniana existent. En resum, no estan cridant a un canvi de règim. Per contra, insisteixen que són més fidels adherents de l'esperit original de la revolució iraniana que el grup que actualment està en el poder. Com ha interpretat això l'esquerra mundial? La present situació a Iran no és per res única. Després de tot, hi ha hagut protestes populars massives en molts països de tot el món en un moment o altre durant molt temps. Així, l'esquerra mundial té interminables analogies amb les quals comparar la situació iraniana. Per començar, hi ha la revolució iraniana de 1978-1979. Però també hi ha Tiananmen a Xina, el 1989, les revolucions de 1968 en incomptables països, les anomenades revolucions de colors, de collita recent en els països 'excomunistes', un gran nombre d'esdeveniments en diferents països llatinoamericans i les vagues generals a França en 1995. Hom podria remuntar-se a les revolucions russa i francesa si així ho desitgés.
Amb tota seguretat, l'esquerra mundial no té una visió unificada d'aquestes protestes populars. De fet, un podria dir que un dels principals problemes amb l'esquerra mundial contemporània és la seva incoherència col·lectiva a l'encarar la panoplia i notable varietat d'aquestes protestes populars.
La raó d'aquesta incoherència col·lectiva és triple. Primer, hi ha una llarga història de desil·lusions amb els resultats d'aquestes protestes populars, especialment en els últims 50 anys. Segon, avui dia hi ha una debilitat organitzativa objectiva dels moviments polítics de l'esquerra tradicional en la majoria dels països. (Les principals veus de l'esquerra mundial d'avui tendeixen a ser, en la seva major part, intel·lectuals amb postures independents o activistes localitzats en molt petites organitzacions). Tercer, hi ha el fet que les anomenades anàlisis d'esquerra difereixen fonamentalment en el que pensen que s'hauria de mirar quan s'analitza les situacions concretes.
Alguns miren primordialment les relacions interestatals. Quin seria la conseqüència geopolítica que un govern particular fos reemplaçat per una sèrie diferent de líders o, àdhuc, que el règim canviés cap a un de diferent tipus? En el cas d'Iran en el moment actual, tots saben que està en fort conflicte amb Estats Units (i en menor grau amb Europa occidental), sobretot però no exclusivament en allò relacionat amb assumptes nuclears. El president Ahmadinejad està identificat amb una forta posició iraniana versus Estats Units. Tant ell com Khamenei han argumentat en repetides ocasions que Estats Units i Gran Bretanya estan darrere de les protestes populars amb la finalitat de que Ahmadinejad sigui retirat del càrrec en favor d'algú més mal·leable des del punt de vista nord-americà. Hugo Chávez ha ofert el seu total suport a Ahmadinejad, primordialment amb aquests arguments. Aquesta és una forma plausible però limitada d'analitzar una situació. Després de tot, pocs esquerrans donarien suport l'actual règim de Myanmar, que recentment va suprimir brutalment les manifestacions de monjos budistes amb l'argument que el Govern nord-americà anhela veure un canvi de règim a Myanmar.
O hom podria mirar, més aviat, les divisions de classe en l'interior d'Iran. Alguns autoidentificats membres de l'esquerra mundial argumenten que els simpatitzants de Mussavi són en gran mesura persones de la classe mitja o acabalades, mentre que Ahmadinejad extreu els seus simpatitzants dels estrats populars. Per tant, diuen, un esquerrà hauria de fer costat a Ahmadinejad. Alguns altres esquerrans analitzen la situació de manera diferent, argumentant que això és merament una lluita entre dues varietats de grups privilegiats, i que el suport d'Ahmadinejad en les zones més pobres de Teheran és en gran mesura el resultat d'un populisme des de dalt (i pitjor encara, d'un pa i circ a l'estil Berlusconi). Uns altres apunten a realitats ètniques entre els estrats més pobres, argumentant que les àrees rurals on no es parla farsi o que no són xiïtes queden fora de la distribució populista, estan oprimits i són hostils a Ahmadinejad, qui representa merament, diuen, al grup ètnic dominant.
A més, molts esquerrans són fonamentalment anticlericals. Refusen reconèixer la legitimitat de qualsevol règim que es basi en el paper central del clergat. Ens recorden que l'actual règim iranià va eliminar sistemàticament tots els partits d'esquerra no islàmics, fins i tot aquells partits que van particpiar en el derrocament del xà. Tudeh, el partit comunista iranià, ha condemnat els resultats de les eleccions i dóna suport a les demandes de Mussavi malgrat les seves reserves cap a aquest.
Hi ha dues coses que dir sobre les protestes populars onsevulla que ocorrin. La primera és que mai és fàcil per a la gent el sortir als carrers a exigir-li al govern que canviï les seves polítiques. Tots els governs estan prests per a usar la força contra aquestes demandes, uns amb major rapidesa que altres. Així que quan la gent surt als carrers, mai és només perquè els de fora els manipulen. Quan la CIA va arreglar el cop a Iran en 1953, no ho va fer induint que els iranians sortissin als carrers. Ho va fer treballant entre bambalines amb els oficials militars. Un hauria de respectar l'autonomia política dels grups que, de fet, s'arrisquen a sortir als carrers. És molt fàcil culpar als agitadors externs.
La segona cosa que cal dir sobre els aixecaments populars és que sempre i inevitablement són una combinació de molts elements. Alguns dels manifestants tenen greuges específics immediats. Uns altres busquen canviar les persones dintre del govern però no el règim com a tal. I uns volen canviar, és a dir enderrocar, el règim. Les manifestacions populars gairebé mai ho forma un grup de persones consistent ideològicament. El normal és que els aixecaments succeeixin solament quan existeixen tals coalicions. Però això sempre significa que el resultat post-alçament és inherentment incert. Així que l'esquerra mundial ha de ser curosa a l'oferir el seu suport polític i moral als aixecaments populars.
Vivim en temps molt caòtics. No és impossible una estratègia coherent de l'esquerra mundial. Però no serà fàcil. I encara no s'ha assolit. Les conseqüències per al món de la lluita interna d'Iran no són clares com el cristall. L'esquerra mundial no ha de ser muda, però hauria de ser prudent.
Immanuel Wallerstein
Font:www.fabrica.cat
Què ha passat a Iran? Hi va haver unes eleccions. Pel que sembla va haver-hi una gran afluència de votants. El Govern va anunciar una victòria abassegadora del president en el càrrec, Mahmud Ahmadinejad. Els simpatitzants dels altres tres candidats han fet l'acusació que les xifres són fraudulentes. Les dues principals bases d'aquestes acusacions van ser la rapidesa i naturalesa tancada del procés de recompte i la implausibilidad d'alguns resultats de votacions si es desglossen segons les diferents àrees del país. L'autoritat última d'Iran, l'aiatol·lah Alí Khamenei, va assegurar en termes sense ambigüitats que els resultats de les votacions eren essencialment correctes i que, per tant, les eleccions eren enterament legítimes. Ha insistit que tots reconeguin la validesa dels resultats i que deixin de qüestionar-los.
Immediatament després de les eleccions moltes persones van sortir als carrers a protestar els resultats i van clamar per un recompte o per noves eleccions. A mesura que aquestes protestes van prendre força, Ahmadinejad/Khamenei van respondre amb mesures repressives més i més severes. Les Guàrdies Revolucionàries i el cos anomenat Basiji (una espècie de milícia popular) van utilitzar la força per a treure als manifestants dels carrers, en van matar a alguns i en van arrestar a un nombre significatiu en el procés.
Encara ara, les figures principals de l'oposició, el candidat presidencial Mirhossein Mussavi i els seus dos simpatitzants clau, els expresidents Akbar Hashemi Rafsanjani i Mohammad Khatami, continuen afirmant que les eleccions no van donar un resultat legítim. En això compten amb el suport dels altres dos candidats en la cursa presidencial, que van rebre menys vots.
Què és el que volen aquestes importants figures? Totes al·leguen ser fidels seguidors de la revolució de 1978-1979 i estar dedicats a la preservació de la República iraniana existent. En resum, no estan cridant a un canvi de règim. Per contra, insisteixen que són més fidels adherents de l'esperit original de la revolució iraniana que el grup que actualment està en el poder. Com ha interpretat això l'esquerra mundial? La present situació a Iran no és per res única. Després de tot, hi ha hagut protestes populars massives en molts països de tot el món en un moment o altre durant molt temps. Així, l'esquerra mundial té interminables analogies amb les quals comparar la situació iraniana. Per començar, hi ha la revolució iraniana de 1978-1979. Però també hi ha Tiananmen a Xina, el 1989, les revolucions de 1968 en incomptables països, les anomenades revolucions de colors, de collita recent en els països 'excomunistes', un gran nombre d'esdeveniments en diferents països llatinoamericans i les vagues generals a França en 1995. Hom podria remuntar-se a les revolucions russa i francesa si així ho desitgés.
Amb tota seguretat, l'esquerra mundial no té una visió unificada d'aquestes protestes populars. De fet, un podria dir que un dels principals problemes amb l'esquerra mundial contemporània és la seva incoherència col·lectiva a l'encarar la panoplia i notable varietat d'aquestes protestes populars.
La raó d'aquesta incoherència col·lectiva és triple. Primer, hi ha una llarga història de desil·lusions amb els resultats d'aquestes protestes populars, especialment en els últims 50 anys. Segon, avui dia hi ha una debilitat organitzativa objectiva dels moviments polítics de l'esquerra tradicional en la majoria dels països. (Les principals veus de l'esquerra mundial d'avui tendeixen a ser, en la seva major part, intel·lectuals amb postures independents o activistes localitzats en molt petites organitzacions). Tercer, hi ha el fet que les anomenades anàlisis d'esquerra difereixen fonamentalment en el que pensen que s'hauria de mirar quan s'analitza les situacions concretes.
Alguns miren primordialment les relacions interestatals. Quin seria la conseqüència geopolítica que un govern particular fos reemplaçat per una sèrie diferent de líders o, àdhuc, que el règim canviés cap a un de diferent tipus? En el cas d'Iran en el moment actual, tots saben que està en fort conflicte amb Estats Units (i en menor grau amb Europa occidental), sobretot però no exclusivament en allò relacionat amb assumptes nuclears. El president Ahmadinejad està identificat amb una forta posició iraniana versus Estats Units. Tant ell com Khamenei han argumentat en repetides ocasions que Estats Units i Gran Bretanya estan darrere de les protestes populars amb la finalitat de que Ahmadinejad sigui retirat del càrrec en favor d'algú més mal·leable des del punt de vista nord-americà. Hugo Chávez ha ofert el seu total suport a Ahmadinejad, primordialment amb aquests arguments. Aquesta és una forma plausible però limitada d'analitzar una situació. Després de tot, pocs esquerrans donarien suport l'actual règim de Myanmar, que recentment va suprimir brutalment les manifestacions de monjos budistes amb l'argument que el Govern nord-americà anhela veure un canvi de règim a Myanmar.
O hom podria mirar, més aviat, les divisions de classe en l'interior d'Iran. Alguns autoidentificats membres de l'esquerra mundial argumenten que els simpatitzants de Mussavi són en gran mesura persones de la classe mitja o acabalades, mentre que Ahmadinejad extreu els seus simpatitzants dels estrats populars. Per tant, diuen, un esquerrà hauria de fer costat a Ahmadinejad. Alguns altres esquerrans analitzen la situació de manera diferent, argumentant que això és merament una lluita entre dues varietats de grups privilegiats, i que el suport d'Ahmadinejad en les zones més pobres de Teheran és en gran mesura el resultat d'un populisme des de dalt (i pitjor encara, d'un pa i circ a l'estil Berlusconi). Uns altres apunten a realitats ètniques entre els estrats més pobres, argumentant que les àrees rurals on no es parla farsi o que no són xiïtes queden fora de la distribució populista, estan oprimits i són hostils a Ahmadinejad, qui representa merament, diuen, al grup ètnic dominant.
A més, molts esquerrans són fonamentalment anticlericals. Refusen reconèixer la legitimitat de qualsevol règim que es basi en el paper central del clergat. Ens recorden que l'actual règim iranià va eliminar sistemàticament tots els partits d'esquerra no islàmics, fins i tot aquells partits que van particpiar en el derrocament del xà. Tudeh, el partit comunista iranià, ha condemnat els resultats de les eleccions i dóna suport a les demandes de Mussavi malgrat les seves reserves cap a aquest.
Hi ha dues coses que dir sobre les protestes populars onsevulla que ocorrin. La primera és que mai és fàcil per a la gent el sortir als carrers a exigir-li al govern que canviï les seves polítiques. Tots els governs estan prests per a usar la força contra aquestes demandes, uns amb major rapidesa que altres. Així que quan la gent surt als carrers, mai és només perquè els de fora els manipulen. Quan la CIA va arreglar el cop a Iran en 1953, no ho va fer induint que els iranians sortissin als carrers. Ho va fer treballant entre bambalines amb els oficials militars. Un hauria de respectar l'autonomia política dels grups que, de fet, s'arrisquen a sortir als carrers. És molt fàcil culpar als agitadors externs.
La segona cosa que cal dir sobre els aixecaments populars és que sempre i inevitablement són una combinació de molts elements. Alguns dels manifestants tenen greuges específics immediats. Uns altres busquen canviar les persones dintre del govern però no el règim com a tal. I uns volen canviar, és a dir enderrocar, el règim. Les manifestacions populars gairebé mai ho forma un grup de persones consistent ideològicament. El normal és que els aixecaments succeeixin solament quan existeixen tals coalicions. Però això sempre significa que el resultat post-alçament és inherentment incert. Així que l'esquerra mundial ha de ser curosa a l'oferir el seu suport polític i moral als aixecaments populars.
Vivim en temps molt caòtics. No és impossible una estratègia coherent de l'esquerra mundial. Però no serà fàcil. I encara no s'ha assolit. Les conseqüències per al món de la lluita interna d'Iran no són clares com el cristall. L'esquerra mundial no ha de ser muda, però hauria de ser prudent.
Immanuel Wallerstein
Font:www.fabrica.cat
lunes, 17 de agosto de 2009
El sindicalisme d'alliberament,xerrada per l'esquerra independentista del Camp
EL SINDICALISME NACIONAL I DE CLASSE:
Primer de tot voldria donar les gràcies a l’EI del Camp per convidar-nos a la Coordinadora Obrera Sindical a participar d’aquesta Escola d’estiu.
Hui intentaré fer una introducció al tema que ens ocupa “ el sindicalisme nacional i de classe”, per que siga més dinàmic farem un repàs a diferents conceptes i després obrirem una roda de preguntes i reflexions.
a-Sindicat d’abast nacional.
b-Sindicat socio-polític.
c-El sindicalisme del Segle XXI enfront el vell model sindical.
d-Dialèctica sindicat-EI.
a- El primer que hauriem d’observar és que el sindicalisme d’alliberament ha de ser en tot el territori de la nació que es pretén alliberar. Sembla una perogrullada, però malauradament molts independentistes de pedra-pica, gent combativa i formada, és afiliada a sindicats que tot i que al seu discurs
utilitzen els Països Catalans com referent geogràfic,no ha intentat mai bastir una alternativa sindical a cada territori del país.
Evidentment, cal en primera instància definir el subjecte polític que s’ha d’independitzar i destinar els millors esforços i capacitats en ampliar la base del sindicat arreu de la nació per fer d’aquest sindicat una eina més per l’alliberament, especialment a l’hora de ser corretja de trasmissió entre el moviment púrament polític i la gran massa de treballadors i treballadores de la nació que lluita. També la tasca d’un sindicat, i en aquest cas d’un sindicat nacional, és el de “escola de militància” com afirmava Lenin. El sindicat pot i ha de servir per “captar” treballadors i treballadores de les capes més baixes de la població, gent que sense aquesta eina que és el sindicat nacional podria caure en un missatge reformista quan no perillosament unionista o filo-feixista.
Per la COS, un exemple de treball en clau nacional,sense ni molt menys menystenir el treball i dedicació de totes les organitzacions de l’EI, és el SEPC. Aquest sindicat d’estudiants ha anat expandint la seua afiliació a totes les universitats públiques del país a partir del treball rigorós i coherent. Una de les dades que ens refermen en aquesta impressió és que a les eleccions de la Universitat d’alacant, aquest sindicat tregué 10 claustrals,convertint-se en la segona força.
Evidentment el món del treball asalariat i el món estudiantil és molt diferent, i les dificultats per practicar el sindicalisme al lloc de treball és més difícil i perillós que a les aules, però aquesta és la línea. Si l’EI, o qualsevol altre moviment d’emancipació nacional i social, és capaç, com ho hem sigut de crear organitzacions de joves, polítiques, antirepressives, culturals, etc ha de crear-ne, obligatòriament, un sindicat propi que siga la seua veu i orelles al món laboral, creant discurs i praxi revolucionàri al lloc de treball.
Per entendre més be com hem arrivat a aquest moment actual, on tot i patir una crisi econòmica (i d’altres tipus) l’EI no està influïnt com deuria en el moviment obrer cal estudiar i aprendre dels errors estratègics comesos en el passat:
-El PSAN destinà esforços ja a principis dels ’70 en enfortir CC.OO., esperant que fora una eina anti-capitalista que incloguera el dret d’autodeterminació, fins que l’any 1976 desisteix i aposta per crear els Col.lectiu d’obrers en lluita, però la conjuntura favorable ja havia passat, i amb el “desencanto”, el pactisme, i el desmantelament de la gran industria i l’adveniment del capitalisme “pots-industrial” es va difondre la idea que el proletariat i la lluita de classes eren ja cosa del passat.
-L’IPC, per la seua banda, apostà també l’any 1976, per la creació d’un nou sindicat, els Col.lectius de Treballadors (CC.TT.).
Aquests dos sindicats treurien pocs delegats sindicals a les primeres eleccions sindicals,i es començà un procés de confluència que acabaria parint la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya, primer sindicat que apostaria per un discurs nacional complet.
Però, l’acostament de la CSTC al sindicat pròxim a Unió Democràtica de Catalunya Sindicat de Quadres de Catalunya, acabaria per l’ixida d’un grup de militants que crearien la COS, en desacord per la deriva dretana i autonomista del nou sindicat, que amb el temps i diversos congresos, acabaria éssent la I-CSC.
b-Com a sindicat socio-econòmic pretenem dir que els sindicats creats per moviments d’alliberament com el nostre no aboca tots els seus esforços tan sols a la lluita laboral-econòmica al lloc de treball, o a la negociació de convenis col.lectius, etc.
Primerament, tot i que per qualsevol sindicat és importantíssim ampliar el nombre d’afiliats i de delegats sindicals, els sindicats d’alliberament, com la COS, entén que la lluita ha d’anar molt més enllà, ha de ser present a totes les vessants de la vida del i la treballadora. Exterioritzar el conflicte, recolzar i recolzar-se en els moviments socials, apostar decididament per l’erradicació del patriarcat i el racisme explotador dins les empreses als i les treballadores migrades.
En definitiva, el sindicalisme d’alliberament no pot tancar-se en les negociacions per un tant per cent de pujada anual en els convenis, en si la baixa per maternitat són d’x dies o x més 1. El sindicat d’alliberament, ha d’aportar una visió clarament rupturista,anti-capitalista, ha de presentar als i les treballadores les contradiccions capitalistes i intentar per tots els mitjans destruïr la visió reificada que la gran massa de treballadors i treballadores assumeix al voltant del món laboral i les seues lleis (8 hores de jornada laboral, legitimitat de l’apropiació de la plusvàlua, etc)
El sindicat socio-econòmic és la més pura manifestació dels sindicats de classe, doncs el seu objectiu és lluitar al món laboral per la destrucció del capitalisme i la conversió del treball assalariat en un treball planificat pel be comú i no per l’apropiació de la plusvàlua.
c-Des de la COS entenem que les velles formes organitzatives dels sindicats, no només els grocs, si no també d’altres més o menys rupturistes i conseqüents, no poden aportar al dia d’avui la eina necessària per la lluita laboral doncs el mercat ha canviat molt, deformant al seu gust i necessitat el món del treball,incloent-hi fins 17 formes de contractació. Aquesta estratègia els hi ha servit als empresaris i patrons per dividir la classe obrera fins i tot als propis llocs de treball, doncs el desconeixement i desconfiança que provoca aquesta diversificació de formes de contracte laboral dificulten la unió i l’acció col.lectiva dins l’empresa. Divideix i venceràs,deien,i a sobre,alienen.
Altres factors que han desmobilitzat la classe obrera ha estat el pactisme dels sindicats grocs majoritaris,CC.OO i U.G.T., la precarietat, la por a ser acomiadat/acomiadada i la falàcia emprada des de fa més de vint anys; ja no n’hi han classes socials,ara tots som iguals, fins i tot que el capitalisme era el fi de la història com més d’un “ideòleg” burgés es va atrevir a exclamar quan s’enfonsà l’URSS.
Però la COS creu que al davant d’aquestes velles formes organitzatives es pot posar una nova forma de sindicalisme, el que nosaltres anomenem sindicalisme del Segle XXI i no és més que intentar atacar el problema d’arrel; el capitalisme i la seua forma pròpia i inexorable de treball i les rel.lacions humanes i socials que d’ell s’extreuen, enfortir els lligams de classe i la solidaritat obrera. Com? Treient les reivindicacions i la lluita laboral-econòmica al carrer, col.laborant en assemblees de barri, en plataformes d’aturats, amb moviments socials, etc
Dins dels propi centre de treball fer sindicalisme és gairebé imposible, doncs cal adaptar la lluita i buscar complicitats.
Per això intentem bastir un sindicat que partint de nuclis geogràfics (barris,viles,ciutats) siga capaç de donar suport mutu entre militants que pateixen problemes laborals, o econòmics, o de discriminació,etc i amb el treball conjunt amb d’altres plataformes o assemblees del nostre voltant per així teixir complicitats i que el discurs de la COS, el discurs del sindicalisme d’alliberament, que és el mateix que el de l’EI siga accessible i proper als i les treballadores dels PPCC.
Per últim cal remarcar que amb aquesta aposta estratègica la COS pretén ser una part més de l’engranatge de l’EI i reforçar el moviment d’emancipació del nostre poble.
d- A la COS tenim la ferma convicció de treballar per ser el sindicat inequívocament referencial de tota l’Esquerra Independentista, i tenim aquesta convicció per, com ja hem comentat abans, portar la veu de l’EI als llocs de treball, per estendre el nostre missatge rupturista i alliberador al conjunt del poble treballador català, i per ser l’oida de l’EI allà on es mostra més clarament el descontent de tantíssima gent; el món laboral.
Però,quin és el paper d’un sindicat en el moviment d’alliberament? Com s’articula aquesta relació entre el moviment polític i la seua sectorial laboral? Des de la COS pensem que aquesta relació ha de ser estreta, acompassada, fluïda, però mai tutelada. Ni el sindicat pot dir-li al moviment polític quin ha de ser el seu següent pas, ni el moviment polític ha d’intentar “remoure les cireres” ni dins el sindicat, ni la seua estratègia.
El moviment polític, és a dir, totes les organitzacions i sectorials que formem l’EI ,i el sindicat han d’analitzar junts quina ha de ser la tàctica i l’estratègia a seguir al món laboral,i com el moviment polític pot ajudar en aquesta tasca.
El sindicat ha de ser l’oida i la veu del moviment dins el món laboral, ha d’aportar la seua preparació tècnica i legal,ha de captar nous militants, i ha de “prendre el pols” al descontent que genera i generarà la crisi econòmica que patim.
El moviment polític haurà d’escoltar el sindicat i treballar colze a colze amb ell per qué cada cop més gent s’incorpore al sindicat i així estendre la nostra aposta política.
Aquesta rel.lació es retroalimenta, és dialèctica, i haurà d’analitzar els errors i encerts que pugam tindre per extreure les conclusions més vàlides i continuar sumant més capes de la població que vegen en la independència i el socialisme el millor futur per totes plegades.
Primer de tot voldria donar les gràcies a l’EI del Camp per convidar-nos a la Coordinadora Obrera Sindical a participar d’aquesta Escola d’estiu.
Hui intentaré fer una introducció al tema que ens ocupa “ el sindicalisme nacional i de classe”, per que siga més dinàmic farem un repàs a diferents conceptes i després obrirem una roda de preguntes i reflexions.
a-Sindicat d’abast nacional.
b-Sindicat socio-polític.
c-El sindicalisme del Segle XXI enfront el vell model sindical.
d-Dialèctica sindicat-EI.
a- El primer que hauriem d’observar és que el sindicalisme d’alliberament ha de ser en tot el territori de la nació que es pretén alliberar. Sembla una perogrullada, però malauradament molts independentistes de pedra-pica, gent combativa i formada, és afiliada a sindicats que tot i que al seu discurs
utilitzen els Països Catalans com referent geogràfic,no ha intentat mai bastir una alternativa sindical a cada territori del país.
Evidentment, cal en primera instància definir el subjecte polític que s’ha d’independitzar i destinar els millors esforços i capacitats en ampliar la base del sindicat arreu de la nació per fer d’aquest sindicat una eina més per l’alliberament, especialment a l’hora de ser corretja de trasmissió entre el moviment púrament polític i la gran massa de treballadors i treballadores de la nació que lluita. També la tasca d’un sindicat, i en aquest cas d’un sindicat nacional, és el de “escola de militància” com afirmava Lenin. El sindicat pot i ha de servir per “captar” treballadors i treballadores de les capes més baixes de la població, gent que sense aquesta eina que és el sindicat nacional podria caure en un missatge reformista quan no perillosament unionista o filo-feixista.
Per la COS, un exemple de treball en clau nacional,sense ni molt menys menystenir el treball i dedicació de totes les organitzacions de l’EI, és el SEPC. Aquest sindicat d’estudiants ha anat expandint la seua afiliació a totes les universitats públiques del país a partir del treball rigorós i coherent. Una de les dades que ens refermen en aquesta impressió és que a les eleccions de la Universitat d’alacant, aquest sindicat tregué 10 claustrals,convertint-se en la segona força.
Evidentment el món del treball asalariat i el món estudiantil és molt diferent, i les dificultats per practicar el sindicalisme al lloc de treball és més difícil i perillós que a les aules, però aquesta és la línea. Si l’EI, o qualsevol altre moviment d’emancipació nacional i social, és capaç, com ho hem sigut de crear organitzacions de joves, polítiques, antirepressives, culturals, etc ha de crear-ne, obligatòriament, un sindicat propi que siga la seua veu i orelles al món laboral, creant discurs i praxi revolucionàri al lloc de treball.
Per entendre més be com hem arrivat a aquest moment actual, on tot i patir una crisi econòmica (i d’altres tipus) l’EI no està influïnt com deuria en el moviment obrer cal estudiar i aprendre dels errors estratègics comesos en el passat:
-El PSAN destinà esforços ja a principis dels ’70 en enfortir CC.OO., esperant que fora una eina anti-capitalista que incloguera el dret d’autodeterminació, fins que l’any 1976 desisteix i aposta per crear els Col.lectiu d’obrers en lluita, però la conjuntura favorable ja havia passat, i amb el “desencanto”, el pactisme, i el desmantelament de la gran industria i l’adveniment del capitalisme “pots-industrial” es va difondre la idea que el proletariat i la lluita de classes eren ja cosa del passat.
-L’IPC, per la seua banda, apostà també l’any 1976, per la creació d’un nou sindicat, els Col.lectius de Treballadors (CC.TT.).
Aquests dos sindicats treurien pocs delegats sindicals a les primeres eleccions sindicals,i es començà un procés de confluència que acabaria parint la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya, primer sindicat que apostaria per un discurs nacional complet.
Però, l’acostament de la CSTC al sindicat pròxim a Unió Democràtica de Catalunya Sindicat de Quadres de Catalunya, acabaria per l’ixida d’un grup de militants que crearien la COS, en desacord per la deriva dretana i autonomista del nou sindicat, que amb el temps i diversos congresos, acabaria éssent la I-CSC.
b-Com a sindicat socio-econòmic pretenem dir que els sindicats creats per moviments d’alliberament com el nostre no aboca tots els seus esforços tan sols a la lluita laboral-econòmica al lloc de treball, o a la negociació de convenis col.lectius, etc.
Primerament, tot i que per qualsevol sindicat és importantíssim ampliar el nombre d’afiliats i de delegats sindicals, els sindicats d’alliberament, com la COS, entén que la lluita ha d’anar molt més enllà, ha de ser present a totes les vessants de la vida del i la treballadora. Exterioritzar el conflicte, recolzar i recolzar-se en els moviments socials, apostar decididament per l’erradicació del patriarcat i el racisme explotador dins les empreses als i les treballadores migrades.
En definitiva, el sindicalisme d’alliberament no pot tancar-se en les negociacions per un tant per cent de pujada anual en els convenis, en si la baixa per maternitat són d’x dies o x més 1. El sindicat d’alliberament, ha d’aportar una visió clarament rupturista,anti-capitalista, ha de presentar als i les treballadores les contradiccions capitalistes i intentar per tots els mitjans destruïr la visió reificada que la gran massa de treballadors i treballadores assumeix al voltant del món laboral i les seues lleis (8 hores de jornada laboral, legitimitat de l’apropiació de la plusvàlua, etc)
El sindicat socio-econòmic és la més pura manifestació dels sindicats de classe, doncs el seu objectiu és lluitar al món laboral per la destrucció del capitalisme i la conversió del treball assalariat en un treball planificat pel be comú i no per l’apropiació de la plusvàlua.
c-Des de la COS entenem que les velles formes organitzatives dels sindicats, no només els grocs, si no també d’altres més o menys rupturistes i conseqüents, no poden aportar al dia d’avui la eina necessària per la lluita laboral doncs el mercat ha canviat molt, deformant al seu gust i necessitat el món del treball,incloent-hi fins 17 formes de contractació. Aquesta estratègia els hi ha servit als empresaris i patrons per dividir la classe obrera fins i tot als propis llocs de treball, doncs el desconeixement i desconfiança que provoca aquesta diversificació de formes de contracte laboral dificulten la unió i l’acció col.lectiva dins l’empresa. Divideix i venceràs,deien,i a sobre,alienen.
Altres factors que han desmobilitzat la classe obrera ha estat el pactisme dels sindicats grocs majoritaris,CC.OO i U.G.T., la precarietat, la por a ser acomiadat/acomiadada i la falàcia emprada des de fa més de vint anys; ja no n’hi han classes socials,ara tots som iguals, fins i tot que el capitalisme era el fi de la història com més d’un “ideòleg” burgés es va atrevir a exclamar quan s’enfonsà l’URSS.
Però la COS creu que al davant d’aquestes velles formes organitzatives es pot posar una nova forma de sindicalisme, el que nosaltres anomenem sindicalisme del Segle XXI i no és més que intentar atacar el problema d’arrel; el capitalisme i la seua forma pròpia i inexorable de treball i les rel.lacions humanes i socials que d’ell s’extreuen, enfortir els lligams de classe i la solidaritat obrera. Com? Treient les reivindicacions i la lluita laboral-econòmica al carrer, col.laborant en assemblees de barri, en plataformes d’aturats, amb moviments socials, etc
Dins dels propi centre de treball fer sindicalisme és gairebé imposible, doncs cal adaptar la lluita i buscar complicitats.
Per això intentem bastir un sindicat que partint de nuclis geogràfics (barris,viles,ciutats) siga capaç de donar suport mutu entre militants que pateixen problemes laborals, o econòmics, o de discriminació,etc i amb el treball conjunt amb d’altres plataformes o assemblees del nostre voltant per així teixir complicitats i que el discurs de la COS, el discurs del sindicalisme d’alliberament, que és el mateix que el de l’EI siga accessible i proper als i les treballadores dels PPCC.
Per últim cal remarcar que amb aquesta aposta estratègica la COS pretén ser una part més de l’engranatge de l’EI i reforçar el moviment d’emancipació del nostre poble.
d- A la COS tenim la ferma convicció de treballar per ser el sindicat inequívocament referencial de tota l’Esquerra Independentista, i tenim aquesta convicció per, com ja hem comentat abans, portar la veu de l’EI als llocs de treball, per estendre el nostre missatge rupturista i alliberador al conjunt del poble treballador català, i per ser l’oida de l’EI allà on es mostra més clarament el descontent de tantíssima gent; el món laboral.
Però,quin és el paper d’un sindicat en el moviment d’alliberament? Com s’articula aquesta relació entre el moviment polític i la seua sectorial laboral? Des de la COS pensem que aquesta relació ha de ser estreta, acompassada, fluïda, però mai tutelada. Ni el sindicat pot dir-li al moviment polític quin ha de ser el seu següent pas, ni el moviment polític ha d’intentar “remoure les cireres” ni dins el sindicat, ni la seua estratègia.
El moviment polític, és a dir, totes les organitzacions i sectorials que formem l’EI ,i el sindicat han d’analitzar junts quina ha de ser la tàctica i l’estratègia a seguir al món laboral,i com el moviment polític pot ajudar en aquesta tasca.
El sindicat ha de ser l’oida i la veu del moviment dins el món laboral, ha d’aportar la seua preparació tècnica i legal,ha de captar nous militants, i ha de “prendre el pols” al descontent que genera i generarà la crisi econòmica que patim.
El moviment polític haurà d’escoltar el sindicat i treballar colze a colze amb ell per qué cada cop més gent s’incorpore al sindicat i així estendre la nostra aposta política.
Aquesta rel.lació es retroalimenta, és dialèctica, i haurà d’analitzar els errors i encerts que pugam tindre per extreure les conclusions més vàlides i continuar sumant més capes de la població que vegen en la independència i el socialisme el millor futur per totes plegades.
lunes, 29 de junio de 2009
Dones precàries,uniu-vos!!
En aquestes darreres setmanes diverses organitzacions i col.lectius propers a l’Esquerra Independentista presents a la demarcació de Barcelona ens han convidat a participar en actes i xerrades,i vaig ser jo el designat per la nostra territorial per anar en representació de la Coordinadora Obrera Sindical.
En les tres ocasions que vaig tindre el plaer d’intervindre vaig intentar explicar breument què factors han provocat aquesta crisi econòmica, de quina manera afecta al conjunt de la classe obrera, quina entenem que ha de ser la resposta de la dona i l’home treballador, i les propostes que des de la COS presentem per amortitzar l’impacte d’aquesta crisi en la classe obrera.
Però vaig percebre que un punt de les meues intervencions era seguit amb un xic més d’atenció i sorpresa; la repercussió de la crisi econòmica en les dones. Aquest sector de la població, tot i ser un blanc fácil per l’heteropatriarcat capitalista, no rep la suficient atenció, anàlisi, ni suport dels sindicats traïdors CCOO i UGT.
Malauradament, aquests “sindicats” amb la seua traïció a la nostra classe han permès que el patriarcat actue amb total impunitat contra les persones de sexe femení.
Val a dir,però, que des dels sindicats i organitzacions anticapitalistes, així com des dels col.lectius antipatriarcals, s’està treballant per l’eradicació de l’heteropatriarcat, i com a conseqüència d’aquest la doble explotació de la dona; a casa i a la feina.
Però posem un exemple que ens permetrà veure fins quin punt l’heteropatriarcat capitalista és una superestructura que marca la vida de les persones de sexe femení de classe treballadora:
L’economia del meu poble de naixement estava pràcticament fonamentada en la indústria del calcer, tenint una importància molt gran una especialització dins les fàbriques que pràcticament ocupen les dones al 100%; les aparadores.
Aquestes dones agafen la pell tallada, i en una producció en cadena cusen totes les parts que formarà la sabata, i inclouran tots els adorns, cibelles i ornaments que faran més pràctica o atractiva la sabata. Aquesta tasca és d’importància absoluta: una sabata mal cosida no es podrà vendre, i per això reben molta pressió dels “encarregats”, autèntics gossos de presa dels amos de les fàbriques.
Doncs aquestes dones, que produeixen un % molt important del que després serà el be de consum d’on traurà el benefici l’amo de l’empresa treballen un mínim de 10 hores en fàbriques insalubres, en cadenes de muntatge on no pots parar ni per badar, rebent salaris per plorar, sense assegurança mèdica, sense contracte, ni drets laborals (en la majoria dels casos), i on, a causa de la seua precarietat, no poden ni percebre una paga per les malalties professionals provocades per aquesta especialització: “colze de tennista”, artritis, artrosi, malformacions a la columna vertebral, i un llarg etcètera.
I a aquestes condicions infames se l’ha de sumar les feines domèstiques, l’atenció als i les filles, a les persones majors, etc.
Per si tot això fora poc, els últims anys els amos de les empreses veient que ja no poden treure un % de benefici tan alt com ells voldrien produint a Elx, s’han dut la producció al sudets asiàtic, on explotar als i les treballadores encara és molt més barat que ací.
Així doncs, la dona treballadora d’Elx no te ni feina, ni dret a l’atur, ni paga per les seues malalties professionals, però sí continua tenint persones al seu càrrec, les feines de la casa, una hipoteca que pagar, etc
I doncs, qué cal fer? Doncs aquesta resposta és tan simple de formular com aparentment difícil de dur a terme: la presa de consciència i l’acció sindical de cada subjecte treballador, home o dona, per la igualtat real entre sexes als llocs de treball.
L’actitud de la dona treballadora no pot ser mai passiva, cap salvador els hi traurà de la precarietat, només la lluita constant i coordinada de totes les precàries i precaris traurà dels patrons i les seues mascotes, els “encarregats”, la regulació dels llocs de treball i el compliment estricte de la legalitat laboral primer, i de tot allò que és nostre, després.
I per això, cal enfortir els sindicats de classe: sindicar-se i estendre entre els i les companyes de feina l’esperit combatiu per fer de cada fàbrica, de cada taller, un punt de resistència contra els empresaris i l’heteropatriarcat.
Homes i Dones treballadores; només la nostra lluita ens permetrà aconseguir tot allò que és nostre!!
Unim-nos!!
Jordi AiF
Coordinadora Obrera Sindical
En les tres ocasions que vaig tindre el plaer d’intervindre vaig intentar explicar breument què factors han provocat aquesta crisi econòmica, de quina manera afecta al conjunt de la classe obrera, quina entenem que ha de ser la resposta de la dona i l’home treballador, i les propostes que des de la COS presentem per amortitzar l’impacte d’aquesta crisi en la classe obrera.
Però vaig percebre que un punt de les meues intervencions era seguit amb un xic més d’atenció i sorpresa; la repercussió de la crisi econòmica en les dones. Aquest sector de la població, tot i ser un blanc fácil per l’heteropatriarcat capitalista, no rep la suficient atenció, anàlisi, ni suport dels sindicats traïdors CCOO i UGT.
Malauradament, aquests “sindicats” amb la seua traïció a la nostra classe han permès que el patriarcat actue amb total impunitat contra les persones de sexe femení.
Val a dir,però, que des dels sindicats i organitzacions anticapitalistes, així com des dels col.lectius antipatriarcals, s’està treballant per l’eradicació de l’heteropatriarcat, i com a conseqüència d’aquest la doble explotació de la dona; a casa i a la feina.
Però posem un exemple que ens permetrà veure fins quin punt l’heteropatriarcat capitalista és una superestructura que marca la vida de les persones de sexe femení de classe treballadora:
L’economia del meu poble de naixement estava pràcticament fonamentada en la indústria del calcer, tenint una importància molt gran una especialització dins les fàbriques que pràcticament ocupen les dones al 100%; les aparadores.
Aquestes dones agafen la pell tallada, i en una producció en cadena cusen totes les parts que formarà la sabata, i inclouran tots els adorns, cibelles i ornaments que faran més pràctica o atractiva la sabata. Aquesta tasca és d’importància absoluta: una sabata mal cosida no es podrà vendre, i per això reben molta pressió dels “encarregats”, autèntics gossos de presa dels amos de les fàbriques.
Doncs aquestes dones, que produeixen un % molt important del que després serà el be de consum d’on traurà el benefici l’amo de l’empresa treballen un mínim de 10 hores en fàbriques insalubres, en cadenes de muntatge on no pots parar ni per badar, rebent salaris per plorar, sense assegurança mèdica, sense contracte, ni drets laborals (en la majoria dels casos), i on, a causa de la seua precarietat, no poden ni percebre una paga per les malalties professionals provocades per aquesta especialització: “colze de tennista”, artritis, artrosi, malformacions a la columna vertebral, i un llarg etcètera.
I a aquestes condicions infames se l’ha de sumar les feines domèstiques, l’atenció als i les filles, a les persones majors, etc.
Per si tot això fora poc, els últims anys els amos de les empreses veient que ja no poden treure un % de benefici tan alt com ells voldrien produint a Elx, s’han dut la producció al sudets asiàtic, on explotar als i les treballadores encara és molt més barat que ací.
Així doncs, la dona treballadora d’Elx no te ni feina, ni dret a l’atur, ni paga per les seues malalties professionals, però sí continua tenint persones al seu càrrec, les feines de la casa, una hipoteca que pagar, etc
I doncs, qué cal fer? Doncs aquesta resposta és tan simple de formular com aparentment difícil de dur a terme: la presa de consciència i l’acció sindical de cada subjecte treballador, home o dona, per la igualtat real entre sexes als llocs de treball.
L’actitud de la dona treballadora no pot ser mai passiva, cap salvador els hi traurà de la precarietat, només la lluita constant i coordinada de totes les precàries i precaris traurà dels patrons i les seues mascotes, els “encarregats”, la regulació dels llocs de treball i el compliment estricte de la legalitat laboral primer, i de tot allò que és nostre, després.
I per això, cal enfortir els sindicats de classe: sindicar-se i estendre entre els i les companyes de feina l’esperit combatiu per fer de cada fàbrica, de cada taller, un punt de resistència contra els empresaris i l’heteropatriarcat.
Homes i Dones treballadores; només la nostra lluita ens permetrà aconseguir tot allò que és nostre!!
Unim-nos!!
Jordi AiF
Coordinadora Obrera Sindical
miércoles, 17 de junio de 2009
lunes, 15 de junio de 2009
Quina CUP anirà a les autonòmiques del Principat?
Publicat al bloc de Terra i Llibertat el 18 de maig de 2009
Aquests dies es parla molt de les eleccions autonòmiques principatines i si hi ha d'haver una candidatura independentista transversal que tingui voluntat de proclamar unilateralment la independència. Independència de qui? De Catalunya, oi?
La sortida d'ERC del senyor Carretero o del senyor Renyer obren un nou capítol a la sèrie relacionada amb tota la moguda sobiranista-catalunyista que portem arrossegant des que CiU ha decidit fer el que sigui per foragitar de la Generalitat el tristpartit.
La baralla pel control de la PDD; la moguda d'estudis sobiranistes del López Tena; els fitxatges estrella del Tremosa i el Junqueras; el retorn de l'Àngel Colom; els blogs sobiranistes i de la Catalunya Oberta; els 170 intel·lectuals que entren a la casa gran del catalanisme; el paper militant de la intel·lectualitat catalunyesa-sobiranista a favor d'Israel o del Pla Bolonya o de l'OTAN; la tendència regionalista, amb l'excusa de les prioritats, de determinats sectors de l'autoanomenada esquerra independentista; aquesta nova cosa creada per la Catalunya Acció, la recent aportació d'UDC -Sobirania i Justícia- o altres coses més surrealistes que van apareixent. Tot això, curiosament, reforça l'estratègia convergent de guanyar terreny a ERC -passant-li per la banda de la sobirania, curiosament- i creant una certa sensació que tenim a la cantonada la independència. És cert que les conjuntures, en temes com els dels processos independentistes o revolucionaris, no necessàriament es preveuen, però pensar en un canvi de règim, liderat pel conservadurisme que ha viscut a l'empara del regionalisme-autonomisme catalunyès, apuntalant Espanya i venent país al capital que ara és el responsable de la crisi és, si més no, una mica agosarat o potser directament impossible. No oblidem que en aquesta batalla hi ha la necessitat no únicament de recuperar el govern de la Generalitat, sinó el poder de negociar a Madrid i el de negociant en termes econòmics per fora de l'Estat. Aquesta manca de lideratge és suficient per fer política independentista? És evident que no, però en tot cas caldria visualitzar que es fa política independentista, i fins ara, d'això, res de res.
En un altre ordre de coses, i com dèiem al principi, el regionalisme catalunyès ha viscut sempre com una rèmora, com un afegit sense interès, això dels Països Catalans. Entre altres coses perquè complica els raonaments, els referents totèmics del pujolisme, introdueix qüestions que fan trontollar el joc establert amb Espanya en la mort del dictador, i plantegen un procés de transformació, per al qual la dreta i els defensors de la via institucional com a únic camí -elitista, professionalitzador de la política, delegador de responsabilitats i funcions i garant de l'ordre establert, sobretot ara que està en plena crisi- no estan disposats a posar esforços. D'aquí ve un posicionament que, des d'un punt de vista simplement de sentit comú, no té cap sentit que se'l faci l'esquerra independentista, qui, contràriament, hauria de maldar per visualitzacions de quin és el marc, l'objectiu i el camí. Si a tot això hi afegim els moviments, matussers, però pretesament maquiavèlics, de sectors de l'esquerra independentista, ben situats al front de la CUP, fent prendre acords sobre política nacional, que acaben convertint-se, exclusivament i urgentment, en apostes electoralistes i catalunyeses, ens situem davant d'un procés que sembla posar el sentit principal en l'enèsima proposta de reinserció de sectors no col·locats en els processos anteriors -esperem que, en cas de fer-se realitat, sigui el darrer!-, i respon més a les necessitats polítiques de determinades persones i corrents que al procés real de l'esquerra independentista en general i de la CUP en particular. És ben significativa la pressa i la manca d'escrúpols davant d'un possible trencament de la pròpia CUP, curiosament atiat per aquest mateix sector després de l'assemblea general de Manlleu (Osona), amb la intenció de bandejar els sectors contraris a tota aquesta maniobra. Les maniobres i aproximacions d'aquest sector amb la PDD i amb altres ens o col·lectius que en aquest moment estan treballant per construir l'eina que s'endugui el vot sobiranista, són un bon exemple de la situació viscuda.
La CUP, per poder afrontar seriosament i amb alguna garantia, a la primera, una proposta electoral autonòmica o estatal, ha de treballar a fons l'acord de desenvolupar polítiques nacionals. Ha de fer una aposta de creixement i consolidació territorial; ha de desenvolupar un procés d'incidència en els moviments socials o sindicals, i de debat d'idees i projectes; la CUP ha de fer-se present arreu de la nació i no de forma simbòlica; la CUP ha d'aprendre a fer política nacional des de fora i des de dins dels ajuntaments i ha d'ajudar a definir un terreny de joc propi i el full de ruta per a tothom de cara a la victòria. La CUP ha de fer un salt qualitatiu i quantitatiu al País Valencià i les Illes i no ha de caure en les prioritats establertes pel sistema, sinó plantejar les pròpies i seguir-les conseqüentment. Cal saber esperar, construint una alternativa nacional, no autonòmica, fer créixer la CUP i llavors presentar-se a les autonòmiques, però a totes.
Cal crear estructures horitzontals, on els càrrecs electes i les candidatures i col·lectius locals aprenguin a treballar conjuntament els temes locals i nacionals. Cal crear cohesió i dinàmica de treball i cal, de forma molt contundent i seriosa, desmuntar el debat subliminal que porta a pensar que és més important el combat electoral autonòmic o estatal que el municipal. Les eleccions són una eina de lluita i mai han de ser una finalitat o un objectiu en si mateixes.
Per això, ara és fonamental que la CUP no vagi a les eleccions autonòmiques catalunyeses i prepari, de valent i en ferm, un salt qualitatiu que, si s'eviten debats estèrils i trencaments interessats, té garantit per poc bé que es faci la feina.
Aquests dies es parla molt de les eleccions autonòmiques principatines i si hi ha d'haver una candidatura independentista transversal que tingui voluntat de proclamar unilateralment la independència. Independència de qui? De Catalunya, oi?
La sortida d'ERC del senyor Carretero o del senyor Renyer obren un nou capítol a la sèrie relacionada amb tota la moguda sobiranista-catalunyista que portem arrossegant des que CiU ha decidit fer el que sigui per foragitar de la Generalitat el tristpartit.
La baralla pel control de la PDD; la moguda d'estudis sobiranistes del López Tena; els fitxatges estrella del Tremosa i el Junqueras; el retorn de l'Àngel Colom; els blogs sobiranistes i de la Catalunya Oberta; els 170 intel·lectuals que entren a la casa gran del catalanisme; el paper militant de la intel·lectualitat catalunyesa-sobiranista a favor d'Israel o del Pla Bolonya o de l'OTAN; la tendència regionalista, amb l'excusa de les prioritats, de determinats sectors de l'autoanomenada esquerra independentista; aquesta nova cosa creada per la Catalunya Acció, la recent aportació d'UDC -Sobirania i Justícia- o altres coses més surrealistes que van apareixent. Tot això, curiosament, reforça l'estratègia convergent de guanyar terreny a ERC -passant-li per la banda de la sobirania, curiosament- i creant una certa sensació que tenim a la cantonada la independència. És cert que les conjuntures, en temes com els dels processos independentistes o revolucionaris, no necessàriament es preveuen, però pensar en un canvi de règim, liderat pel conservadurisme que ha viscut a l'empara del regionalisme-autonomisme catalunyès, apuntalant Espanya i venent país al capital que ara és el responsable de la crisi és, si més no, una mica agosarat o potser directament impossible. No oblidem que en aquesta batalla hi ha la necessitat no únicament de recuperar el govern de la Generalitat, sinó el poder de negociar a Madrid i el de negociant en termes econòmics per fora de l'Estat. Aquesta manca de lideratge és suficient per fer política independentista? És evident que no, però en tot cas caldria visualitzar que es fa política independentista, i fins ara, d'això, res de res.
En un altre ordre de coses, i com dèiem al principi, el regionalisme catalunyès ha viscut sempre com una rèmora, com un afegit sense interès, això dels Països Catalans. Entre altres coses perquè complica els raonaments, els referents totèmics del pujolisme, introdueix qüestions que fan trontollar el joc establert amb Espanya en la mort del dictador, i plantegen un procés de transformació, per al qual la dreta i els defensors de la via institucional com a únic camí -elitista, professionalitzador de la política, delegador de responsabilitats i funcions i garant de l'ordre establert, sobretot ara que està en plena crisi- no estan disposats a posar esforços. D'aquí ve un posicionament que, des d'un punt de vista simplement de sentit comú, no té cap sentit que se'l faci l'esquerra independentista, qui, contràriament, hauria de maldar per visualitzacions de quin és el marc, l'objectiu i el camí. Si a tot això hi afegim els moviments, matussers, però pretesament maquiavèlics, de sectors de l'esquerra independentista, ben situats al front de la CUP, fent prendre acords sobre política nacional, que acaben convertint-se, exclusivament i urgentment, en apostes electoralistes i catalunyeses, ens situem davant d'un procés que sembla posar el sentit principal en l'enèsima proposta de reinserció de sectors no col·locats en els processos anteriors -esperem que, en cas de fer-se realitat, sigui el darrer!-, i respon més a les necessitats polítiques de determinades persones i corrents que al procés real de l'esquerra independentista en general i de la CUP en particular. És ben significativa la pressa i la manca d'escrúpols davant d'un possible trencament de la pròpia CUP, curiosament atiat per aquest mateix sector després de l'assemblea general de Manlleu (Osona), amb la intenció de bandejar els sectors contraris a tota aquesta maniobra. Les maniobres i aproximacions d'aquest sector amb la PDD i amb altres ens o col·lectius que en aquest moment estan treballant per construir l'eina que s'endugui el vot sobiranista, són un bon exemple de la situació viscuda.
La CUP, per poder afrontar seriosament i amb alguna garantia, a la primera, una proposta electoral autonòmica o estatal, ha de treballar a fons l'acord de desenvolupar polítiques nacionals. Ha de fer una aposta de creixement i consolidació territorial; ha de desenvolupar un procés d'incidència en els moviments socials o sindicals, i de debat d'idees i projectes; la CUP ha de fer-se present arreu de la nació i no de forma simbòlica; la CUP ha d'aprendre a fer política nacional des de fora i des de dins dels ajuntaments i ha d'ajudar a definir un terreny de joc propi i el full de ruta per a tothom de cara a la victòria. La CUP ha de fer un salt qualitatiu i quantitatiu al País Valencià i les Illes i no ha de caure en les prioritats establertes pel sistema, sinó plantejar les pròpies i seguir-les conseqüentment. Cal saber esperar, construint una alternativa nacional, no autonòmica, fer créixer la CUP i llavors presentar-se a les autonòmiques, però a totes.
Cal crear estructures horitzontals, on els càrrecs electes i les candidatures i col·lectius locals aprenguin a treballar conjuntament els temes locals i nacionals. Cal crear cohesió i dinàmica de treball i cal, de forma molt contundent i seriosa, desmuntar el debat subliminal que porta a pensar que és més important el combat electoral autonòmic o estatal que el municipal. Les eleccions són una eina de lluita i mai han de ser una finalitat o un objectiu en si mateixes.
Per això, ara és fonamental que la CUP no vagi a les eleccions autonòmiques catalunyeses i prepari, de valent i en ferm, un salt qualitatiu que, si s'eviten debats estèrils i trencaments interessats, té garantit per poc bé que es faci la feina.
Perú: Nuevos videos evidencian el cerco mediático del gobierno. Solidaridad con los y las hermanas indígenas!
Restringen libertad de prensa en zonas del conflicto
Por ser un medio de comunicación que cubrió las protestas en la Amazonía, hay intenciones de desaparecer radio La Voz, informó el corresponsal de la Coordinadora Nacional de Radio (CNR) en la provincia de Utcubamba (Bagua), Carlos Flores. Además, según informó, se ha cancelado la licencia de funcionamiento de otras dos emisoras en Amazonas.
Sobre la cifra de muertos indígenas, todavía por determinar, Flores informó que hasta el momento la cifra más fiable es la difundida por la Defensoría del Pueblo.Confirmó que sólo han podido identificarse once cuerpos, aunque mencionó que existen numerosas denuncias, todavía sin constatar, de en zonas aledañas de la ciudad cercanas al enfrentamiento habría más cadáveres.
Flores precisó que continúa el toque de queda y que por las noches muchos ciudadanos son detenidos y que son liberados por la mañana.
Asimismo, se ha dispuesto la suspensión de las labores escolares en toda la provincia.
Por su parte, el director de radio Oriente, Geovani Acate, informó que los bloqueos en la carretera Fernando Belaúnde continúan. Así, en el kilómetro 34 y en el 17 hay piquetes de rondas campesinas y población nativa, aunque el punto más fuerte es el kilómetro 4 y medio.
Además, la Defensoría del Pueblo se ha reunido con los dirigentes y la población amazónica invocando a que no haya más disturbios. De igual forma, la policía hace llamados permanentes a la población a mantener la calma. Incluso, el jefe policial de la zona aseguró que no piensa acatar ninguna orden de disparar armas de fuego.
--------------------------------------------------------------------------------
Perú: Presidente García sindica a pobladores indígenas como terroristas
El presidente Alan García calificó de “agresión subversiva contra la democracia y contra la Policía Nacional” la trágica jornada de violencia en Bagua, Amazonas.
A través de un comunicado oficial desde Palacio de Gobierno García Pérez relaciona a los pobladores indígenas con los militantes terroristas de Sendero Luminoso.
“Esta es una agresión cuidadosamente preparada contra el Perú, una conspiración que ha interrumpido la producción y el transporte de petróleo, el envío de gas hacia las ciudades de la costa y para la cual se habló de insurgencia y levantamiento en las últimas semanas”, detalla el documento.García responsabilizó a los “políticos que predican fórmulas extremistas” y que utilizan a los pobladores indígenas “movidos por sus apetitos electoreros, ubicándose del lado del salvajismo extremista”.
Asimismo, reafirmó que el gobierno “siempre tuvo la intención de dialogar con los dirigentes amazónicos y de atender su pedido de revisión de los Decretos Legislativos considerados lesivos para la Amazonía”.
García Pérez indicó que los indígenas jamás pudieron demostrar en que punto de los decretos se estaría atentando contra los pueblos originarios.
“Estoy seguro que la población de todo el Perú, que en inmensa mayoría sabe que el país debe continuar su camino por el desarrollo, el empleo y la inversión, apoyará las acciones contra la agresión subversiva y el terrorismo”, concluyó.
--------------------------------------------------------------------------------
Perú: “Gobierno quiere ocultar muertos y huellas de cómo han muerto”
Fuente Servindi
Fuerzxas policiales que secuestran a indígenas de los hospitales. Quema de cadáveres para ocultar la cifra de muertes. Muertos y muertas a lo largo del camino impiden paso de vehículos.
El vicepresidente de la Federación Regional Indígena Awajun del Alto Mayo (FERIAAM), Abel Tsajupat, denunció que “el gobierno quiere ocultar los cuerpos de los muertos y las huellas de cómo han muerto”.
“No permiten que se acerque la fiscalía, tampoco los médicos del Ministerio de Salud ni de ESSALUD”, señaló.”El ejército y la policía han matado a muchos hermanos awajún y wampis, se habla de 70 muertos” señaló.
Según relató Tsajupat, “los vehículos no pueden pasar porque hay muertos y heridos a lo largo del camino y en los cerros”.
“En especial en el Cerro La Victoria, en la Curva del Diablo hay muchos cuerpos”, afirmó.
El líder de la FERIAAM denunció que “toda la ciudad de Bagua está sitiada y se dispara a la población desde los techos”.
“Basta de tanto abuso”, exhortó.
FONT: http://www.kaosenlared.net/noticia/peru-nuevos-videos-evidencian-cerco-mediatico-gobierno-solidaridad-her
Por ser un medio de comunicación que cubrió las protestas en la Amazonía, hay intenciones de desaparecer radio La Voz, informó el corresponsal de la Coordinadora Nacional de Radio (CNR) en la provincia de Utcubamba (Bagua), Carlos Flores. Además, según informó, se ha cancelado la licencia de funcionamiento de otras dos emisoras en Amazonas.
Sobre la cifra de muertos indígenas, todavía por determinar, Flores informó que hasta el momento la cifra más fiable es la difundida por la Defensoría del Pueblo.Confirmó que sólo han podido identificarse once cuerpos, aunque mencionó que existen numerosas denuncias, todavía sin constatar, de en zonas aledañas de la ciudad cercanas al enfrentamiento habría más cadáveres.
Flores precisó que continúa el toque de queda y que por las noches muchos ciudadanos son detenidos y que son liberados por la mañana.
Asimismo, se ha dispuesto la suspensión de las labores escolares en toda la provincia.
Por su parte, el director de radio Oriente, Geovani Acate, informó que los bloqueos en la carretera Fernando Belaúnde continúan. Así, en el kilómetro 34 y en el 17 hay piquetes de rondas campesinas y población nativa, aunque el punto más fuerte es el kilómetro 4 y medio.
Además, la Defensoría del Pueblo se ha reunido con los dirigentes y la población amazónica invocando a que no haya más disturbios. De igual forma, la policía hace llamados permanentes a la población a mantener la calma. Incluso, el jefe policial de la zona aseguró que no piensa acatar ninguna orden de disparar armas de fuego.
--------------------------------------------------------------------------------
Perú: Presidente García sindica a pobladores indígenas como terroristas
El presidente Alan García calificó de “agresión subversiva contra la democracia y contra la Policía Nacional” la trágica jornada de violencia en Bagua, Amazonas.
A través de un comunicado oficial desde Palacio de Gobierno García Pérez relaciona a los pobladores indígenas con los militantes terroristas de Sendero Luminoso.
“Esta es una agresión cuidadosamente preparada contra el Perú, una conspiración que ha interrumpido la producción y el transporte de petróleo, el envío de gas hacia las ciudades de la costa y para la cual se habló de insurgencia y levantamiento en las últimas semanas”, detalla el documento.García responsabilizó a los “políticos que predican fórmulas extremistas” y que utilizan a los pobladores indígenas “movidos por sus apetitos electoreros, ubicándose del lado del salvajismo extremista”.
Asimismo, reafirmó que el gobierno “siempre tuvo la intención de dialogar con los dirigentes amazónicos y de atender su pedido de revisión de los Decretos Legislativos considerados lesivos para la Amazonía”.
García Pérez indicó que los indígenas jamás pudieron demostrar en que punto de los decretos se estaría atentando contra los pueblos originarios.
“Estoy seguro que la población de todo el Perú, que en inmensa mayoría sabe que el país debe continuar su camino por el desarrollo, el empleo y la inversión, apoyará las acciones contra la agresión subversiva y el terrorismo”, concluyó.
--------------------------------------------------------------------------------
Perú: “Gobierno quiere ocultar muertos y huellas de cómo han muerto”
Fuente Servindi
Fuerzxas policiales que secuestran a indígenas de los hospitales. Quema de cadáveres para ocultar la cifra de muertes. Muertos y muertas a lo largo del camino impiden paso de vehículos.
El vicepresidente de la Federación Regional Indígena Awajun del Alto Mayo (FERIAAM), Abel Tsajupat, denunció que “el gobierno quiere ocultar los cuerpos de los muertos y las huellas de cómo han muerto”.
“No permiten que se acerque la fiscalía, tampoco los médicos del Ministerio de Salud ni de ESSALUD”, señaló.”El ejército y la policía han matado a muchos hermanos awajún y wampis, se habla de 70 muertos” señaló.
Según relató Tsajupat, “los vehículos no pueden pasar porque hay muertos y heridos a lo largo del camino y en los cerros”.
“En especial en el Cerro La Victoria, en la Curva del Diablo hay muchos cuerpos”, afirmó.
El líder de la FERIAAM denunció que “toda la ciudad de Bagua está sitiada y se dispara a la población desde los techos”.
“Basta de tanto abuso”, exhortó.
FONT: http://www.kaosenlared.net/noticia/peru-nuevos-videos-evidencian-cerco-mediatico-gobierno-solidaridad-her
miércoles, 10 de junio de 2009
TUPINADA a l'Estat espanyol
Expulsan al representante de II-SP del recuento en Barcelona
El representante de II-SP ha sido expulsado por los Mossos del recuento en Barcelona y en otras zonas del Estado como Asturias, Valladolid y Guadalajara les han prohibido el acceso al voto nulo. La denuncia de II-SP, formación a la que se han usurpado al menos 1.800 votos, ha descubierto una chapuza que afecta también a otras listas.
* Entrevista con Luis Ocampo en Infozazpi Irratia
* Europa de los Pueblos-Verdes también denuncia irregularidades
* Un método de transcripción que suscita numerosas dudas
* Preocupación en el PNV por los resultados y el futuro
* Editorial: Entre la negligencia y el fraude
10/06/2009 8:51:00
DONOSTIA-. El recuento de los votos se está desarrollando en medio de una importante tensión en Barcelona, donde los Mossos d'Esquadra, presentes en el interior del recinto, han expulsado al representante de II-SP.
Luis Ocampo, representante general de la candidatura, ha mostrado su extrañeza ante la presencia policial en el interior de la sala donde se lleva a cabo el recuento de los votos de ciudadanos que residen fuera del Estado español. Aún no ha comenzado la revisión de los escrutinios emitidos el pasado domingo, tampoco en Madrid, otro de los lugares en los que la candidatura presidida por el dramaturgo Alfonso Sastre ha detectado irregularidades.
Los impedimentos a los representantes de II-SP para verificar el recuento son también constantes en zonas del Estado como Valladolid y Gualajara, donde se les ha prohibido el acceso al voto nulo. En Asturias también se les ha comunicado que no podrán estar presentes en el escrutio que se llevará a cabo mañana. Ocampo ha anunciado que impugnarán estos datos.
Las juntas electorales provinciales (JEP) han iniciado hoy el escrutinio oficial de los votos de las elecciones del domingo, de acuerdo con los plazos establecidos por la ley electoral. Las juntas deberán sumar a los sufragios emitidos el 7 de junio los enviados por las personas residentes en el extranjero. Correos ha entregado 228.708 votos procedentes del exterior.
La fecha límite para que las JEP concluyan la tarea del recuento es el próximo sábado, 13 de junio, mientras que los representantes y apoderados de las candidaturas podrán presentar reclamaciones desde hoy hasta el 15 de junio.
La resolución de esas reclamaciones tiene como fecha límite el día 17 de este mes.
Las certificaciones de los datos definitivos se han de remitir por las juntas provinciales a la Junta Electoral Central no más tarde del 22 de junio, quince días después de las elecciones. El órgano electoral central deberá proclamar definitivamente a los eurodiputados electos antes del 27 de junio.
Denuncias de irregularidades
La alteración de resultados denunciada por II-SP en Hego Euskal Herria y los indicios de que en el resto del Estado español la candidatura de Alfonso Sastre ha sufrido irregularidades similares ha destapado todo un cúmulo de irregularidades que no sólo atañe a esta lista electoral. Incluso el PSOE aparece como afectado en alguna localidad.
El caso más llamativo es el de la vicepresidenta del Gobierno español, María Teresa Fernández de la Vega, que según el recuento centralizado en el Miniterio del Interior ni siquiera ha votado a su partido. En su web se puede leer que el PSOE no obtuvo ni un solo voto en Beneixida, la localidad de De la Vega. Al igual que ha ocurrido en Amezketa, en esta localidad valenciana también es el POSI el que logra el mejor resultado en el registro oficial.
Desde el PSOE se explicó que este hecho se debe "exclusivamente a un error material" sufrido durante el proceso telemático en que el acta fue transmitida hasta el Centro de Recogida de Información situado en la Subdelegación del Gobierno de Valencia, donde se intercambiaron los códigos de las candidaturas del POSI y del PSOE.
Como había quedado de manifiesto en Euskal Herria tras las revisiones hechas por II-SP, éste no es el único caso ya probado de irregularidad en el Estado español. En Pajares de Oteros (provincia de León), la lista MSR se ha quedado también con los 99 votantes del PSOE, que aparece a cero. En Cardedeu, Sitges, Sant Feliu de Llobregat o Benicarló los datos de los ayuntamientos no coinciden con los del Ministerio del Interior ni en blancos, ni en nulos y ni siquiera en el número de votantes, en algunos casos.
La alarma generada en Hego Euskal Herria ha permitido sacar a la luz un cúmulo de errores que parece afectar de manera indiscriminada a las candidaturas que podían optar a escaños en el Parlamento de Estrasburgo, muchas veces en beneficio de las listas menos conocidas y votadas.
Antes de que se fueran acumulando las pruebas, ya había llamado la atención que todos los pequeños partidos del Estado español -como POSI, PSA, CDS, MSR, AES, PFyV- hubieran multiplicado, algunos hasta por cinco veces, sus votos respecto a las elecciones de 2004, máxime aún cuando la abstención ha sido mayor.
Otras formaciones también han alzado la voz para dar cuenta de irregularidades, como el Partido Andalucista, que ha señalado en un comunicado que II-SP ha obtenido 37 votos en Alhaurín de la Torre, aunque el recuento oficial sólo le dé ocho.
Un interventor del PNV también da fe, en el blog arabatik, de los problemas que se sucedieron a la hora de mecanizar los datos y asegura que mientras en el acta todos los datos cuadraban, al informatizarlos daba error. Al parecer, había un problema con el software.
Al menos 1.800 votos en Hego Euskal Herria
En este caótico panorama, está constatado que a Iniciativa Internacionalista le han despojado de manera fraudulenta de al menos 1.800 votos sólo en lo que se refiere a Araba, Bizkaia, Gipuzkoa y Nafarroa, y fuera de Euskal Herria siguen siendo numerosas las irregularidades denunciadas, lo que ha hecho que la candidatura de Alfonso Sastre pida la colaboración de la ciudadanía para poder esclarecer lo ocurrido.
Detalla que a las irregularidades constatadas en diversos municipios vascos hay que sumar "los abundantes datos" que está recabando a través del correo electrónico, donde personas que han respaldado a esa candidatura denuncian que, tras haber depositado su sufragio, en los datos del Ministerio del Interior no figuran esos votos.
Además, apuntan que los datos de los Països Catalans son "más que sospechosos" y alertan de que en pueblos donde históricamente el independentismo catalán ha tenido resultados notables "han desaparecido casi todos los votos". Ése es el caso de Vilafranca del Penedès, uno de los feudos de la izquierda independentista catalana donde el CUP cosecha cerca de 1.700 votos e II-SP no llega a trescientos, según el recuento del Ministerio de Rubalcaba.
El "exagerado" aumento del voto blanco y nulo en los Països Catalans también contribuye a aumentar la sospecha del pucherazo, a juicio de la lista encabezada por Alfonso Sastre. Un escandaloso incremento que va más allá de esa nación, como muestra un pormenorizado informe realizado por Zentik.info, donde muestran claras anomalías estadísticas "a las que falta encontrar la razón" en lo que respecta a estos votos.
Blancos, toda una incógnita
El informe destaca que la razón que se esconde tras los votos nulos podría descubrirse hoy en la Junta Electoral, sin embargo el hecho de destruir automáticamente los votos blancos después del recuento hace que no puedan ser analizados a posteriori.
El ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, se hizo eco de las irregularidades denunciada por II-SP pero no se dignó a dar respuesta alguna, tras apuntar que es competencia de la Junta Electoral Central.
FONT:Diaria Gara 10/09/09
El representante de II-SP ha sido expulsado por los Mossos del recuento en Barcelona y en otras zonas del Estado como Asturias, Valladolid y Guadalajara les han prohibido el acceso al voto nulo. La denuncia de II-SP, formación a la que se han usurpado al menos 1.800 votos, ha descubierto una chapuza que afecta también a otras listas.
* Entrevista con Luis Ocampo en Infozazpi Irratia
* Europa de los Pueblos-Verdes también denuncia irregularidades
* Un método de transcripción que suscita numerosas dudas
* Preocupación en el PNV por los resultados y el futuro
* Editorial: Entre la negligencia y el fraude
10/06/2009 8:51:00
DONOSTIA-. El recuento de los votos se está desarrollando en medio de una importante tensión en Barcelona, donde los Mossos d'Esquadra, presentes en el interior del recinto, han expulsado al representante de II-SP.
Luis Ocampo, representante general de la candidatura, ha mostrado su extrañeza ante la presencia policial en el interior de la sala donde se lleva a cabo el recuento de los votos de ciudadanos que residen fuera del Estado español. Aún no ha comenzado la revisión de los escrutinios emitidos el pasado domingo, tampoco en Madrid, otro de los lugares en los que la candidatura presidida por el dramaturgo Alfonso Sastre ha detectado irregularidades.
Los impedimentos a los representantes de II-SP para verificar el recuento son también constantes en zonas del Estado como Valladolid y Gualajara, donde se les ha prohibido el acceso al voto nulo. En Asturias también se les ha comunicado que no podrán estar presentes en el escrutio que se llevará a cabo mañana. Ocampo ha anunciado que impugnarán estos datos.
Las juntas electorales provinciales (JEP) han iniciado hoy el escrutinio oficial de los votos de las elecciones del domingo, de acuerdo con los plazos establecidos por la ley electoral. Las juntas deberán sumar a los sufragios emitidos el 7 de junio los enviados por las personas residentes en el extranjero. Correos ha entregado 228.708 votos procedentes del exterior.
La fecha límite para que las JEP concluyan la tarea del recuento es el próximo sábado, 13 de junio, mientras que los representantes y apoderados de las candidaturas podrán presentar reclamaciones desde hoy hasta el 15 de junio.
La resolución de esas reclamaciones tiene como fecha límite el día 17 de este mes.
Las certificaciones de los datos definitivos se han de remitir por las juntas provinciales a la Junta Electoral Central no más tarde del 22 de junio, quince días después de las elecciones. El órgano electoral central deberá proclamar definitivamente a los eurodiputados electos antes del 27 de junio.
Denuncias de irregularidades
La alteración de resultados denunciada por II-SP en Hego Euskal Herria y los indicios de que en el resto del Estado español la candidatura de Alfonso Sastre ha sufrido irregularidades similares ha destapado todo un cúmulo de irregularidades que no sólo atañe a esta lista electoral. Incluso el PSOE aparece como afectado en alguna localidad.
El caso más llamativo es el de la vicepresidenta del Gobierno español, María Teresa Fernández de la Vega, que según el recuento centralizado en el Miniterio del Interior ni siquiera ha votado a su partido. En su web se puede leer que el PSOE no obtuvo ni un solo voto en Beneixida, la localidad de De la Vega. Al igual que ha ocurrido en Amezketa, en esta localidad valenciana también es el POSI el que logra el mejor resultado en el registro oficial.
Desde el PSOE se explicó que este hecho se debe "exclusivamente a un error material" sufrido durante el proceso telemático en que el acta fue transmitida hasta el Centro de Recogida de Información situado en la Subdelegación del Gobierno de Valencia, donde se intercambiaron los códigos de las candidaturas del POSI y del PSOE.
Como había quedado de manifiesto en Euskal Herria tras las revisiones hechas por II-SP, éste no es el único caso ya probado de irregularidad en el Estado español. En Pajares de Oteros (provincia de León), la lista MSR se ha quedado también con los 99 votantes del PSOE, que aparece a cero. En Cardedeu, Sitges, Sant Feliu de Llobregat o Benicarló los datos de los ayuntamientos no coinciden con los del Ministerio del Interior ni en blancos, ni en nulos y ni siquiera en el número de votantes, en algunos casos.
La alarma generada en Hego Euskal Herria ha permitido sacar a la luz un cúmulo de errores que parece afectar de manera indiscriminada a las candidaturas que podían optar a escaños en el Parlamento de Estrasburgo, muchas veces en beneficio de las listas menos conocidas y votadas.
Antes de que se fueran acumulando las pruebas, ya había llamado la atención que todos los pequeños partidos del Estado español -como POSI, PSA, CDS, MSR, AES, PFyV- hubieran multiplicado, algunos hasta por cinco veces, sus votos respecto a las elecciones de 2004, máxime aún cuando la abstención ha sido mayor.
Otras formaciones también han alzado la voz para dar cuenta de irregularidades, como el Partido Andalucista, que ha señalado en un comunicado que II-SP ha obtenido 37 votos en Alhaurín de la Torre, aunque el recuento oficial sólo le dé ocho.
Un interventor del PNV también da fe, en el blog arabatik, de los problemas que se sucedieron a la hora de mecanizar los datos y asegura que mientras en el acta todos los datos cuadraban, al informatizarlos daba error. Al parecer, había un problema con el software.
Al menos 1.800 votos en Hego Euskal Herria
En este caótico panorama, está constatado que a Iniciativa Internacionalista le han despojado de manera fraudulenta de al menos 1.800 votos sólo en lo que se refiere a Araba, Bizkaia, Gipuzkoa y Nafarroa, y fuera de Euskal Herria siguen siendo numerosas las irregularidades denunciadas, lo que ha hecho que la candidatura de Alfonso Sastre pida la colaboración de la ciudadanía para poder esclarecer lo ocurrido.
Detalla que a las irregularidades constatadas en diversos municipios vascos hay que sumar "los abundantes datos" que está recabando a través del correo electrónico, donde personas que han respaldado a esa candidatura denuncian que, tras haber depositado su sufragio, en los datos del Ministerio del Interior no figuran esos votos.
Además, apuntan que los datos de los Països Catalans son "más que sospechosos" y alertan de que en pueblos donde históricamente el independentismo catalán ha tenido resultados notables "han desaparecido casi todos los votos". Ése es el caso de Vilafranca del Penedès, uno de los feudos de la izquierda independentista catalana donde el CUP cosecha cerca de 1.700 votos e II-SP no llega a trescientos, según el recuento del Ministerio de Rubalcaba.
El "exagerado" aumento del voto blanco y nulo en los Països Catalans también contribuye a aumentar la sospecha del pucherazo, a juicio de la lista encabezada por Alfonso Sastre. Un escandaloso incremento que va más allá de esa nación, como muestra un pormenorizado informe realizado por Zentik.info, donde muestran claras anomalías estadísticas "a las que falta encontrar la razón" en lo que respecta a estos votos.
Blancos, toda una incógnita
El informe destaca que la razón que se esconde tras los votos nulos podría descubrirse hoy en la Junta Electoral, sin embargo el hecho de destruir automáticamente los votos blancos después del recuento hace que no puedan ser analizados a posteriori.
El ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, se hizo eco de las irregularidades denunciada por II-SP pero no se dignó a dar respuesta alguna, tras apuntar que es competencia de la Junta Electoral Central.
FONT:Diaria Gara 10/09/09
EL CONFLICTE A L'AMAZONIA DEL PERÚ
Pronunciamiento de las Mujeres Indígenas de Perú
martes 9 de junio de 2009
Las mujeres indígenas, organizadas en el Taller Permanente de Mujeres indígenas Andinas y Amazónicas del Perú, nos encontramos en duelo, por la muerte de nuestros hermanos y hermanas indígenas y nos pronunciamos frente a los hechos suscitados en Bagua- Amazonas.
Dichos actos de violencia lamentables se pudieron evitar con el diálogo y el respeto a los derechos humanos.
Solicitamos a la comunidad internacional, al Relator especial para pueblos indígenas de las Naciones Unidas y a la Defensoría del Pueblo, la intervención inmediata para el respeto de los derechos humanos.
Asimismo, solicitamos al sector salud, la atención necesaria e inmediata a los heridos en la zona.
Finalmente, exhortamos a los medios de comunicación, difundir información verídica y no parcializada puesto que, como pueblos indígenas, sentimos que no contamos con espacios para expresarnos con libertad sobre los sucesos y nuestro justo reclamo.
Lima, 05 de junio del 2009.
1. Federación Agraria del Departamento de Ayacucho – FADA
2. Federación Departamental de Clubes de Madres de Ayacucho – FEDECMA:
- FECMA Vilcas
- FECMA Huamanga
- FECMA Fajardo
- FECMA Huancasancos
- FECMA Huanta
3. Federación de Mujeres Indígenas de La Mar – FEMUI LA MAR
4. Federación de Mujeres de Lucanas – FEMU LUCANAS
5. Federación de Rondas Campesinas Femeninas de la Región
Nor Oriental del Marañón del Perú
6. Federación de Comunidades Nativas Campa Asháninka –FECONACA
7. Central de Comunidades Nativas de Selva Central – CECONSEC
8. Confederación Campesina del Perú – CCP (Nacional)
9. Central de la Organización de Mujeres de Ilave – COMI (Puno)
10. Asociación Departamental de Mujeres Campesinas de Puno – ADEMUC
11. Asociación de Mujeres de la Provincia de Ayaviri Melgar – AMUAME
12. Asociación Multisectorial de Artesanas – CAMACANI
13. Asociación de Migrantes Quechua Jatary Ayllu, Zonal Valle del
Mantaro (Quechua de Huancayo)
14. Federación de Mujeres Campesinas de Anta – FEMCA (Quechua del Cusco)
15. Federacion Agraria Revolucionaria Túpac Amaru del Cusco - FARTAC
16. Consejo Aguaruna y Huambisa (Amazonas)
17. Federación Aguaruna Domingusa – FAD (Amazonas)
18. Federación de comunidades Nativas del Río Nieva – FECONARI
19. Federación de Comunidades Cacataibos – FENACOCA
20. Federación de Comunidades Nativas Cocama – FENACU
21. Asociación Indígena para el Desarrollo de Nuestros Pueblos – UCSICEP
22. Coordinadora Nacional de Desplazados de Comunidades en
Reconstrucción del Perú – CONDECOREP
23. Asociación de Mujeres Campesinas de la Cuenca de Vilca – ASMUC
24. Organización Indígena Regional de Atalaya – OIRA
25. Federación de Mujeres Shaui de Alto Amazonas Loreto – FEDEMUSHAAL
26. Federación Nativa del Río Madre de Dios y Afluentes – FENAMAD
27. Chirapaq, Centro de Culturas Indígenas
28. Red de Jóvenes Ñoqanchiq
29. Red de Comunicadores Quechuas de Ayacucho.
Publicado por Género con Clase
martes 9 de junio de 2009
Las mujeres indígenas, organizadas en el Taller Permanente de Mujeres indígenas Andinas y Amazónicas del Perú, nos encontramos en duelo, por la muerte de nuestros hermanos y hermanas indígenas y nos pronunciamos frente a los hechos suscitados en Bagua- Amazonas.
Dichos actos de violencia lamentables se pudieron evitar con el diálogo y el respeto a los derechos humanos.
Solicitamos a la comunidad internacional, al Relator especial para pueblos indígenas de las Naciones Unidas y a la Defensoría del Pueblo, la intervención inmediata para el respeto de los derechos humanos.
Asimismo, solicitamos al sector salud, la atención necesaria e inmediata a los heridos en la zona.
Finalmente, exhortamos a los medios de comunicación, difundir información verídica y no parcializada puesto que, como pueblos indígenas, sentimos que no contamos con espacios para expresarnos con libertad sobre los sucesos y nuestro justo reclamo.
Lima, 05 de junio del 2009.
1. Federación Agraria del Departamento de Ayacucho – FADA
2. Federación Departamental de Clubes de Madres de Ayacucho – FEDECMA:
- FECMA Vilcas
- FECMA Huamanga
- FECMA Fajardo
- FECMA Huancasancos
- FECMA Huanta
3. Federación de Mujeres Indígenas de La Mar – FEMUI LA MAR
4. Federación de Mujeres de Lucanas – FEMU LUCANAS
5. Federación de Rondas Campesinas Femeninas de la Región
Nor Oriental del Marañón del Perú
6. Federación de Comunidades Nativas Campa Asháninka –FECONACA
7. Central de Comunidades Nativas de Selva Central – CECONSEC
8. Confederación Campesina del Perú – CCP (Nacional)
9. Central de la Organización de Mujeres de Ilave – COMI (Puno)
10. Asociación Departamental de Mujeres Campesinas de Puno – ADEMUC
11. Asociación de Mujeres de la Provincia de Ayaviri Melgar – AMUAME
12. Asociación Multisectorial de Artesanas – CAMACANI
13. Asociación de Migrantes Quechua Jatary Ayllu, Zonal Valle del
Mantaro (Quechua de Huancayo)
14. Federación de Mujeres Campesinas de Anta – FEMCA (Quechua del Cusco)
15. Federacion Agraria Revolucionaria Túpac Amaru del Cusco - FARTAC
16. Consejo Aguaruna y Huambisa (Amazonas)
17. Federación Aguaruna Domingusa – FAD (Amazonas)
18. Federación de comunidades Nativas del Río Nieva – FECONARI
19. Federación de Comunidades Cacataibos – FENACOCA
20. Federación de Comunidades Nativas Cocama – FENACU
21. Asociación Indígena para el Desarrollo de Nuestros Pueblos – UCSICEP
22. Coordinadora Nacional de Desplazados de Comunidades en
Reconstrucción del Perú – CONDECOREP
23. Asociación de Mujeres Campesinas de la Cuenca de Vilca – ASMUC
24. Organización Indígena Regional de Atalaya – OIRA
25. Federación de Mujeres Shaui de Alto Amazonas Loreto – FEDEMUSHAAL
26. Federación Nativa del Río Madre de Dios y Afluentes – FENAMAD
27. Chirapaq, Centro de Culturas Indígenas
28. Red de Jóvenes Ñoqanchiq
29. Red de Comunicadores Quechuas de Ayacucho.
Publicado por Género con Clase
miércoles, 3 de junio de 2009
A LA GUÀRDIA URBANA LIS MOLESTA INICIATIVA INTERNACIONALISTA
Fa dues nits uns companys d’assemblea ens disposàvem a encartellar; cartells,cola,poal i granera. Però només eixir al carrer,un cotxe sense identificació s’atura al nostre costat i ixen dos guàrdies urbans, aquests sí uniformats.
Reclamen la nostra atenció i ens pregunten,amb prepotència, que on anem a encartellar. Els hi responem que encartellarem als plafons posats per la campanya electoral i als “pirulos” de publicitat. Decebuts per la resposta,tornen al cotxe i se’n van.
La nit va passant tranquil.lament,encartellant als diversos plafons i “pirulos” que ens trobem. Quan ja hem acabat tots els cartells enfilem el camí de tornada a casa,parlant i fumant uns cigarrets molt tranquil.lament.
Però a l’alçada d’uns cartells d’iniciativa internacionalista pegats a la paret,es torna a parar el mateix cotxe,i ix el mateix guàrdia urbà,aquest cop més molest i nerviós, i directament ens demana els DNI’s. Nosaltres,és clar, li demanem el perquè,doncs només caminàvem pel carrer amb un poal, i ens neguem a donar-li els postres DNI’s.
El guàrdia urbà ens amolla que ja ens havia avisat que no podíem encartellar a les parets,i que no li havíem fet cas,així que ens demanava l’identificació. Els companys i jo li responem que nosaltres no haviem sigue i que no li donaríem el DNI per a que ens multara sense cap prova,i li fem notar que els cartells que ens acusa d’haver ficat ja tenen la cola eixuta,i que nosaltres no haviem pogut ser.
El guàrdia urbà ens amenaça de detindre’ns si ens neguem a donar-li els DNI’s,i el company atura un cotxe dels Mossos d’esquadra per que ens intimiden (sembla que no es veia amb cor ell sol).
Li repetim als mossos d’esquadra que nosaltres no hem sigut,que els podem dir fins i tot en quins plafons hem encartellat,però que no els hi donariem els postres DNI’s per a que ens multaren sense cap prova.
L’estira i engronsa encara va durar uns minuts més,però al cap i a la fí els hi vam donar,conscients que contemplaven detindre’ns per aquesta estupidesa seua.
Un cop es van apuntar les postres dades els hi vam preguntar per a què volíen aquestes dades,i si ens anaven a denunciar,i ens van asegurar que no.
Llavors,per a qué voleu les nostres dades? Pels postres fitxer polítics? Els preguntàrem. Davant d’aquesta pregunta,els guàrdies urbanes i els mossos ens van dir que això era mentida,que ho feien per la seguretat ciutadana (sic)
Finalment vam marxar d’allà amb la sensació agredolça de que per un costat estic convençut que d’ací uns mesos m’arribarà una denúncia per uns cartells que nosaltres NO VAM POSAR,però la dolça sensació de que si lladren és per que cavalquem,i Iniciativa Intenacionalista els molesta,i molt!
Així doncs,,,continuem la lluita!
Reclamen la nostra atenció i ens pregunten,amb prepotència, que on anem a encartellar. Els hi responem que encartellarem als plafons posats per la campanya electoral i als “pirulos” de publicitat. Decebuts per la resposta,tornen al cotxe i se’n van.
La nit va passant tranquil.lament,encartellant als diversos plafons i “pirulos” que ens trobem. Quan ja hem acabat tots els cartells enfilem el camí de tornada a casa,parlant i fumant uns cigarrets molt tranquil.lament.
Però a l’alçada d’uns cartells d’iniciativa internacionalista pegats a la paret,es torna a parar el mateix cotxe,i ix el mateix guàrdia urbà,aquest cop més molest i nerviós, i directament ens demana els DNI’s. Nosaltres,és clar, li demanem el perquè,doncs només caminàvem pel carrer amb un poal, i ens neguem a donar-li els postres DNI’s.
El guàrdia urbà ens amolla que ja ens havia avisat que no podíem encartellar a les parets,i que no li havíem fet cas,així que ens demanava l’identificació. Els companys i jo li responem que nosaltres no haviem sigue i que no li donaríem el DNI per a que ens multara sense cap prova,i li fem notar que els cartells que ens acusa d’haver ficat ja tenen la cola eixuta,i que nosaltres no haviem pogut ser.
El guàrdia urbà ens amenaça de detindre’ns si ens neguem a donar-li els DNI’s,i el company atura un cotxe dels Mossos d’esquadra per que ens intimiden (sembla que no es veia amb cor ell sol).
Li repetim als mossos d’esquadra que nosaltres no hem sigut,que els podem dir fins i tot en quins plafons hem encartellat,però que no els hi donariem els postres DNI’s per a que ens multaren sense cap prova.
L’estira i engronsa encara va durar uns minuts més,però al cap i a la fí els hi vam donar,conscients que contemplaven detindre’ns per aquesta estupidesa seua.
Un cop es van apuntar les postres dades els hi vam preguntar per a què volíen aquestes dades,i si ens anaven a denunciar,i ens van asegurar que no.
Llavors,per a qué voleu les nostres dades? Pels postres fitxer polítics? Els preguntàrem. Davant d’aquesta pregunta,els guàrdies urbanes i els mossos ens van dir que això era mentida,que ho feien per la seguretat ciutadana (sic)
Finalment vam marxar d’allà amb la sensació agredolça de que per un costat estic convençut que d’ací uns mesos m’arribarà una denúncia per uns cartells que nosaltres NO VAM POSAR,però la dolça sensació de que si lladren és per que cavalquem,i Iniciativa Intenacionalista els molesta,i molt!
Així doncs,,,continuem la lluita!
miércoles, 27 de mayo de 2009
Fotos presentacions d'Iniciativa Internacionalista,i video
http://www.youtube.com/watch?v=sm04NcZ4t5U&feature=channel part-1
http://www.youtube.com/watch?v=E0QBjTJJYP4&feature=channel part-2
Acte a València
Acte a Tarragona
Acte a Alacant
http://www.youtube.com/watch?v=E0QBjTJJYP4&feature=channel part-2
Acte a València
Acte a Tarragona
Acte a Alacant
Actes de campanya d'II als Països Catalans
Baix Llobregat
ACTE CENTRAL A MOLINS DE REI
30 de maig a les 12:00 a la Plaça de la Creu
Parlaments, cultura popular i dinar popular
Més informació: ii.baixllobregat@gmail.com
ALTRES ACTES:
15 de maig
València
20:00 Societat Coral El Miquelet
22 de maig
Sant Vicenç dels Horts
20:00 Sala de Lectures. C/ Mossèn Jacint Verdaguer 146
23 de maig
Alacant
20:00 CS A Contracorrent
25 de maig
Viladecans
20:00
CEIP Doctor Trueta. C/ Pompeu Fabra núm. 1
25 de maig
Cornellà de Llobregat
19:30 Centre Cultural Joan G. Nieto. C/ Mossèn Andreu núm. 13-19
26 de maig
El Prat de Llobregat
20:00 Sala de d’actes del Centre Cívic Sant Jordi. C/ Dolores Ibarruri 45
28 de maig
Sant Joan Despí
20:00 Foment Cultural i Artístic. C/ Major 54
28 de maig
Sant Boi de Llobregat
19:30 Casal de Barri Marianao. Sala 14.
29 de maig
Esplugues de Llobregat
19:30 CEIP Gras Soler. C/ Baronessa de Maldà 28-30
30 de maig
Molins de Rei
12:00 Plaça de la Creu
1 de juny
Martorell
20:00 Casa de Cultura. C/ Francesc Santacana 13
1 de juny
Sant Just Desvern
20:00 Sala Municipal de l’Ateneu
2 de juny
Gavà
20:00 Casal Municipal d’Entitats Sant Jordi. Rbla. Joaquim Vayreda 31
3 de juny
Esparreguera
20:00 Sala Polivalent de Can Pasqual. C/ Cavallers 26
4 de juny
Sant Feliu de Llobregat
20:00 Sala Polivalent Torre del Roser. C/ Joan XXIII núm. 14
Alt Penedès
ACTE CENTRAL AMB EN JOSEP GARGANTÉ
30 de maig, 18:00 a la Plaça dels Porcs.
Vilafranca del Penedès
Vallès Occidental
29 de maig, 19h.
Sabadell
Mallorca
Diumenge 31 de maig
Amb Josep Garganté, candidat pels Països Catalans
a Palma de Mallorca
Barcelonès Nord
Gramenet del Besòs (Santa Coloma de Gramenet)
Dilluns 1 de juny
18h. Jardins de Can Sisteré
Anoia
Dimarts 2 de juny Igualada
Amb Josep Garganté, candidat pels Països Catalans
Horta
Presentació de candidatures anticapitalistes i internacionalistes a les eleccions al Parlament Europeu
Dissabte 30 de maig,
19'30 hores, al Centre Social Terra
Taula rodona-debat amb:
Esther Vivas
(periodista, activista dels mov. socials de Barcelona i cap de llista per Esquerra Anticapitalista)
Pau Soler
(Premi al millor Documental del Festival de Cinema per la Integració de València)
Domingo Villa
(treballador de Ford i candidat Esquerra Anticapitalista)
Francisco González
(treballador de la Ford i membre del comité d'empresa pel STM-Iv)
Gonçal Bravo
(coordinador general del sindicat COS)
Luis Ocampo
(portanveu general i membre de la candidatura d'Iniciativa Internacionalista)
Camp de Tarragona
Dilluns 1 de juny / 8 del vespre / Teatre Bravium de Reus
Presentació de la llista d'Iniciativa Internacionalista i el grup de suport de Reus
Amb la intervenció de José Estrada, cap de llista del Camp, Héctor Álvarez, coordinador del Camp i membres del grup de suport de Reus.
Dijous 4 de juny / 2/4 de 8 del vespre / Tarragona
Acte central de la campanya d'Iniciativa Internacionalista al Camp
Amb la intevenció de Josep Garganté, cap de llista dels Països Catalans, José Estrada, cap de llista del Camp i un membre del grup de suport del Camp.
ACTE CENTRAL A MOLINS DE REI
30 de maig a les 12:00 a la Plaça de la Creu
Parlaments, cultura popular i dinar popular
Més informació: ii.baixllobregat@gmail.com
ALTRES ACTES:
15 de maig
València
20:00 Societat Coral El Miquelet
22 de maig
Sant Vicenç dels Horts
20:00 Sala de Lectures. C/ Mossèn Jacint Verdaguer 146
23 de maig
Alacant
20:00 CS A Contracorrent
25 de maig
Viladecans
20:00
CEIP Doctor Trueta. C/ Pompeu Fabra núm. 1
25 de maig
Cornellà de Llobregat
19:30 Centre Cultural Joan G. Nieto. C/ Mossèn Andreu núm. 13-19
26 de maig
El Prat de Llobregat
20:00 Sala de d’actes del Centre Cívic Sant Jordi. C/ Dolores Ibarruri 45
28 de maig
Sant Joan Despí
20:00 Foment Cultural i Artístic. C/ Major 54
28 de maig
Sant Boi de Llobregat
19:30 Casal de Barri Marianao. Sala 14.
29 de maig
Esplugues de Llobregat
19:30 CEIP Gras Soler. C/ Baronessa de Maldà 28-30
30 de maig
Molins de Rei
12:00 Plaça de la Creu
1 de juny
Martorell
20:00 Casa de Cultura. C/ Francesc Santacana 13
1 de juny
Sant Just Desvern
20:00 Sala Municipal de l’Ateneu
2 de juny
Gavà
20:00 Casal Municipal d’Entitats Sant Jordi. Rbla. Joaquim Vayreda 31
3 de juny
Esparreguera
20:00 Sala Polivalent de Can Pasqual. C/ Cavallers 26
4 de juny
Sant Feliu de Llobregat
20:00 Sala Polivalent Torre del Roser. C/ Joan XXIII núm. 14
Alt Penedès
ACTE CENTRAL AMB EN JOSEP GARGANTÉ
30 de maig, 18:00 a la Plaça dels Porcs.
Vilafranca del Penedès
Vallès Occidental
29 de maig, 19h.
Sabadell
Mallorca
Diumenge 31 de maig
Amb Josep Garganté, candidat pels Països Catalans
a Palma de Mallorca
Barcelonès Nord
Gramenet del Besòs (Santa Coloma de Gramenet)
Dilluns 1 de juny
18h. Jardins de Can Sisteré
Anoia
Dimarts 2 de juny Igualada
Amb Josep Garganté, candidat pels Països Catalans
Horta
Presentació de candidatures anticapitalistes i internacionalistes a les eleccions al Parlament Europeu
Dissabte 30 de maig,
19'30 hores, al Centre Social Terra
Taula rodona-debat amb:
Esther Vivas
(periodista, activista dels mov. socials de Barcelona i cap de llista per Esquerra Anticapitalista)
Pau Soler
(Premi al millor Documental del Festival de Cinema per la Integració de València)
Domingo Villa
(treballador de Ford i candidat Esquerra Anticapitalista)
Francisco González
(treballador de la Ford i membre del comité d'empresa pel STM-Iv)
Gonçal Bravo
(coordinador general del sindicat COS)
Luis Ocampo
(portanveu general i membre de la candidatura d'Iniciativa Internacionalista)
Camp de Tarragona
Dilluns 1 de juny / 8 del vespre / Teatre Bravium de Reus
Presentació de la llista d'Iniciativa Internacionalista i el grup de suport de Reus
Amb la intervenció de José Estrada, cap de llista del Camp, Héctor Álvarez, coordinador del Camp i membres del grup de suport de Reus.
Dijous 4 de juny / 2/4 de 8 del vespre / Tarragona
Acte central de la campanya d'Iniciativa Internacionalista al Camp
Amb la intevenció de Josep Garganté, cap de llista dels Països Catalans, José Estrada, cap de llista del Camp i un membre del grup de suport del Camp.
Iniciativa Internacionalista en campanya!
Llenazo espectacular en el primer mitin de II-SP en Euskal Herria
Iniciativa Internacionalista-Solidaridad entre los Pueblos ha realizado su primer acto electoral en Euskal Herria, y ha abarrotado un cine de Iruñea con un ambiente que ha disparado las expectativas de sus promotores.
IRUÑEA-. La candidata Angeles Maestro ha afirmado que esta candidatura "es la mejor noticia en décadas para los pueblos del Estado" porque "ni siquiera en la II República ni en la Guerra Civil hubo una confluencia política de organizaciones de ámbito estatal y organizaciones de la izquierda independentista y soberanista".
En el acto, han dado la palabra a Arnaldo Otegi, que ha felicitado antes que nada a sus compañeros de mesa porque "han mostrado mucha más dignidad que muchos partidos políticos de este país".
Otegi ha asegurado que el voto a II-SP el 7 de junio supondrá "dar un susto al Estado" y también "poner el primer ladrillo" para "romper el bloqueo, porque eso sólo lo podemos hacer nosotros". Ha insistido en que habrá avances en esta línea después del verano.
FONT:Gara.net
viernes, 22 de mayo de 2009
VOTA INICIATIVA INTERNACIONALISTA!!
Per una vegada,l'Estat feixista espanyol s'haurà de menjar amb creïlles les paraules dels ministres i politicastros com Rubalcaba,Rajoy,Zapatero,etc
Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat dels Pobles serà present a les eleccions al Parlament Europeu del proper 7 de Juny!!
Ahir el Tribunal Constitucional declarava legal a la candidatura de les Esquerres Independentistes de l'Estat espanyol.
Ara,a fer campanya per colocar a Alfonso Sastre al Parlament d'Estrasburg i treure-li els colors a més d'un "demòcrata".
El TC pone límite al Gobierno del PSOE y declara legal la lista de II-SP
Por primera vez desde que se abriera la desenfrenada carrera de las ilegalizaciones, en 2002, el Tribunal Constitucional español pone límite a la estrategia iniciada por el Gobierno del PP y seguida por el del PSOE. Pasadas las 23.15 se conocía que el TC desautoriza al ministro Rubalcaba y al Supremo, que validó inicialmente el veto. Declara que no hay pruebas que unan con ETA a esta lista y añade que querer movilizar el voto de la izquierda abertzale no debe tildarse de ilegal.
* Sentencia del Tribunal Constitucional
* "Respeto" del Gobierno español y la Fiscalía a la decisión del TC
22/05/2009 9:04:00
MADRID-. Los vascos y el resto de ciudadanos del Estado español podrán votar legalmente a Iniciativa Internacionalista-Solidaridad entre los Pueblos (II-SP) pese al afán puesto por el Gobierno del PSOE, hasta la última fase del procedimiento, en que fuera vetada. La Fiscalía y la Abogacía del Estado insistieron en que debía ser proscrita hasta última hora, cuando ya en círculos políticos y mediáticos se admitía con nitidez que no había elementos objetivos para ello.
La decisión final se hizo pública cuando sólo quedaban tres cuartos de hora para que expirara el plazo legal y arrancara la campaña para las europeas, lo que apunta a que fue meditada hasta muy última hora.
En la sentencia, el Constitucional indica que ya advirtió en anteriores casos similares de que "tratándose de la acreditación de una trama defraudatoria, es evidente que la convicción judicial de su existencia deberá confirmarse a partir de la concurrencia de elementos probatorios del más diverso cariz". Tras analizar los documentos aportados, valora que "puede deducirse razonablemente que ETA y el partido político ilegalizado conceden cierta relevancia a estas elecciones", pero que "no puede alcanzarse la conclusión de que ello haya de ser mediante la instrumentalización de esta coalición".
"Una vez más, hemos de insistir en que la 'izquierda abertzale' como expresión ideológica 'no ha sido proscrita de nuestro ordenamiento ni podría llegar a serlo'", añade el Constitucional parafraseando anteriores pronunciamientos.
La sentencia descalifica presuntas "pruebas", como las relaciones de candidatos con la izquierda abertzale o la ideología de los avalistas. "De las consideraciones vertidas sobre Alfonso Sastre, Doris Benegas y Ángeles Maestro sólo se desprende una orientación ideológica que no puede redundar en perjuicio de sus derechos de participación política", apunta.
Revés para Rubalcaba
El fallo supone un serio contratiempo y deja tocado al ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, que había puesto mucho interés en defender públicamente esta ilegalización, mientras compañeros de Gabinete como el presidente, José Luis Rodríguez Zapatero, o el ministro de Justicia, Francisco Caamaño, preferían guardar un prudente silencio.
Rubalcaba echó las campanas al vuelo el pasado sábado. Tras conocer la decisión del Tribunal Supremo aceptando su tesis de que se cerrara el paso a II-SP, argumentó que había "pruebas suficientes" para ello y reiteró que la lista liderada por Sastre "lo que pretende es sencillamente permitir la presentación de Batasuna a las elecciones".
"Batasuna y sus acólitos y marcas satélites tienen que reconocer que en democracia o se está con los votos o se está con las bombas, pero no con ambas", remarcó Rubalcaba, que tiene el apoyo entusiasta del PP.
El ministro de Interior parecía contar con la seguridad de que el TC validaría la decisión del TS, pero obvió que en este órgano ya se produjo un amplio debate y que cinco de los magistrados -incluido el ponente de estos casos- se desmarcó del criterio mayoritario. A la luz de las alegaciones presentadas por II-SP, crecieron las voces que afirmaban que no había motivo alguno para impedir que ejerciera su derecho a concurrir. Varios medios recordaron que Europa lleva tiempo vigilando este tipo de aplicaciones "extensivas" de la Ley de Partidos.
Pese a ello, la Fiscalía General del Estado y la Abogacía habían insistido en defender la ilegalización de esta candidatura hasta el último momento. En las alegaciones presentadas el miércoles, veían insuficientes las explicaciones de II-SP.
Así, la Fiscalía abundó en la afirmación de que la estrategia de II-SP constituía un mero "ardid de ETA" para tratar de llegar a Estrasburgo. Pese a que en la candidatura ni siquiera hay candidatos vascos salvo Alfonso Sastre, que está afincado en Hondarribia hace muchos años, el fiscal presentaba la candidatura como "sólo un ropaje formal, una mera instrumentalización de un objetivo: el de hacer que el entorno político de ETA siga manteniendo su presencia en las instituciones democráticas, en este caso en el Parlamento Europeo".
Sobre los candidatos, además de la vinculación que se hace entre Sastre y la número dos, Doris Benegas, la Fiscalía añadió datos como que la candidata Ángeles Maestro colgara un artículo en la web kaosenlared.net que indica que Iniciativa Internacionalista "defiende planteamientos plenamente coheren- tes con los posicionamientos ideológicos de la izquierda abertzale". Se da la circunstancia de que el Gobierno español ha argumentado en muchísimas ocasiones que la Ley de Partidos no persigue ideas, sino comportamientos delictivos.
"Lenguaje violento"
Resultaba llamativa también la afirmación de la Abogacía del Estado de que la condena del atentado contra el ex edil del PSE Isaías Carrasco hecha por el portavoz de II-SP Luis Ocampo "no es suficiente" dado que al mismo tiempo éste insistió en que "la represión no es la vía de solución en el País Vasco".
Sobre el manifiesto de la coalición, la Abogacía llegaba a decir que "está redactado en un lenguaje violento" al hablar de "los diversos pueblos oprimidos por el Estado español" y expresar su apoyo a "las luchas" de todos ellos. "Frente a un Estado que oprime naciones varias y es cárcel de pueblos y gentes, ¿qué puede significar apoyo de la 'lucha' de cualquier pueblo 'por su libertad y dignidad'?", preguntaba el Gobierno en su alegato.
"Voto legítimo"
El TC dice que "ha de rechazarse la idea de que la movilización del voto que habría correspondido a las formaciones ilegalizadas sea una finalidad objetivable (...) Es tan legítimo como cualquiera en un régimen democrático".
"Han restituido nuestro derecho evidente y clarísimo a concurrir"
Iniciativa Internacionalista-Solidaridad entre los Pueblos valorará hoy en rueda de prensa la decisión del Tribunal Constitucional, pero anoche su representante legal, Luis Ocampo, ya saludó la noticia con "altísima satisfacción". Matizó, no obstante, que lo único que ha hecho el Constitucional es "restituir un derecho evidente y clarísimo" de estar en las urnas el 7-J.
A partir de hoy, II-TS trabajará para conseguir un número de votos que considera que será "significativo" con el conjunto del Estado, donde se calcula que harán falta cerca de 250.000 votos para lograr un eurodiputado.
Antes de que el caso llegara a su fin, por la mañana II-TS salió a la palestra para evidenciar que toda la persecución en su contra supone que en el Estado español no se cumplen los estándares mínimos de cualquier democracia. "En la época del segundo quinquenio de los 70 se hablaba de 'búnker franquista' y ahora podemos hablar de 'búnker constitucional'", afirmó en una nota de prensa.
Su valoración incide en que el Estado español no puede considerarse como democrático por motivos de raíz y de desarrollo. Entre los primeros, recuerda que el actual Rey "juró como sucesor en función de las Leyes Fundamentales del Movimiento, estructura jurídica básica del régimen franquista".
Añade que "en el Estado español la separación de poderes es inexistente y además notoria". Y cita, en paralelo, que tampoco se cumple el requisito de respeto a las libertades fundamentales, toda vez que se cierran medios, se ilegalizan organizaciones o se prohíben manifiestaciones.
Siguiendo con su repaso, II-SP cita que además en el ámbito del Estado existen presos políticos, que no se cumple el principio de seguridad jurídica ("lo que ayer no era delito hoy lo es, incluso con carácter retroactivo"), que lo mismo ocurre con la igualdad de los ciudadanos ante la ley y, por último, que las FSE mantienen un carácter "represivo".
"El régimen español recurre de una forma cada vez más intensa y extensa a la represión como forma de garantizar su continuidad -concluye el comunicado-. Esta vía tampoco le va a servir a medio plazo".
Font:GARA.net
Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat dels Pobles serà present a les eleccions al Parlament Europeu del proper 7 de Juny!!
Ahir el Tribunal Constitucional declarava legal a la candidatura de les Esquerres Independentistes de l'Estat espanyol.
Ara,a fer campanya per colocar a Alfonso Sastre al Parlament d'Estrasburg i treure-li els colors a més d'un "demòcrata".
El TC pone límite al Gobierno del PSOE y declara legal la lista de II-SP
Por primera vez desde que se abriera la desenfrenada carrera de las ilegalizaciones, en 2002, el Tribunal Constitucional español pone límite a la estrategia iniciada por el Gobierno del PP y seguida por el del PSOE. Pasadas las 23.15 se conocía que el TC desautoriza al ministro Rubalcaba y al Supremo, que validó inicialmente el veto. Declara que no hay pruebas que unan con ETA a esta lista y añade que querer movilizar el voto de la izquierda abertzale no debe tildarse de ilegal.
* Sentencia del Tribunal Constitucional
* "Respeto" del Gobierno español y la Fiscalía a la decisión del TC
22/05/2009 9:04:00
MADRID-. Los vascos y el resto de ciudadanos del Estado español podrán votar legalmente a Iniciativa Internacionalista-Solidaridad entre los Pueblos (II-SP) pese al afán puesto por el Gobierno del PSOE, hasta la última fase del procedimiento, en que fuera vetada. La Fiscalía y la Abogacía del Estado insistieron en que debía ser proscrita hasta última hora, cuando ya en círculos políticos y mediáticos se admitía con nitidez que no había elementos objetivos para ello.
La decisión final se hizo pública cuando sólo quedaban tres cuartos de hora para que expirara el plazo legal y arrancara la campaña para las europeas, lo que apunta a que fue meditada hasta muy última hora.
En la sentencia, el Constitucional indica que ya advirtió en anteriores casos similares de que "tratándose de la acreditación de una trama defraudatoria, es evidente que la convicción judicial de su existencia deberá confirmarse a partir de la concurrencia de elementos probatorios del más diverso cariz". Tras analizar los documentos aportados, valora que "puede deducirse razonablemente que ETA y el partido político ilegalizado conceden cierta relevancia a estas elecciones", pero que "no puede alcanzarse la conclusión de que ello haya de ser mediante la instrumentalización de esta coalición".
"Una vez más, hemos de insistir en que la 'izquierda abertzale' como expresión ideológica 'no ha sido proscrita de nuestro ordenamiento ni podría llegar a serlo'", añade el Constitucional parafraseando anteriores pronunciamientos.
La sentencia descalifica presuntas "pruebas", como las relaciones de candidatos con la izquierda abertzale o la ideología de los avalistas. "De las consideraciones vertidas sobre Alfonso Sastre, Doris Benegas y Ángeles Maestro sólo se desprende una orientación ideológica que no puede redundar en perjuicio de sus derechos de participación política", apunta.
Revés para Rubalcaba
El fallo supone un serio contratiempo y deja tocado al ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, que había puesto mucho interés en defender públicamente esta ilegalización, mientras compañeros de Gabinete como el presidente, José Luis Rodríguez Zapatero, o el ministro de Justicia, Francisco Caamaño, preferían guardar un prudente silencio.
Rubalcaba echó las campanas al vuelo el pasado sábado. Tras conocer la decisión del Tribunal Supremo aceptando su tesis de que se cerrara el paso a II-SP, argumentó que había "pruebas suficientes" para ello y reiteró que la lista liderada por Sastre "lo que pretende es sencillamente permitir la presentación de Batasuna a las elecciones".
"Batasuna y sus acólitos y marcas satélites tienen que reconocer que en democracia o se está con los votos o se está con las bombas, pero no con ambas", remarcó Rubalcaba, que tiene el apoyo entusiasta del PP.
El ministro de Interior parecía contar con la seguridad de que el TC validaría la decisión del TS, pero obvió que en este órgano ya se produjo un amplio debate y que cinco de los magistrados -incluido el ponente de estos casos- se desmarcó del criterio mayoritario. A la luz de las alegaciones presentadas por II-SP, crecieron las voces que afirmaban que no había motivo alguno para impedir que ejerciera su derecho a concurrir. Varios medios recordaron que Europa lleva tiempo vigilando este tipo de aplicaciones "extensivas" de la Ley de Partidos.
Pese a ello, la Fiscalía General del Estado y la Abogacía habían insistido en defender la ilegalización de esta candidatura hasta el último momento. En las alegaciones presentadas el miércoles, veían insuficientes las explicaciones de II-SP.
Así, la Fiscalía abundó en la afirmación de que la estrategia de II-SP constituía un mero "ardid de ETA" para tratar de llegar a Estrasburgo. Pese a que en la candidatura ni siquiera hay candidatos vascos salvo Alfonso Sastre, que está afincado en Hondarribia hace muchos años, el fiscal presentaba la candidatura como "sólo un ropaje formal, una mera instrumentalización de un objetivo: el de hacer que el entorno político de ETA siga manteniendo su presencia en las instituciones democráticas, en este caso en el Parlamento Europeo".
Sobre los candidatos, además de la vinculación que se hace entre Sastre y la número dos, Doris Benegas, la Fiscalía añadió datos como que la candidata Ángeles Maestro colgara un artículo en la web kaosenlared.net que indica que Iniciativa Internacionalista "defiende planteamientos plenamente coheren- tes con los posicionamientos ideológicos de la izquierda abertzale". Se da la circunstancia de que el Gobierno español ha argumentado en muchísimas ocasiones que la Ley de Partidos no persigue ideas, sino comportamientos delictivos.
"Lenguaje violento"
Resultaba llamativa también la afirmación de la Abogacía del Estado de que la condena del atentado contra el ex edil del PSE Isaías Carrasco hecha por el portavoz de II-SP Luis Ocampo "no es suficiente" dado que al mismo tiempo éste insistió en que "la represión no es la vía de solución en el País Vasco".
Sobre el manifiesto de la coalición, la Abogacía llegaba a decir que "está redactado en un lenguaje violento" al hablar de "los diversos pueblos oprimidos por el Estado español" y expresar su apoyo a "las luchas" de todos ellos. "Frente a un Estado que oprime naciones varias y es cárcel de pueblos y gentes, ¿qué puede significar apoyo de la 'lucha' de cualquier pueblo 'por su libertad y dignidad'?", preguntaba el Gobierno en su alegato.
"Voto legítimo"
El TC dice que "ha de rechazarse la idea de que la movilización del voto que habría correspondido a las formaciones ilegalizadas sea una finalidad objetivable (...) Es tan legítimo como cualquiera en un régimen democrático".
"Han restituido nuestro derecho evidente y clarísimo a concurrir"
Iniciativa Internacionalista-Solidaridad entre los Pueblos valorará hoy en rueda de prensa la decisión del Tribunal Constitucional, pero anoche su representante legal, Luis Ocampo, ya saludó la noticia con "altísima satisfacción". Matizó, no obstante, que lo único que ha hecho el Constitucional es "restituir un derecho evidente y clarísimo" de estar en las urnas el 7-J.
A partir de hoy, II-TS trabajará para conseguir un número de votos que considera que será "significativo" con el conjunto del Estado, donde se calcula que harán falta cerca de 250.000 votos para lograr un eurodiputado.
Antes de que el caso llegara a su fin, por la mañana II-TS salió a la palestra para evidenciar que toda la persecución en su contra supone que en el Estado español no se cumplen los estándares mínimos de cualquier democracia. "En la época del segundo quinquenio de los 70 se hablaba de 'búnker franquista' y ahora podemos hablar de 'búnker constitucional'", afirmó en una nota de prensa.
Su valoración incide en que el Estado español no puede considerarse como democrático por motivos de raíz y de desarrollo. Entre los primeros, recuerda que el actual Rey "juró como sucesor en función de las Leyes Fundamentales del Movimiento, estructura jurídica básica del régimen franquista".
Añade que "en el Estado español la separación de poderes es inexistente y además notoria". Y cita, en paralelo, que tampoco se cumple el requisito de respeto a las libertades fundamentales, toda vez que se cierran medios, se ilegalizan organizaciones o se prohíben manifiestaciones.
Siguiendo con su repaso, II-SP cita que además en el ámbito del Estado existen presos políticos, que no se cumple el principio de seguridad jurídica ("lo que ayer no era delito hoy lo es, incluso con carácter retroactivo"), que lo mismo ocurre con la igualdad de los ciudadanos ante la ley y, por último, que las FSE mantienen un carácter "represivo".
"El régimen español recurre de una forma cada vez más intensa y extensa a la represión como forma de garantizar su continuidad -concluye el comunicado-. Esta vía tampoco le va a servir a medio plazo".
Font:GARA.net
lunes, 4 de mayo de 2009
Xerrada COS/I-CSC al Clot (BCN)
La setmana passada vaig participar com a ponent en una xerrada conjunta amb els companys de l'Espai Jove de la Intersindical CSC al Casal Popular La Forja,al barri del Clot (Barcelona ciutat).
Allà vaig intentar explicar les conseqüències que aquesta crisi econòmica pot vindre en el jovent treballador català,i les propostes socio-laborals que des de la Coordinador Obrera Sindical llencem al conjunt de la societat.
En una propera entrada penjaré el guió que vaig fer servir.
Ara vos deixe unes fotos de l'acte.
Per últim voldria agraïr la invitació que ens van fer els i les companyes de l'Assemblea de Joves Independentistes del Clot per participar a aquest acte.
Salut!
martes, 21 de abril de 2009
Repercussió de la crisi econòmica en la classe obrera
El passat dijous 16 d'Abril l'assemblea de Cerdanyola del Vallés de Maulets va celebrar un acte per presentar la campanya "No pagarem les vostres crisis" encetada per aquesta organització juvenil.
Al mateix acte,i convidat per l'assemblea local de Cerdanyola,vaig fer una breu xerrada de com afecta aquesta crisi a la classe treballadora.
Conscient de les meues mancances,vaig fer la xerrada el millor que vaig saber,i espere que el resultat haja sigut una intervenció interessant,documentada i engrescadora.
Ací baix vos deixe els apunts que vaig fer servir.Com suposareu,vaig estendre cada punt del guió,però potser us interesse el que allà es va comentar.
S'accepta com sempre,tota crítica i suggerència.
Salut!
1-Dades econòmiques (A quina crisi ens enfrontem?)
2-Com ens afecta la crisi com a classe?
3-Què hem de fer els i les treballadores davant la crisi?
4-Propostes de la COS per combatre la crisi.
1-Dades econòmiques (A quina crisi ens enfrontem?)
Estem davant d'una crisi enorme, on el capitalisme sembla que ha arrivat al seu límit i corre el risc d'implosionar per la seua incapacitat de seguir creixent com ho feia fins fa molt pocs mesos. N'hi han molts factors que ens han dut fins aquest extrem,i seria molt llarg d'explicar ara,però donaré unes quantes dades per a situar-nos en quina crisi estem,i qui sembla que no la pagarà.
-Als Països Catalans tenim 987.222 aturats (lamentablement no podem saber els aturats de la Catalunya Nord ni la Franja)
-Cada dia de Març a l'Estat espanyol han anat a l'atur 4100 treballadors i treballadores.
-L'estat espanyol,amb un 15,5%, dobla el tant per cent d'aturats d'Alemanya,França o Regne Unit.
-Al primer trimestre del 2009 han caigut un 27% els crèdits al consum i un 50% els crèdits al sector de l'automoció.
-Al 3er trimestre del 2008 es feren un 40% menys d'hipoteques.
-El preu de la vivenda a l'Estat espanyol ha baixat un 1,3%,però encara resten 12,1 punts per situar-se al nivell del 2002
-Segons el FMI el Producte Interior Brut aquest any caurà un 1,7%
És a dir,les famílies continuen ofegades per hipoteques desorbitades,per lloguers cada cop més alts,l'atur es dispara sent el doble percentualment que a les tres potències europees,la temporalitat i precarietat s'han arrelat als darrers anys al nostre món laboral.
Però,però no tot és dolent:
-El Banc de Santader acabà l'exercici 2008 amb un benefici net de 8.876 milions d'euros,i el BBVA amb uns guanys nets de 5.020 milions d'euros.
2-Com ens afecta la crisi com a classe?
La crisi econòmica ens afecta de moltes maneres,però ens centrarem en les qüestions laborals.
-ATUR: La primera i més dura repercussió d'aquesta crisi a la classe obrera és l'atur.Com hem vist,durant el mes de Març a l'estat espanyol s'han destruït 4.100 treballs.
-TEMPORALITAT: Amb aquesta situaciò d'incertessa,el o la treballadora s'agafa al que li puga "surtir",i si aquesta nova feina és temporal,doncs no s'hi pot fer rès.Els empresaris juguen i jugaràn molt amb la típica frase "es lo que hay,si lo quieres lo cogessi no..."
-PRECARIETAT:El conjunt de la classe obrera,i molt especialment els i les joves patirem,encara més,de la precarietat laboral. Més feina,més hores,mateixos diners.
Treball negre i mal remunerat.
-AUGMENT DEL PATRIARCAT: Els acomiadaments,tot i ser indiscriminats en qüestions de gènere,fan que augmente la proporció d'homes als llocs de treball. La dona molts cops veurà com se l'ofereix la surtida masclista de "queda't a casa,cuida dels nens o avis,teletreball,etc" La dona surtirà de la vida laboral per cedir els llocs als homes.
-OFENSIVA NEO-LIBERAL: El liberalisme salvatge,representat per la Patronal CEOE o Foment del Treball Nacional i per les institucions europees estàn atacant el ja per sí minso "Estat del Benestar",amb el desmantelament de la Sanitat i Educaciò pública,amb les seues exigències per abaratir l'irrisori cost de l'acomiadament,per pujar els preus de serveis bàsics com aigua,llum o transport col.lectiu.
Una de les batalles més dures que ens planteja la Patronal és la Directiva de les 65 hores,on es va intentar enderrocar una de les lluites històriques obreres;la jornada laboral de 40 hores. Aquesta directiva no va surtir endavant a la primera votació,però els seus partidaris de ben segur la tornaràn a presentar més endavant.
3-Què hem de fer els i les treballadores davant la crisi?
Arrivat a aquest punt,sembla que la única surtida siga el suicidi o anar-se'n a la muntanya de bandoler,però la presa de consciència sindical ens pot aportar una actitut i unes pautes de lluita que són completament útils. Des de la Coordinadora Obrera Sindical creiem que aquestes poden ser:
-PRESA DE CONSCIÈNCIA: Tot i tota treballadora ha de saber que els seus interesos i els dels patrons mai no poden coincidir,que vivim una lluita antagònica i que cal defensar-se dels atacs patronal.
-AFILIACÒ EN SINDICATS DE CLASSE: Un cop presa la consciència de classe,cal que tothom s'adone que less lluites individuals no porten enlloc.Cal l'acció col.lectiva per doblegar els atacs de la patronal,això s'aconsegueix amb la coordinaciò a cada centre de treball,i sindicar-se és la millor manera. Unin-te a un sindicat reforces els lligams i crees resistència.
-IMPULSAR NUCLIS COMBATIUS: Cal que el i la treballadora,un cop afiliat parle,debatisca,desemmascare als sindicats grocs presents al seu centre de treball i que treballe pel que el seu centre de treball siga un focus de resistència.
-COORDINAR LLUITES: Els i les obreres s'han de donar suport i solidaritat mutu per defensar els seus interesos,i una forma de fer-ho és coordinar la lluita amb d'altres sindicats de classe arreu del país si això és possible. Cal la uniò de tots els treballadors en sindicats de classe i l'acciò conjunta d'aquests.
-XARXA SOLIDARITAT OBRERA: Aquesta xarxa és una eina plantejada per la Coordinadora Obrera Sindical per reforçar els lligams i la solidaritat de classe. S'ha començat a treballar en aquesta xarxa en diferents pobles dels Països Catalans,sent Castelló de la Plana on millor ha funcionat. Es podria resumir aquesta xarxa en:
-Borsa de treball
-Caixa nacional de resistència
-Servei d'assessorament gratuït
-Xarxa Solidària
4-Propostes de la COS per combatre la crisi.
-Augmentar els impostos directes sobre les rendes més elevades,i l'impost al Patrimoni.
-Recuperar els diners que els empresaris i patrons dels PPCC tenen en paraisos fiscal
-Recuperar la inversió pública feta en les grans transnacionals presents als PPCC,com seat,nissan,ford o Telefònica.
-Recuperar i redistribuïr els enormes beneficis de la patronal (segons l'OCDE des del 1996 fins el 2006 van crèixer un 73%,mentre els costos laborals ho feien un 3,7%)
-Tancar les ETT i converitr-les en oficines de recerca i assessorament laboral públiques.
-Augmentar el Salari Mínim Interprofessional fins els 1200 euros
-Tota pensiò ha de ser assimilada amb el Salari Mínim Interprofessional
-Prestació d'atur indefinit de 1200 euros pels i les aturades
-Prohibir els acomiadaments i els Expedients de Regulació d'Ocupació en totes les empreses que durant els últims anys hagen tingut beneficis.
-Permetre la socialització mitjançant el cooperativisme d'aquelles empreses en fallida,per part dels i les seues treballadores.
-Recuperar la xarxa privada i de gestió mixta sanitària,incorporar-la a la sanitat pública i fer-la realment universal,gratuïta i de qualitat.
-Fer el mateix amb l'educació:derogant la LEC i frenar l'implantació del Pla Bolonya, i impulsar un sistema educatiu propi dels PPCC,públic,laïc,gratuït,popular,en català i de qualitat.
-S'han de crear borses municipals d'habitatge social a preu de cost i lloguers baixos per joves,estudiants,famílies treballadores,pensionistes,persones migrades,etc
Per últim només vull dir que vivirem uns anys súmament importants,on ens juguem avançar cap a la justícial social donant el cop de gràcia a un capitalisme liberal moribund,o tornar al segle XIX si el capitalisme moribund pot aixecar-se i imposar les seues condicions al conjunt de la població mitjançant més privatitzacions,menys drets socials,menys drets laborals, la directiva de les 65 hores o la directiva del retorn.
Estem davant d'un monstre moribund,i és la nostra responsabilitat crear solidaritat obrera que passe a l'atac i destruisca l'opressió de l'home per l'home i d'una nació per un altra.
Al mateix acte,i convidat per l'assemblea local de Cerdanyola,vaig fer una breu xerrada de com afecta aquesta crisi a la classe treballadora.
Conscient de les meues mancances,vaig fer la xerrada el millor que vaig saber,i espere que el resultat haja sigut una intervenció interessant,documentada i engrescadora.
Ací baix vos deixe els apunts que vaig fer servir.Com suposareu,vaig estendre cada punt del guió,però potser us interesse el que allà es va comentar.
S'accepta com sempre,tota crítica i suggerència.
Salut!
1-Dades econòmiques (A quina crisi ens enfrontem?)
2-Com ens afecta la crisi com a classe?
3-Què hem de fer els i les treballadores davant la crisi?
4-Propostes de la COS per combatre la crisi.
1-Dades econòmiques (A quina crisi ens enfrontem?)
Estem davant d'una crisi enorme, on el capitalisme sembla que ha arrivat al seu límit i corre el risc d'implosionar per la seua incapacitat de seguir creixent com ho feia fins fa molt pocs mesos. N'hi han molts factors que ens han dut fins aquest extrem,i seria molt llarg d'explicar ara,però donaré unes quantes dades per a situar-nos en quina crisi estem,i qui sembla que no la pagarà.
-Als Països Catalans tenim 987.222 aturats (lamentablement no podem saber els aturats de la Catalunya Nord ni la Franja)
-Cada dia de Març a l'Estat espanyol han anat a l'atur 4100 treballadors i treballadores.
-L'estat espanyol,amb un 15,5%, dobla el tant per cent d'aturats d'Alemanya,França o Regne Unit.
-Al primer trimestre del 2009 han caigut un 27% els crèdits al consum i un 50% els crèdits al sector de l'automoció.
-Al 3er trimestre del 2008 es feren un 40% menys d'hipoteques.
-El preu de la vivenda a l'Estat espanyol ha baixat un 1,3%,però encara resten 12,1 punts per situar-se al nivell del 2002
-Segons el FMI el Producte Interior Brut aquest any caurà un 1,7%
És a dir,les famílies continuen ofegades per hipoteques desorbitades,per lloguers cada cop més alts,l'atur es dispara sent el doble percentualment que a les tres potències europees,la temporalitat i precarietat s'han arrelat als darrers anys al nostre món laboral.
Però,però no tot és dolent:
-El Banc de Santader acabà l'exercici 2008 amb un benefici net de 8.876 milions d'euros,i el BBVA amb uns guanys nets de 5.020 milions d'euros.
2-Com ens afecta la crisi com a classe?
La crisi econòmica ens afecta de moltes maneres,però ens centrarem en les qüestions laborals.
-ATUR: La primera i més dura repercussió d'aquesta crisi a la classe obrera és l'atur.Com hem vist,durant el mes de Març a l'estat espanyol s'han destruït 4.100 treballs.
-TEMPORALITAT: Amb aquesta situaciò d'incertessa,el o la treballadora s'agafa al que li puga "surtir",i si aquesta nova feina és temporal,doncs no s'hi pot fer rès.Els empresaris juguen i jugaràn molt amb la típica frase "es lo que hay,si lo quieres lo cogessi no..."
-PRECARIETAT:El conjunt de la classe obrera,i molt especialment els i les joves patirem,encara més,de la precarietat laboral. Més feina,més hores,mateixos diners.
Treball negre i mal remunerat.
-AUGMENT DEL PATRIARCAT: Els acomiadaments,tot i ser indiscriminats en qüestions de gènere,fan que augmente la proporció d'homes als llocs de treball. La dona molts cops veurà com se l'ofereix la surtida masclista de "queda't a casa,cuida dels nens o avis,teletreball,etc" La dona surtirà de la vida laboral per cedir els llocs als homes.
-OFENSIVA NEO-LIBERAL: El liberalisme salvatge,representat per la Patronal CEOE o Foment del Treball Nacional i per les institucions europees estàn atacant el ja per sí minso "Estat del Benestar",amb el desmantelament de la Sanitat i Educaciò pública,amb les seues exigències per abaratir l'irrisori cost de l'acomiadament,per pujar els preus de serveis bàsics com aigua,llum o transport col.lectiu.
Una de les batalles més dures que ens planteja la Patronal és la Directiva de les 65 hores,on es va intentar enderrocar una de les lluites històriques obreres;la jornada laboral de 40 hores. Aquesta directiva no va surtir endavant a la primera votació,però els seus partidaris de ben segur la tornaràn a presentar més endavant.
3-Què hem de fer els i les treballadores davant la crisi?
Arrivat a aquest punt,sembla que la única surtida siga el suicidi o anar-se'n a la muntanya de bandoler,però la presa de consciència sindical ens pot aportar una actitut i unes pautes de lluita que són completament útils. Des de la Coordinadora Obrera Sindical creiem que aquestes poden ser:
-PRESA DE CONSCIÈNCIA: Tot i tota treballadora ha de saber que els seus interesos i els dels patrons mai no poden coincidir,que vivim una lluita antagònica i que cal defensar-se dels atacs patronal.
-AFILIACÒ EN SINDICATS DE CLASSE: Un cop presa la consciència de classe,cal que tothom s'adone que less lluites individuals no porten enlloc.Cal l'acció col.lectiva per doblegar els atacs de la patronal,això s'aconsegueix amb la coordinaciò a cada centre de treball,i sindicar-se és la millor manera. Unin-te a un sindicat reforces els lligams i crees resistència.
-IMPULSAR NUCLIS COMBATIUS: Cal que el i la treballadora,un cop afiliat parle,debatisca,desemmascare als sindicats grocs presents al seu centre de treball i que treballe pel que el seu centre de treball siga un focus de resistència.
-COORDINAR LLUITES: Els i les obreres s'han de donar suport i solidaritat mutu per defensar els seus interesos,i una forma de fer-ho és coordinar la lluita amb d'altres sindicats de classe arreu del país si això és possible. Cal la uniò de tots els treballadors en sindicats de classe i l'acciò conjunta d'aquests.
-XARXA SOLIDARITAT OBRERA: Aquesta xarxa és una eina plantejada per la Coordinadora Obrera Sindical per reforçar els lligams i la solidaritat de classe. S'ha començat a treballar en aquesta xarxa en diferents pobles dels Països Catalans,sent Castelló de la Plana on millor ha funcionat. Es podria resumir aquesta xarxa en:
-Borsa de treball
-Caixa nacional de resistència
-Servei d'assessorament gratuït
-Xarxa Solidària
4-Propostes de la COS per combatre la crisi.
-Augmentar els impostos directes sobre les rendes més elevades,i l'impost al Patrimoni.
-Recuperar els diners que els empresaris i patrons dels PPCC tenen en paraisos fiscal
-Recuperar la inversió pública feta en les grans transnacionals presents als PPCC,com seat,nissan,ford o Telefònica.
-Recuperar i redistribuïr els enormes beneficis de la patronal (segons l'OCDE des del 1996 fins el 2006 van crèixer un 73%,mentre els costos laborals ho feien un 3,7%)
-Tancar les ETT i converitr-les en oficines de recerca i assessorament laboral públiques.
-Augmentar el Salari Mínim Interprofessional fins els 1200 euros
-Tota pensiò ha de ser assimilada amb el Salari Mínim Interprofessional
-Prestació d'atur indefinit de 1200 euros pels i les aturades
-Prohibir els acomiadaments i els Expedients de Regulació d'Ocupació en totes les empreses que durant els últims anys hagen tingut beneficis.
-Permetre la socialització mitjançant el cooperativisme d'aquelles empreses en fallida,per part dels i les seues treballadores.
-Recuperar la xarxa privada i de gestió mixta sanitària,incorporar-la a la sanitat pública i fer-la realment universal,gratuïta i de qualitat.
-Fer el mateix amb l'educació:derogant la LEC i frenar l'implantació del Pla Bolonya, i impulsar un sistema educatiu propi dels PPCC,públic,laïc,gratuït,popular,en català i de qualitat.
-S'han de crear borses municipals d'habitatge social a preu de cost i lloguers baixos per joves,estudiants,famílies treballadores,pensionistes,persones migrades,etc
Per últim només vull dir que vivirem uns anys súmament importants,on ens juguem avançar cap a la justícial social donant el cop de gràcia a un capitalisme liberal moribund,o tornar al segle XIX si el capitalisme moribund pot aixecar-se i imposar les seues condicions al conjunt de la població mitjançant més privatitzacions,menys drets socials,menys drets laborals, la directiva de les 65 hores o la directiva del retorn.
Estem davant d'un monstre moribund,i és la nostra responsabilitat crear solidaritat obrera que passe a l'atac i destruisca l'opressió de l'home per l'home i d'una nació per un altra.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
