Esportistes cubans

Per Pascual Serrano.
Publicat al seu web i a Rebelión el 1 de setembre de 2009.

pascual_serranoEl passat 17 d'agost quatre esportistes cubans, aprofitant un viatge del seu equip nacional a les Canàries, van decidir no tornar al seu país i demanar asil polític a Espanya. Els mitjans solen prestar gran atenció a fets d'aquest tipus i destacar la legitimitat de la seva decisió. El que sembla oblidar és que ningú els persegueix a Cuba, que és el que justifica la figura de l'asil polític, han decidit quedar-se a Espanya perquè aquí guanyaran molt més diners que a l'illa, on l'esport no és professional i no se'ls paga a preus de "mercat internacional".

El diari El País del 30 d'agost recollia al que s'estava dedicant aquests dies a les Canàries algun d'ells: a fullejar un catàleg de televisions de plasma i telèfons d'última generació. No es tracta de discutir la licitud de la seva determinació, però de ben segur que hi ha al Tercer Món molts professionals-esportistes o no-que volguessin venir a Europa a guanyar més diners i ningú pensarà que procedeix considerar asilats polítics. És que quan s'acabi la temporada de verema es podran acollir a l'estatut de refugiats polítics tots els marroquins que hagin vingut a tallar raïm?

Davant dels "herois" mediàtics que abandonen Cuba, la premsa ridiculitza als esportistes que tornen. El diari canari La Província publicava el 19 d'agost sota el títol "Un tub d'escapament a l'equipatge" un humiliant reportatge sobre els productes que els membres de la delegació esportista cubana es portaven al seu país després de la seva estada a les Canàries. El periodista s'esplaia a explicar la pobresa i les necessitats dels cubans, però no se li acut pensar que si havien comprat tant a Espanya és perquè tenien diners per fer-ho. Si a més van poder emportar-se'l al seu país és que no existeix cap normativa cubana que ho impedeixi . Per tant, l'única raó perquè hagin de comprar a Espanya i no a Cuba objectes tan curiosos com un tub d'escapament per al seu automòbil és que o bé aquest producte no està a l'illa o es troba a un preu desorbitat, i totes dues coses només poden succeir per la qual cosa porta anys denunciant el govern cubà: el bloqueig nord-americà que sanciona qualsevol empresa del món que comerciï amb Cuba. Però aquest assumpte ni va ser citat en el reportatge del diari canari.

D'altra banda es critica que els esportistes que abandonen el país són repudiats pel govern de Cuba. Jo afegiria que també per la gran majoria de la societat cubana. És lògic que un petit país tinguin en gran consideració a l'esportista que no accepta ser subhastat al mercat de l'esport i renega de les grans sumes de diners que els ofereixen els països rics perquè prefereix quedar-se per competir sota els colors del seu país, aquell que l'ha entrenat i mimat perquè li representi internacionalment. És trist que això no sigui comprensible en la nostra mentalitat de mercat,. El 7 d'agost, en el programa esportiu El Larguero, de la Ser, van entrevistar a l'atleta cubà Dayron Robles, en aquests moments entrenant a Guadalajara. Al presentador no se li va ocórrer altra cosa que suggerir-li que es busqués una noia d'aquesta província i es Nacionalitzem espanyol. ¿L'hi suggeriran a tots els esportistes estrangers i no cubans que entrevisten? I si fos poc, continua el periodista preguntant per què admira Fidel Castro i si no té enveja d'altres esportistes pitjors que ell i que "no han de lliurar els seus diners al govern". L'atleta ho resol tancant l'assumpte: "No penso en això". No sé si el periodista espanyol haurà pogut entendre que algú no pensi en els diners. Suposo que que ell també estarà en aquests moments fullejant catàlegs de televisions de plasma i telèfons mòbils d'última generació.