La manipulació (i estupidesa) dels mitjans de comunicació feixistes

Grups pro amnistia havien convocat un acte en un poble fictici d'una sèrie de televisió

Com explicava dissabte VilaWeb, els grups pro amnistia bascos van enganyar Dignidad y Justicia convocant una manifestació en favor dels presos bascos a Arralde, poble fictici de la sèrie televisiva 'Goenkale'. L'associació, sense adonar-se que la convocatòria era de per riure, va demanar que es prohibís l'acte. Però el diari ABC no solament s'ho va creure sinó que l'endemà mateix va publicar una crònica d'una manifestació que no s'havia fet.

En un article en què subratlla que el jutge Garzón va permetre dos homenatges als presos d'ETA, hi diu: 'El jutge també va autoritzar un altre homenatge que va fer-se al municipi guipuscoà d'Arralde i que va consistir en un dinar i en una manifestació de suport als presos d'ETA. Les forces de seguretat van dir que no tenien més informació d'aquesta convocatòria que la que havien trobat a la web Askatu.org [...]. Les dues autoritzacions (la d'Alsasua i la d'Arralde) han tingut el vist-i-plau de la fiscalia.' Però per molt que digui l'article, el fet és que no hi va haver cap acte a Arralde, perquè aquesta població és imaginària.

La campanya dels grups pro amnistia tenia el propòsit de criticar la política del nou govern basc de fer retirar qualsevol cartell o fotografia relacionats amb presos, però també ha acabat posant en evidència algun mitjà de comunicació.


http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3634208

Del diari ABC,22/9/09
"El juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón ha autorizado una jornada de apoyo a los presos de Ekin, cuya condena ha sido ratificada por el Tribunal Supremo por delitos de integración y colaboración con ETA, que se celebrará hoy en las Campas de San Pedro, situado entre las localidades navarras de Alsasua y Urdiain.
Fuentes jurídicas señalaron a ABC que el magistrado ha permitido la celebración de este acto porque, a diferencia de lo que sostenía la asociación Dignidad y Justicia en su solicitud de prohibición, no consta que la «asamblea de electos» de Batasuna, la ilegal Udalbiltza Kursaal, esté detrás de esta convocatoria. Así se asegura en los informes remitidos al juzgado por la Guardia Civil y la Policía Nacional, en los que las mismas fuentes señalan que, si bien consta que el anuncio de esta jornada corrió a cargo de la portavoz e imputada en la causa de Udalbiltza Maribi Ugarteburu, eso no permite la participación de la ilegalizada Batasuna en el mismo.
No obstante, Garzón ha ordenado a la Policía y a la Guardia Civil que adopten las medidas necesarias para evitar e investigar la posible comisión de hechos delictivos en el transcurso de esta jornada de apoyo a los presos etarras.
Otro homenaje en Arralde
Por otra parte, el juez también autorizó otro homenaje que se celebró ayer en la localidad guipuzcoana de Arralde y que consistió en una comida y en una manifestación de apoyo a los presos de ETA. Las Fuerzas de Seguridad informaron con la urgencia que se les requirió de que no disponían de más información sobre esta convocatoria que la derivada de la página «www.askatu.org», web, recuerda Dignidad y Justicia, de la ilegal Askatasuna. También en esta ocasión, el magistrado ordena que se adopten las medidas necesarias para evitar la posible comisión de delitos de enaltecimiento del terrorismo. Ambas autorizaciones -la de Alsasua y la de Arralde- han contado con el visto bueno de la Fiscalía.
N.Villanueva,Madrid


Increïble, però cert.Espanya...

(ELX) JUDICI A UN MILITANT D'ENDAVANT-OSAN PER INJÚRIES A LA CORONA

Els fets dels quals s'acusa a aquest veí d’Alacant, es remunten al 6 desembre de 2007, en els actes de la 3a Botifarrada contra la constitució espanyola que es celebrava a Elx. Mentre es desenvolupava el dinar popular a la plaça major del Raval, aparegueren dos unitats de la policia local, que després d'identificar-lo, fotografiaren les pancartes que hi havia (concretament alguna amb el lema “A Elx també cremem la monarquia”, en solidaritat amb les diverses encausades a Girona per cremar fotos dels reis espanyols) i s'emportaren un cartell amb la llegenda “Les catalanes no tenim rei! Independència!”.

Cal recordar que l'Ajuntament d'Elx, en aquell moment governat per una coalició entre el Psoe i Esquerra Unida-Bloc, prohibí la convocatòria. No obstant, aquesta fou legalitzada mitjaçant la comunicació a la subdelegació del govern espanyol a Alacant.

El procés judicial, que finalitza amb aquest judici, s’incià amb la denúncia de la policia local, a la qual seguí la declaració com a imputat del militant indepentista. Posterioment les actuacions foren remeses a l’Audiència nacional espanyola, órgan compentent en els casos d’injúries a la corona, la qual ha tornat les actuacions al Jutjat d’Instrucció número 2 d’Elx, després de considerar que els fets no constitueixen cap delicte contra la corona. Finalment el jutjat d’Elx, ha passat els fets a falta, assenyalant el judici pel proper 30 de setembre.

Des d'Alerta Solidària, organització antirepressiva de l'esquerra independentista i Endavant-OSAN denunciem la persecució política que els processos d'injúries contra la corona han suposat per molts militants de l'esquerra independentista, arribant a ser encausats, com en aquests cas, per l'existència d'un cartell o una pancarta contrària a la institució monàrquica espanyola. L’únic objectiu d’aquests processos ha estat criminalitzar les mostres públiques de rebuig al reis espanyols i el qüestionament de la legitimitat d’una institució hereva directa del dictador feixista Francisco Franco. Constatem, però, que no ho han aconseguit: des que s’inicià la caçera de militants independentistes per injúries a la corona, arreu dels Països Catalans s’han multiplicat tant les mostres de rebuig a la institució monàrquica com la solidaria amb les encausades.

Denunciem, també, la responsabilitat que en d’aquest procés té l’Ajuntament d’Elx, i la persecució a que són sotmesos els actes convocats per les organitzacions de l’esquerra independentista a aquesta vila. L’actuació del govern municipal en aquest cas, ha fet evident el tarannà antidemocràtic d’aquesta institució: primer intentant prohibint els actes de la 3a Botifarrada a la Constitució espanyols, i després, davant la impossibilitat d’impedir-los, optaren per fer ús de la repressió, ordenant a la policia local intervindre en uns actes que es desenvolupaven amb total normalitat. Ha estat la denúncia per injúries a la corona formulada per la policia local la que ha donat lloc a tot aquest procés judicial.

Finalment, també posem de rellevància , l’excés de cel de la justícia espanyola per “protegir” la institució monàrquica porta a l’absurd de què en un judici de faltes es pretenga jutjar un delicte d'injúries a la corona, més encara després que l’Audiència nacional espanyola haja determinat que els fets no són constitutius de cap delicte d’injúries a la corona. Considerem que la conseqüència hauria d’haver estat l’arxiu de les actuacions.

El proper 30 de setembre, a les 10:30h, davant dels Jutjats d’Elx, està prevista la celebració d’una concentració en solidaritat amb el militant encausat
Elx, 16 de setembre de 2009.

Esportistes cubans

Per Pascual Serrano.
Publicat al seu web i a Rebelión el 1 de setembre de 2009.

pascual_serranoEl passat 17 d'agost quatre esportistes cubans, aprofitant un viatge del seu equip nacional a les Canàries, van decidir no tornar al seu país i demanar asil polític a Espanya. Els mitjans solen prestar gran atenció a fets d'aquest tipus i destacar la legitimitat de la seva decisió. El que sembla oblidar és que ningú els persegueix a Cuba, que és el que justifica la figura de l'asil polític, han decidit quedar-se a Espanya perquè aquí guanyaran molt més diners que a l'illa, on l'esport no és professional i no se'ls paga a preus de "mercat internacional".

El diari El País del 30 d'agost recollia al que s'estava dedicant aquests dies a les Canàries algun d'ells: a fullejar un catàleg de televisions de plasma i telèfons d'última generació. No es tracta de discutir la licitud de la seva determinació, però de ben segur que hi ha al Tercer Món molts professionals-esportistes o no-que volguessin venir a Europa a guanyar més diners i ningú pensarà que procedeix considerar asilats polítics. És que quan s'acabi la temporada de verema es podran acollir a l'estatut de refugiats polítics tots els marroquins que hagin vingut a tallar raïm?

Davant dels "herois" mediàtics que abandonen Cuba, la premsa ridiculitza als esportistes que tornen. El diari canari La Província publicava el 19 d'agost sota el títol "Un tub d'escapament a l'equipatge" un humiliant reportatge sobre els productes que els membres de la delegació esportista cubana es portaven al seu país després de la seva estada a les Canàries. El periodista s'esplaia a explicar la pobresa i les necessitats dels cubans, però no se li acut pensar que si havien comprat tant a Espanya és perquè tenien diners per fer-ho. Si a més van poder emportar-se'l al seu país és que no existeix cap normativa cubana que ho impedeixi . Per tant, l'única raó perquè hagin de comprar a Espanya i no a Cuba objectes tan curiosos com un tub d'escapament per al seu automòbil és que o bé aquest producte no està a l'illa o es troba a un preu desorbitat, i totes dues coses només poden succeir per la qual cosa porta anys denunciant el govern cubà: el bloqueig nord-americà que sanciona qualsevol empresa del món que comerciï amb Cuba. Però aquest assumpte ni va ser citat en el reportatge del diari canari.

D'altra banda es critica que els esportistes que abandonen el país són repudiats pel govern de Cuba. Jo afegiria que també per la gran majoria de la societat cubana. És lògic que un petit país tinguin en gran consideració a l'esportista que no accepta ser subhastat al mercat de l'esport i renega de les grans sumes de diners que els ofereixen els països rics perquè prefereix quedar-se per competir sota els colors del seu país, aquell que l'ha entrenat i mimat perquè li representi internacionalment. És trist que això no sigui comprensible en la nostra mentalitat de mercat,. El 7 d'agost, en el programa esportiu El Larguero, de la Ser, van entrevistar a l'atleta cubà Dayron Robles, en aquests moments entrenant a Guadalajara. Al presentador no se li va ocórrer altra cosa que suggerir-li que es busqués una noia d'aquesta província i es Nacionalitzem espanyol. ¿L'hi suggeriran a tots els esportistes estrangers i no cubans que entrevisten? I si fos poc, continua el periodista preguntant per què admira Fidel Castro i si no té enveja d'altres esportistes pitjors que ell i que "no han de lliurar els seus diners al govern". L'atleta ho resol tancant l'assumpte: "No penso en això". No sé si el periodista espanyol haurà pogut entendre que algú no pensi en els diners. Suposo que que ell també estarà en aquests moments fullejant catàlegs de televisions de plasma i telèfons mòbils d'última generació.

Demà a les 10:00 a c/Sepúlveda,156-160 contra les mentides i enganys!

Davant l'aprovació per part del govern de l'Estat espanyol el passat 13 d'agost del Reial decret 10/2009, on es concreten els requisits per a la concessió d'una ajuda de 420 €/mes a un determinat nombre d'aturats, diferents associacions d'aturats de diferents localitats del conjunt de l'Estat han convocat una primera jornada de lluita el pròxim dia 2 de setembre, per a denunciar l'engany i la burla del govern Zapatero a més de 1.300.000 desocupats i desocupades que han esgotat qualsevol tipus de prestació per atur.
No només perquè la gran majoria d'afectats queden exclosos per la mesura, sinó perquè també considerem totalment insuficient la quantia de misèria que representen els 420 €/mes.
Davant aquesta primera resposta de diverses associacions de treballadors i treballadores en atur l’ASSEMBLEA DE TREBALLADORES I TREBALLADORS EN ATUR DE BARCELONA dóna suport aquesta iniciativa i CONVOCA UNA CONCENTRACIÓ el dimecres que ve, dia 2 de setembre a les 10 hores davant l’OTG -SEPÚLVEDA (C/Sepúlveda,156-160), per anar posteriorment al Departament de Treball de la Generalitat al mateix carrer Sepúlveda.
Per tant, cridem a tots els treballadors i treballadores en atur de l'Àrea Metropolitana de Barcelona a una CONCENTRACIÓ el dimecres que ve dia 2 de setembre a les 10 hores davant la OTG -SEPÚLVEDA (C/Sepúlveda,156-160-BCN)

ZAPATERO: PROU D’ENGANYAR-NOS AMB ELS 420 EUROS! VOLEM FEINA O PRESTACIÓ D’ATUR CONTRIBUTIVA I INDEFINIDA Barcelona, a 26 de agost de 2009




ASSEMBLEA DE TREBALLADORES I TREBALLADORS EN ATUR DE BARCELONA
Per a debatre les formes de lluita que necessitem per a intentar aconseguir aquests objectius i estar informat de tota la problemàtica que comporta la situació de l'atur, tots els dimarts se celebren Assemblees de treballadors i treballadores en Atur.
LES ASSEMBLEES: TOTS ELS DIMARTS AL CARRER SANT PERE MÉS BAIX, 70 (BCN) A LES 19,30 H.

Video molt interessant "Guerra Sucia_El regreso de los falangistas"

La democràcia espanyola en estat pur:
http://video.google.com/videoplay?docid=-128442265370877377

Nou subsidi,noves mentides

Nou subsidi... noves mentides.* *Continuem pagant els i les de sempre.* Des de la Coordinadora Obrera Sindical – COS, sindicat perl’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans,i malgrat l’apariència “progressista” que inicialment podia tenir lamesura dels “420€”, una vegada comprovats els primers efectes realsi condicions per demanar-la, a peu de carrer, i a les cues de lesoficines dels respectius serveis d’ocupació autonòmics, no podemsinó valorar de forma negativa aquesta mesura, tant en la sevaforma, per oportunista, mentidera i miserable (amb la necessitat jade supervivència per dotzenes de milers de persones treballadoresdel sud dels Països Catalans), així com en els seus continguts icondicions, que només fan que posar pedaços, en una situació quereclama mesures molt més urgents i “radicals”... és a dir, justes. Aquesta ampliació de la protecció social a les persones aturades,aprovada pel govern espanyol del PsoE el passat 13 d’agost,mitjançant Reial Decret, tot i ésser una mesura necessària iurgentíssima per a reforçar la protecció social de les persones quees troben en situació d'atur i han esgotat les prestacions isubsidis, sense haver pogut accedir a un nou lloc de treball, no ésres més que una nova mentida d’aquest govern antisocial, contra laclasse treballadora. Així mateix, des de la COS, valorem igualment de forma negatival’actitud dels sindicats grocs espanyols CCOO i UGT, que tot i ésser“crítics”, en cap moment arriben a plantejar cap mesura de respostai pressió per assolir les condicions i les prestacions que realmentnecessiten les persones treballadores en situació d’atur. Encaramés, trobem lamentable les excuses emprades per CCOO en acusar laCEOE d’aquest nou “fracàs”, per no haver “facilitat” el pacte del“diàleg social”, tot i dient que si així s’hagués pactat, lescondicions haurien estat força millors... Com si la nova reformalaboral que ja tenen enllestida CCOO, UGT, CEOE i PsoE, signifiquèscap millora pels drets de les persones treballadores, i com sirealment CCOO (o la UGT), haguessin fet alguna altra cosa que trairla nostra classe en els darrers 30 anys. En què consisteix realment aquest “nou” subsidi? Segons l’escasíssima informació oficial publicada, el ProgramaTemporal de Protecció per Atur i Inserció, aprovat al consellespanyol de ministres del passat 13 d’agost, en forma de reialdecret (tot açò en teoria): - facilitarà una cobertura equivalent al 80% de l'IndicadorPúblic de Renda d'Efectes Múltiples (IPREM), és a dir, 420€/mes,disposant de dos mesos per a sol·licitar-la; - pal·liarà la situació econòmica d'aproximadament de340.000 persones aturades al conjunt de l’estat espanyol, que alfinalitzar els seus períodes de prestació contributiva o subsidi nopuguin accedir a altra prestació, així com a millorar les sevesexpectatives laborals. Sota quines condicions?: - tenir rendes inferiors al 75% del SMI (Salari MínimInterprofessional, 624€/mes en 2009); - subscriure un compromís de participació en itinerarisactius d'inserció (cursos, etc); - la seva percepció serà incompatible amb altres rendesconcedides per les diferents Administracions Públiques; - ésser menor de 65 anys; - haver esgotat la prestació per atur de nivell contributiudes del dia 1 d'agost de 2009 i els 180 dies naturals següents aaquesta data i no tinguin dret al subsidi; - estar inscrit com demandant d'ocupació; - la sol·licitud haurà de presentar-se dintre dels seixantadies següents a l'esgotament de la prestació o el subsidi per atur; - serà vigent mentre les xifres percentuals de l’atur alconjunt de l’estat espanyol es mantinguin per sobre del 17%. Però, realment què volen dir i què impliquen els punts anteriors?: - no tenir rendes superiors al 75% de l’SMI: Quines rendes? Comptabilitzades individualment, o per “unitat familiar”?: o Malgrat no dir-ho, i malgrat l’absoluta manca d’informació que encara impera a les oficines dels Serveis d’Ocupació, s’està aplicant per “unitat familiar”; o això implica que, per exemple, si hom viu amb una persona que reb una pensió (viudetat, dependència, etc.), subsidi, etc., que sigui superior al 75% de l’SMI (és a dir, cobrar una misèria de 468€/mes o més), no podrà rebre eixa prestació. - En alguns mitjans d’informació ja s’ha començat a reconéixer que així, totes les persones que s’apuntin a aquests cursets, deixaran d’estar de forma efectiva a les estadístiques oficials d’atur, amb la qual cosa, les xifres “milloraran”, i el govern es posarà altra medalla, amb noves mentides. - Com ja hem dit abans, si es perceb per exemple un subsidi per incapacitat laboral parcial, incapacitat que no impediria poder realitzar determinades tasques, ja no es podria rebre eixe subsidi. - Què passarà llavors amb les dotzenes de milers de persones, arreu dels Països Catalans, que ja no percebien cap subsidi ni prestació abans de l’1 d’agost? Que continuaran sense rebre res de res. - Què passarà si una vegada hagin passat els 180 dies natural (6 mesos, és a dir, la misèria de 2520€ en total), no hem trobat feina? Ens quedarem igual que ja hi érem. - Què passarà si al conjunt de l’estat baixa l’atur del 17%, però en determinats territoris no ho fa? - I malgrat que baixi del 17% a tot arreu, què passarà amb les persones que continuïn sense feina, ni prestacions, ni subsidis, ni cap possible ingrès? - Per últim, malgrat els intents del govern espanyol per “solucionar” aquest nou merder que han creat, res no apunta a cap solució efectiva; i la teòrica pujada d’impostos a les rendes més “elevades” quedarà en res efectiu... o com a molt, no tocarà les veritables rendes altes, ja que són les que els mantenen al poder. Ara bé, com ens afecta realment a les persones treballadores alsPaïsos Catalans al sud de l’Albera? L’actual crisi econòmica ha significat la destrucció de centenars demilers de llocs de treball arreu dels Països Catalans, i moltespecialment al sud de l’Albera. En paral·lel, s’ha generat un estatde precarització accelerada dels pocs llocs de treball que s’hangenerat, ha augmentat el treball en negre, i les condicionssalarials i de poder adquisitiu han empitjorat (tot i la “baixada”de l’IPC), això ja no ho pot negar ningú. Ja no es pot negar tampoc que les xifres d’atur, de nombre d’EROs ide destrucció de llocs de treball “estable”, és major al nostre paísque a la resta de l’estat espanyol. Segons les dades oficials de l’/Instituto Nacional de Estadística/(dades del govern espanyol que no inclouen les dotzenes de milers depersones aturades que es troben fent cursos d’inserció laboral,etc.), el passat juliol hi havia al conjunt de l’estat espanyol mésde 3.544.000 persones aturades, de les quals, oficialment, més de995.000 es troben entre la CAC, la CAV i la CAIB, és a dir, més del28% del total estatal. Ara bé, i malgrat que en dades absolutes anivell estatal, les xifres de l’atur han disminuit, a casa nostra,han augmentat, tot i estar en temporada alta d’estiu, etc. A més, i pel que fa al nivell de cobertura per desocupació, a la CAChi ha més de 100.893 persones aturades que no perceben cap tipus deprestació i/o subsidi, és a dir, més del 20% del total de persones al’atur, i això segons les xifres oficials. Pel que fa a la CAIB,estaríem parlant de més de 13.000, les persones sense cap tipus desubsidi, i de més de 130.000 a la CAV. En total, icomptabilitzant-ho molt a la baixa, un mínim de 250.000 personessense rebre cap subsidi per desocupació al sud de l’Albera (lesxifres reals d’atur són superiors al milió i mig d’aturats, més demig milió dels quals no reben cap prestació, ni subsidi...aproximant les dades parcials que es tenen de les dades dels serveisd’ocupació, de les persones que estan fent cursos, i que per tant noentren a les estadístiques d’atur, etc.). Quan la dotació total del’”ajuda” del govern només està dirigida a 340.000 persones alconjunt de l’estat espanyol!! I tot i sense aturar-nos a parlar de la quantia de “l’ajuda”, quedonat el nivell de preus a casa nostra, no poden resultar més que unpedaç i almoina temporal, però que dissortadament res va asolucionar, més enllà de tapar unes quantes boques afamades. Otambé, per exemple, que en 6 mesos només es pot provocar un augmentde les “presses” per trobar feina, al cost que sigui, augmentant laprecarietat i la insolidaritat, i empitjorant el conjunt de lescondicions salarials i laborals al nostre país... política quevindrà reblada i legitimada amb la propera reforma laboral (que jatenen enllestida el PsoE, CCOO, UGT i la CEOE, només a l’espera delmoment idoni per signar-la i fer-la pública) Bateria de mesures realment necessàries en la situació actual, i futura: Des de la COS entenem, tal i com vam començar a desenvoluparmitjançant el document de treball presentat fa uns mesos “Per unalluita específica contra l’atur”, que calia començar a projectar anivell social un programa de mesures urgents per fer front a lacrisi, a l’atur i a la precarietat terribles que ens colpegen a lespersones treballadores arreu dels Països Catalans. Per tot plegat, i entre d’altres mesures que caldria anar fixant deforma col·lectiva entre totes les organitzacions i col·lectius quelluitem cada dia per l’alliberament personal, social i nacional delnostre país, des de la COS proposem:
1. Retroactivitat de les mesures i subsidis d’ajuda, és a dir,qualsevol persona treballadora haurà de poder accedir a ellsindependentment del moment en aque s’hagi quedat sense feina.
2. Subsidi d’atur indefinit, per totes les personestreballadores, independentment de la seva història laboral.
3. Dignificació de les pensions i rendes, especialment per lespersones treballadores jubilades, les de viduetat i moltespecialment les dedicades a les persones dependents.
4. Les quanties d’aquests subsidis s’han de fer en base a l’IPCreal de cadascuna de les comarques del nostre país, i no en base aquantitas fixades per l’estat en base a les rendes mínimes.
5. S’ha d’ampliar i reforçar la xarxa pública d’assitència iprotecció social, mitjançant la creació de noves escoles (des dels 0anys fins a les persones jubilades), xarxa ampliada de transportpúblic, ampliació i millora dels serveis sanitaris públics, delsserveis assistencials a les persones depenents i les seves famílies,etc., i tot plegat comptant amb les ampliacions de plantilla quesiguin necessàries.
6. Disposició, per part dels municipis i de les associacions socialment útils, de totes les persones amb dret a subsidi indefinit per realitzar treballs necessaris durant les hores de la jornada laboral i en la mateixa localització de residència. 7. Reducció de la jornada laboral, començant amb jornades obligatòries màximes de 35 hores setmanals sense rebaixa salarial.
8. Fixació del Salari Mínim Interprofessional en 1200€ mensuals, per poder començar així a recuperar el poder adquisitiu perdut en els darrers 20 anys.
9. Creació d’un impost directe sobre el benefici de les empreses i sobre les rendes més elevades, per permetre el finançament d’aquestes mesures i l’allargament del subsidi d’atur. Així com la recuperació de l’impost sobre les herències.
10. Establiment d’un carnet acreditatiu per als joves treballadors en atur que no cobrin subsidi ni tinguin cap ingrés, que els doni automàticament dret a l’exempció en els impostos directes de tot tipus, accés a la seguretat social i a la gratuïtat dels transports públics, dels espectacles i manifestacions culturals, de l’atenció mèdica i hospitalària, dels medicaments, dels serveis de menjador i transport escolar de les escoles públiques. Tot això gestionat des dels municipis i garantit pels “governs autonòmics” corresponents.
11. Equiparació del joves que han acabat els estudis i que estan en edat de treballar amb la categoria d’aturat amb dret a subsidi.

València – Barcelona – Països Catalans, 20 d’agost de 2009
*Coordinadora Obrera Sindical – COS*
*Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans*

L'esquerra mundial i les eleccions iranianes

Les recents eleccions a Iran, i els subsegüents desafiaments a la seva legitimitat, han estat un assumpte d'enorme conflicte intern a Iran i un debat que sembla interminable en la resta del món -un debat que amenaça amb romandre per algun temps encara. Una de les seves més fascinants conseqüències és que en aquesta discussió d'escala mundial hi ha hagut una enorme divisió entre persones que es consideren part de l'esquerra del món. Divergeixen en els seus punts de vista: des de ser gent que protegeix incondicionalment l'anàlisi que Ahmadinejad/Khamenei fan de la situació, fins a ser oponents virtualment incondicionals, amb múltiples posicions intermèdies. Això potser reflecteix tant l'estat de l'esquerra mundial com la situació a Iran.

Què ha passat a Iran? Hi va haver unes eleccions. Pel que sembla va haver-hi una gran afluència de votants. El Govern va anunciar una victòria abassegadora del president en el càrrec, Mahmud Ahmadinejad. Els simpatitzants dels altres tres candidats han fet l'acusació que les xifres són fraudulentes. Les dues principals bases d'aquestes acusacions van ser la rapidesa i naturalesa tancada del procés de recompte i la implausibilidad d'alguns resultats de votacions si es desglossen segons les diferents àrees del país. L'autoritat última d'Iran, l'aiatol·lah Alí Khamenei, va assegurar en termes sense ambigüitats que els resultats de les votacions eren essencialment correctes i que, per tant, les eleccions eren enterament legítimes. Ha insistit que tots reconeguin la validesa dels resultats i que deixin de qüestionar-los.

Immediatament després de les eleccions moltes persones van sortir als carrers a protestar els resultats i van clamar per un recompte o per noves eleccions. A mesura que aquestes protestes van prendre força, Ahmadinejad/Khamenei van respondre amb mesures repressives més i més severes. Les Guàrdies Revolucionàries i el cos anomenat Basiji (una espècie de milícia popular) van utilitzar la força per a treure als manifestants dels carrers, en van matar a alguns i en van arrestar a un nombre significatiu en el procés.

Encara ara, les figures principals de l'oposició, el candidat presidencial Mirhossein Mussavi i els seus dos simpatitzants clau, els expresidents Akbar Hashemi Rafsanjani i Mohammad Khatami, continuen afirmant que les eleccions no van donar un resultat legítim. En això compten amb el suport dels altres dos candidats en la cursa presidencial, que van rebre menys vots.

Què és el que volen aquestes importants figures? Totes al·leguen ser fidels seguidors de la revolució de 1978-1979 i estar dedicats a la preservació de la República iraniana existent. En resum, no estan cridant a un canvi de règim. Per contra, insisteixen que són més fidels adherents de l'esperit original de la revolució iraniana que el grup que actualment està en el poder. Com ha interpretat això l'esquerra mundial? La present situació a Iran no és per res única. Després de tot, hi ha hagut protestes populars massives en molts països de tot el món en un moment o altre durant molt temps. Així, l'esquerra mundial té interminables analogies amb les quals comparar la situació iraniana. Per començar, hi ha la revolució iraniana de 1978-1979. Però també hi ha Tiananmen a Xina, el 1989, les revolucions de 1968 en incomptables països, les anomenades revolucions de colors, de collita recent en els països 'excomunistes', un gran nombre d'esdeveniments en diferents països llatinoamericans i les vagues generals a França en 1995. Hom podria remuntar-se a les revolucions russa i francesa si així ho desitgés.

Amb tota seguretat, l'esquerra mundial no té una visió unificada d'aquestes protestes populars. De fet, un podria dir que un dels principals problemes amb l'esquerra mundial contemporània és la seva incoherència col·lectiva a l'encarar la panoplia i notable varietat d'aquestes protestes populars.

La raó d'aquesta incoherència col·lectiva és triple. Primer, hi ha una llarga història de desil·lusions amb els resultats d'aquestes protestes populars, especialment en els últims 50 anys. Segon, avui dia hi ha una debilitat organitzativa objectiva dels moviments polítics de l'esquerra tradicional en la majoria dels països. (Les principals veus de l'esquerra mundial d'avui tendeixen a ser, en la seva major part, intel·lectuals amb postures independents o activistes localitzats en molt petites organitzacions). Tercer, hi ha el fet que les anomenades anàlisis d'esquerra difereixen fonamentalment en el que pensen que s'hauria de mirar quan s'analitza les situacions concretes.

Alguns miren primordialment les relacions interestatals. Quin seria la conseqüència geopolítica que un govern particular fos reemplaçat per una sèrie diferent de líders o, àdhuc, que el règim canviés cap a un de diferent tipus? En el cas d'Iran en el moment actual, tots saben que està en fort conflicte amb Estats Units (i en menor grau amb Europa occidental), sobretot però no exclusivament en allò relacionat amb assumptes nuclears. El president Ahmadinejad està identificat amb una forta posició iraniana versus Estats Units. Tant ell com Khamenei han argumentat en repetides ocasions que Estats Units i Gran Bretanya estan darrere de les protestes populars amb la finalitat de que Ahmadinejad sigui retirat del càrrec en favor d'algú més mal·leable des del punt de vista nord-americà. Hugo Chávez ha ofert el seu total suport a Ahmadinejad, primordialment amb aquests arguments. Aquesta és una forma plausible però limitada d'analitzar una situació. Després de tot, pocs esquerrans donarien suport l'actual règim de Myanmar, que recentment va suprimir brutalment les manifestacions de monjos budistes amb l'argument que el Govern nord-americà anhela veure un canvi de règim a Myanmar.

O hom podria mirar, més aviat, les divisions de classe en l'interior d'Iran. Alguns autoidentificats membres de l'esquerra mundial argumenten que els simpatitzants de Mussavi són en gran mesura persones de la classe mitja o acabalades, mentre que Ahmadinejad extreu els seus simpatitzants dels estrats populars. Per tant, diuen, un esquerrà hauria de fer costat a Ahmadinejad. Alguns altres esquerrans analitzen la situació de manera diferent, argumentant que això és merament una lluita entre dues varietats de grups privilegiats, i que el suport d'Ahmadinejad en les zones més pobres de Teheran és en gran mesura el resultat d'un populisme des de dalt (i pitjor encara, d'un pa i circ a l'estil Berlusconi). Uns altres apunten a realitats ètniques entre els estrats més pobres, argumentant que les àrees rurals on no es parla farsi o que no són xiïtes queden fora de la distribució populista, estan oprimits i són hostils a Ahmadinejad, qui representa merament, diuen, al grup ètnic dominant.

A més, molts esquerrans són fonamentalment anticlericals. Refusen reconèixer la legitimitat de qualsevol règim que es basi en el paper central del clergat. Ens recorden que l'actual règim iranià va eliminar sistemàticament tots els partits d'esquerra no islàmics, fins i tot aquells partits que van particpiar en el derrocament del xà. Tudeh, el partit comunista iranià, ha condemnat els resultats de les eleccions i dóna suport a les demandes de Mussavi malgrat les seves reserves cap a aquest.

Hi ha dues coses que dir sobre les protestes populars onsevulla que ocorrin. La primera és que mai és fàcil per a la gent el sortir als carrers a exigir-li al govern que canviï les seves polítiques. Tots els governs estan prests per a usar la força contra aquestes demandes, uns amb major rapidesa que altres. Així que quan la gent surt als carrers, mai és només perquè els de fora els manipulen. Quan la CIA va arreglar el cop a Iran en 1953, no ho va fer induint que els iranians sortissin als carrers. Ho va fer treballant entre bambalines amb els oficials militars. Un hauria de respectar l'autonomia política dels grups que, de fet, s'arrisquen a sortir als carrers. És molt fàcil culpar als agitadors externs.

La segona cosa que cal dir sobre els aixecaments populars és que sempre i inevitablement són una combinació de molts elements. Alguns dels manifestants tenen greuges específics immediats. Uns altres busquen canviar les persones dintre del govern però no el règim com a tal. I uns volen canviar, és a dir enderrocar, el règim. Les manifestacions populars gairebé mai ho forma un grup de persones consistent ideològicament. El normal és que els aixecaments succeeixin solament quan existeixen tals coalicions. Però això sempre significa que el resultat post-alçament és inherentment incert. Així que l'esquerra mundial ha de ser curosa a l'oferir el seu suport polític i moral als aixecaments populars.

Vivim en temps molt caòtics. No és impossible una estratègia coherent de l'esquerra mundial. Però no serà fàcil. I encara no s'ha assolit. Les conseqüències per al món de la lluita interna d'Iran no són clares com el cristall. L'esquerra mundial no ha de ser muda, però hauria de ser prudent.

Immanuel Wallerstein
Font:www.fabrica.cat