lunes, 29 de junio de 2009

Dones precàries,uniu-vos!!

En aquestes darreres setmanes diverses organitzacions i col.lectius propers a l’Esquerra Independentista presents a la demarcació de Barcelona ens han convidat a participar en actes i xerrades,i vaig ser jo el designat per la nostra territorial per anar en representació de la Coordinadora Obrera Sindical.
En les tres ocasions que vaig tindre el plaer d’intervindre vaig intentar explicar breument què factors han provocat aquesta crisi econòmica, de quina manera afecta al conjunt de la classe obrera, quina entenem que ha de ser la resposta de la dona i l’home treballador, i les propostes que des de la COS presentem per amortitzar l’impacte d’aquesta crisi en la classe obrera.

Però vaig percebre que un punt de les meues intervencions era seguit amb un xic més d’atenció i sorpresa; la repercussió de la crisi econòmica en les dones. Aquest sector de la població, tot i ser un blanc fácil per l’heteropatriarcat capitalista, no rep la suficient atenció, anàlisi, ni suport dels sindicats traïdors CCOO i UGT.
Malauradament, aquests “sindicats” amb la seua traïció a la nostra classe han permès que el patriarcat actue amb total impunitat contra les persones de sexe femení.
Val a dir,però, que des dels sindicats i organitzacions anticapitalistes, així com des dels col.lectius antipatriarcals, s’està treballant per l’eradicació de l’heteropatriarcat, i com a conseqüència d’aquest la doble explotació de la dona; a casa i a la feina.

Però posem un exemple que ens permetrà veure fins quin punt l’heteropatriarcat capitalista és una superestructura que marca la vida de les persones de sexe femení de classe treballadora:
L’economia del meu poble de naixement estava pràcticament fonamentada en la indústria del calcer, tenint una importància molt gran una especialització dins les fàbriques que pràcticament ocupen les dones al 100%; les aparadores.
Aquestes dones agafen la pell tallada, i en una producció en cadena cusen totes les parts que formarà la sabata, i inclouran tots els adorns, cibelles i ornaments que faran més pràctica o atractiva la sabata. Aquesta tasca és d’importància absoluta: una sabata mal cosida no es podrà vendre, i per això reben molta pressió dels “encarregats”, autèntics gossos de presa dels amos de les fàbriques.
Doncs aquestes dones, que produeixen un % molt important del que després serà el be de consum d’on traurà el benefici l’amo de l’empresa treballen un mínim de 10 hores en fàbriques insalubres, en cadenes de muntatge on no pots parar ni per badar, rebent salaris per plorar, sense assegurança mèdica, sense contracte, ni drets laborals (en la majoria dels casos), i on, a causa de la seua precarietat, no poden ni percebre una paga per les malalties professionals provocades per aquesta especialització: “colze de tennista”, artritis, artrosi, malformacions a la columna vertebral, i un llarg etcètera.
I a aquestes condicions infames se l’ha de sumar les feines domèstiques, l’atenció als i les filles, a les persones majors, etc.

Per si tot això fora poc, els últims anys els amos de les empreses veient que ja no poden treure un % de benefici tan alt com ells voldrien produint a Elx, s’han dut la producció al sudets asiàtic, on explotar als i les treballadores encara és molt més barat que ací.
Així doncs, la dona treballadora d’Elx no te ni feina, ni dret a l’atur, ni paga per les seues malalties professionals, però sí continua tenint persones al seu càrrec, les feines de la casa, una hipoteca que pagar, etc

I doncs, qué cal fer? Doncs aquesta resposta és tan simple de formular com aparentment difícil de dur a terme: la presa de consciència i l’acció sindical de cada subjecte treballador, home o dona, per la igualtat real entre sexes als llocs de treball.
L’actitud de la dona treballadora no pot ser mai passiva, cap salvador els hi traurà de la precarietat, només la lluita constant i coordinada de totes les precàries i precaris traurà dels patrons i les seues mascotes, els “encarregats”, la regulació dels llocs de treball i el compliment estricte de la legalitat laboral primer, i de tot allò que és nostre, després.
I per això, cal enfortir els sindicats de classe: sindicar-se i estendre entre els i les companyes de feina l’esperit combatiu per fer de cada fàbrica, de cada taller, un punt de resistència contra els empresaris i l’heteropatriarcat.

Homes i Dones treballadores; només la nostra lluita ens permetrà aconseguir tot allò que és nostre!!
Unim-nos!!



Jordi AiF
Coordinadora Obrera Sindical

No hay comentarios: