Quina CUP anirà a les autonòmiques del Principat?

Publicat al bloc de Terra i Llibertat el 18 de maig de 2009

Aquests dies es parla molt de les eleccions autonòmiques principatines i si hi ha d'haver una candidatura independentista transversal que tingui voluntat de proclamar unilateralment la independència. Independència de qui? De Catalunya, oi?
La sortida d'ERC del senyor Carretero o del senyor Renyer obren un nou capítol a la sèrie relacionada amb tota la moguda sobiranista-catalunyista que portem arrossegant des que CiU ha decidit fer el que sigui per foragitar de la Generalitat el tristpartit.


La baralla pel control de la PDD; la moguda d'estudis sobiranistes del López Tena; els fitxatges estrella del Tremosa i el Junqueras; el retorn de l'Àngel Colom; els blogs sobiranistes i de la Catalunya Oberta; els 170 intel·lectuals que entren a la casa gran del catalanisme; el paper militant de la intel·lectualitat catalunyesa-sobiranista a favor d'Israel o del Pla Bolonya o de l'OTAN; la tendència regionalista, amb l'excusa de les prioritats, de determinats sectors de l'autoanomenada esquerra independentista; aquesta nova cosa creada per la Catalunya Acció, la recent aportació d'UDC -Sobirania i Justícia- o altres coses més surrealistes que van apareixent. Tot això, curiosament, reforça l'estratègia convergent de guanyar terreny a ERC -passant-li per la banda de la sobirania, curiosament- i creant una certa sensació que tenim a la cantonada la independència. És cert que les conjuntures, en temes com els dels processos independentistes o revolucionaris, no necessàriament es preveuen, però pensar en un canvi de règim, liderat pel conservadurisme que ha viscut a l'empara del regionalisme-autonomisme catalunyès, apuntalant Espanya i venent país al capital que ara és el responsable de la crisi és, si més no, una mica agosarat o potser directament impossible. No oblidem que en aquesta batalla hi ha la necessitat no únicament de recuperar el govern de la Generalitat, sinó el poder de negociar a Madrid i el de negociant en termes econòmics per fora de l'Estat. Aquesta manca de lideratge és suficient per fer política independentista? És evident que no, però en tot cas caldria visualitzar que es fa política independentista, i fins ara, d'això, res de res.


En un altre ordre de coses, i com dèiem al principi, el regionalisme catalunyès ha viscut sempre com una rèmora, com un afegit sense interès, això dels Països Catalans. Entre altres coses perquè complica els raonaments, els referents totèmics del pujolisme, introdueix qüestions que fan trontollar el joc establert amb Espanya en la mort del dictador, i plantegen un procés de transformació, per al qual la dreta i els defensors de la via institucional com a únic camí -elitista, professionalitzador de la política, delegador de responsabilitats i funcions i garant de l'ordre establert, sobretot ara que està en plena crisi- no estan disposats a posar esforços. D'aquí ve un posicionament que, des d'un punt de vista simplement de sentit comú, no té cap sentit que se'l faci l'esquerra independentista, qui, contràriament, hauria de maldar per visualitzacions de quin és el marc, l'objectiu i el camí. Si a tot això hi afegim els moviments, matussers, però pretesament maquiavèlics, de sectors de l'esquerra independentista, ben situats al front de la CUP, fent prendre acords sobre política nacional, que acaben convertint-se, exclusivament i urgentment, en apostes electoralistes i catalunyeses, ens situem davant d'un procés que sembla posar el sentit principal en l'enèsima proposta de reinserció de sectors no col·locats en els processos anteriors -esperem que, en cas de fer-se realitat, sigui el darrer!-, i respon més a les necessitats polítiques de determinades persones i corrents que al procés real de l'esquerra independentista en general i de la CUP en particular. És ben significativa la pressa i la manca d'escrúpols davant d'un possible trencament de la pròpia CUP, curiosament atiat per aquest mateix sector després de l'assemblea general de Manlleu (Osona), amb la intenció de bandejar els sectors contraris a tota aquesta maniobra. Les maniobres i aproximacions d'aquest sector amb la PDD i amb altres ens o col·lectius que en aquest moment estan treballant per construir l'eina que s'endugui el vot sobiranista, són un bon exemple de la situació viscuda.


La CUP, per poder afrontar seriosament i amb alguna garantia, a la primera, una proposta electoral autonòmica o estatal, ha de treballar a fons l'acord de desenvolupar polítiques nacionals. Ha de fer una aposta de creixement i consolidació territorial; ha de desenvolupar un procés d'incidència en els moviments socials o sindicals, i de debat d'idees i projectes; la CUP ha de fer-se present arreu de la nació i no de forma simbòlica; la CUP ha d'aprendre a fer política nacional des de fora i des de dins dels ajuntaments i ha d'ajudar a definir un terreny de joc propi i el full de ruta per a tothom de cara a la victòria. La CUP ha de fer un salt qualitatiu i quantitatiu al País Valencià i les Illes i no ha de caure en les prioritats establertes pel sistema, sinó plantejar les pròpies i seguir-les conseqüentment. Cal saber esperar, construint una alternativa nacional, no autonòmica, fer créixer la CUP i llavors presentar-se a les autonòmiques, però a totes.


Cal crear estructures horitzontals, on els càrrecs electes i les candidatures i col·lectius locals aprenguin a treballar conjuntament els temes locals i nacionals. Cal crear cohesió i dinàmica de treball i cal, de forma molt contundent i seriosa, desmuntar el debat subliminal que porta a pensar que és més important el combat electoral autonòmic o estatal que el municipal. Les eleccions són una eina de lluita i mai han de ser una finalitat o un objectiu en si mateixes.


Per això, ara és fonamental que la CUP no vagi a les eleccions autonòmiques catalunyeses i prepari, de valent i en ferm, un salt qualitatiu que, si s'eviten debats estèrils i trencaments interessats, té garantit per poc bé que es faci la feina.