La democràcia espanyola en estat pur:
http://video.google.com/videoplay?docid=-128442265370877377
9 qüestions al PSAN
Hace 11 meses
domingo, 30 de agosto de 2009
viernes, 21 de agosto de 2009
Nou subsidi,noves mentides
Nou subsidi... noves mentides.* *Continuem pagant els i les de sempre.* Des de la Coordinadora Obrera Sindical – COS, sindicat perl’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans,i malgrat l’apariència “progressista” que inicialment podia tenir lamesura dels “420€”, una vegada comprovats els primers efectes realsi condicions per demanar-la, a peu de carrer, i a les cues de lesoficines dels respectius serveis d’ocupació autonòmics, no podemsinó valorar de forma negativa aquesta mesura, tant en la sevaforma, per oportunista, mentidera i miserable (amb la necessitat jade supervivència per dotzenes de milers de persones treballadoresdel sud dels Països Catalans), així com en els seus continguts icondicions, que només fan que posar pedaços, en una situació quereclama mesures molt més urgents i “radicals”... és a dir, justes. Aquesta ampliació de la protecció social a les persones aturades,aprovada pel govern espanyol del PsoE el passat 13 d’agost,mitjançant Reial Decret, tot i ésser una mesura necessària iurgentíssima per a reforçar la protecció social de les persones quees troben en situació d'atur i han esgotat les prestacions isubsidis, sense haver pogut accedir a un nou lloc de treball, no ésres més que una nova mentida d’aquest govern antisocial, contra laclasse treballadora. Així mateix, des de la COS, valorem igualment de forma negatival’actitud dels sindicats grocs espanyols CCOO i UGT, que tot i ésser“crítics”, en cap moment arriben a plantejar cap mesura de respostai pressió per assolir les condicions i les prestacions que realmentnecessiten les persones treballadores en situació d’atur. Encaramés, trobem lamentable les excuses emprades per CCOO en acusar laCEOE d’aquest nou “fracàs”, per no haver “facilitat” el pacte del“diàleg social”, tot i dient que si així s’hagués pactat, lescondicions haurien estat força millors... Com si la nova reformalaboral que ja tenen enllestida CCOO, UGT, CEOE i PsoE, signifiquèscap millora pels drets de les persones treballadores, i com sirealment CCOO (o la UGT), haguessin fet alguna altra cosa que trairla nostra classe en els darrers 30 anys. En què consisteix realment aquest “nou” subsidi? Segons l’escasíssima informació oficial publicada, el ProgramaTemporal de Protecció per Atur i Inserció, aprovat al consellespanyol de ministres del passat 13 d’agost, en forma de reialdecret (tot açò en teoria): - facilitarà una cobertura equivalent al 80% de l'IndicadorPúblic de Renda d'Efectes Múltiples (IPREM), és a dir, 420€/mes,disposant de dos mesos per a sol·licitar-la; - pal·liarà la situació econòmica d'aproximadament de340.000 persones aturades al conjunt de l’estat espanyol, que alfinalitzar els seus períodes de prestació contributiva o subsidi nopuguin accedir a altra prestació, així com a millorar les sevesexpectatives laborals. Sota quines condicions?: - tenir rendes inferiors al 75% del SMI (Salari MínimInterprofessional, 624€/mes en 2009); - subscriure un compromís de participació en itinerarisactius d'inserció (cursos, etc); - la seva percepció serà incompatible amb altres rendesconcedides per les diferents Administracions Públiques; - ésser menor de 65 anys; - haver esgotat la prestació per atur de nivell contributiudes del dia 1 d'agost de 2009 i els 180 dies naturals següents aaquesta data i no tinguin dret al subsidi; - estar inscrit com demandant d'ocupació; - la sol·licitud haurà de presentar-se dintre dels seixantadies següents a l'esgotament de la prestació o el subsidi per atur; - serà vigent mentre les xifres percentuals de l’atur alconjunt de l’estat espanyol es mantinguin per sobre del 17%. Però, realment què volen dir i què impliquen els punts anteriors?: - no tenir rendes superiors al 75% de l’SMI: Quines rendes? Comptabilitzades individualment, o per “unitat familiar”?: o Malgrat no dir-ho, i malgrat l’absoluta manca d’informació que encara impera a les oficines dels Serveis d’Ocupació, s’està aplicant per “unitat familiar”; o això implica que, per exemple, si hom viu amb una persona que reb una pensió (viudetat, dependència, etc.), subsidi, etc., que sigui superior al 75% de l’SMI (és a dir, cobrar una misèria de 468€/mes o més), no podrà rebre eixa prestació. - En alguns mitjans d’informació ja s’ha començat a reconéixer que així, totes les persones que s’apuntin a aquests cursets, deixaran d’estar de forma efectiva a les estadístiques oficials d’atur, amb la qual cosa, les xifres “milloraran”, i el govern es posarà altra medalla, amb noves mentides. - Com ja hem dit abans, si es perceb per exemple un subsidi per incapacitat laboral parcial, incapacitat que no impediria poder realitzar determinades tasques, ja no es podria rebre eixe subsidi. - Què passarà llavors amb les dotzenes de milers de persones, arreu dels Països Catalans, que ja no percebien cap subsidi ni prestació abans de l’1 d’agost? Que continuaran sense rebre res de res. - Què passarà si una vegada hagin passat els 180 dies natural (6 mesos, és a dir, la misèria de 2520€ en total), no hem trobat feina? Ens quedarem igual que ja hi érem. - Què passarà si al conjunt de l’estat baixa l’atur del 17%, però en determinats territoris no ho fa? - I malgrat que baixi del 17% a tot arreu, què passarà amb les persones que continuïn sense feina, ni prestacions, ni subsidis, ni cap possible ingrès? - Per últim, malgrat els intents del govern espanyol per “solucionar” aquest nou merder que han creat, res no apunta a cap solució efectiva; i la teòrica pujada d’impostos a les rendes més “elevades” quedarà en res efectiu... o com a molt, no tocarà les veritables rendes altes, ja que són les que els mantenen al poder. Ara bé, com ens afecta realment a les persones treballadores alsPaïsos Catalans al sud de l’Albera? L’actual crisi econòmica ha significat la destrucció de centenars demilers de llocs de treball arreu dels Països Catalans, i moltespecialment al sud de l’Albera. En paral·lel, s’ha generat un estatde precarització accelerada dels pocs llocs de treball que s’hangenerat, ha augmentat el treball en negre, i les condicionssalarials i de poder adquisitiu han empitjorat (tot i la “baixada”de l’IPC), això ja no ho pot negar ningú. Ja no es pot negar tampoc que les xifres d’atur, de nombre d’EROs ide destrucció de llocs de treball “estable”, és major al nostre paísque a la resta de l’estat espanyol. Segons les dades oficials de l’/Instituto Nacional de Estadística/(dades del govern espanyol que no inclouen les dotzenes de milers depersones aturades que es troben fent cursos d’inserció laboral,etc.), el passat juliol hi havia al conjunt de l’estat espanyol mésde 3.544.000 persones aturades, de les quals, oficialment, més de995.000 es troben entre la CAC, la CAV i la CAIB, és a dir, més del28% del total estatal. Ara bé, i malgrat que en dades absolutes anivell estatal, les xifres de l’atur han disminuit, a casa nostra,han augmentat, tot i estar en temporada alta d’estiu, etc. A més, i pel que fa al nivell de cobertura per desocupació, a la CAChi ha més de 100.893 persones aturades que no perceben cap tipus deprestació i/o subsidi, és a dir, més del 20% del total de persones al’atur, i això segons les xifres oficials. Pel que fa a la CAIB,estaríem parlant de més de 13.000, les persones sense cap tipus desubsidi, i de més de 130.000 a la CAV. En total, icomptabilitzant-ho molt a la baixa, un mínim de 250.000 personessense rebre cap subsidi per desocupació al sud de l’Albera (lesxifres reals d’atur són superiors al milió i mig d’aturats, més demig milió dels quals no reben cap prestació, ni subsidi...aproximant les dades parcials que es tenen de les dades dels serveisd’ocupació, de les persones que estan fent cursos, i que per tant noentren a les estadístiques d’atur, etc.). Quan la dotació total del’”ajuda” del govern només està dirigida a 340.000 persones alconjunt de l’estat espanyol!! I tot i sense aturar-nos a parlar de la quantia de “l’ajuda”, quedonat el nivell de preus a casa nostra, no poden resultar més que unpedaç i almoina temporal, però que dissortadament res va asolucionar, més enllà de tapar unes quantes boques afamades. Otambé, per exemple, que en 6 mesos només es pot provocar un augmentde les “presses” per trobar feina, al cost que sigui, augmentant laprecarietat i la insolidaritat, i empitjorant el conjunt de lescondicions salarials i laborals al nostre país... política quevindrà reblada i legitimada amb la propera reforma laboral (que jatenen enllestida el PsoE, CCOO, UGT i la CEOE, només a l’espera delmoment idoni per signar-la i fer-la pública) Bateria de mesures realment necessàries en la situació actual, i futura: Des de la COS entenem, tal i com vam començar a desenvoluparmitjançant el document de treball presentat fa uns mesos “Per unalluita específica contra l’atur”, que calia començar a projectar anivell social un programa de mesures urgents per fer front a lacrisi, a l’atur i a la precarietat terribles que ens colpegen a lespersones treballadores arreu dels Països Catalans. Per tot plegat, i entre d’altres mesures que caldria anar fixant deforma col·lectiva entre totes les organitzacions i col·lectius quelluitem cada dia per l’alliberament personal, social i nacional delnostre país, des de la COS proposem:
1. Retroactivitat de les mesures i subsidis d’ajuda, és a dir,qualsevol persona treballadora haurà de poder accedir a ellsindependentment del moment en aque s’hagi quedat sense feina.
2. Subsidi d’atur indefinit, per totes les personestreballadores, independentment de la seva història laboral.
3. Dignificació de les pensions i rendes, especialment per lespersones treballadores jubilades, les de viduetat i moltespecialment les dedicades a les persones dependents.
4. Les quanties d’aquests subsidis s’han de fer en base a l’IPCreal de cadascuna de les comarques del nostre país, i no en base aquantitas fixades per l’estat en base a les rendes mínimes.
5. S’ha d’ampliar i reforçar la xarxa pública d’assitència iprotecció social, mitjançant la creació de noves escoles (des dels 0anys fins a les persones jubilades), xarxa ampliada de transportpúblic, ampliació i millora dels serveis sanitaris públics, delsserveis assistencials a les persones depenents i les seves famílies,etc., i tot plegat comptant amb les ampliacions de plantilla quesiguin necessàries.
6. Disposició, per part dels municipis i de les associacions socialment útils, de totes les persones amb dret a subsidi indefinit per realitzar treballs necessaris durant les hores de la jornada laboral i en la mateixa localització de residència. 7. Reducció de la jornada laboral, començant amb jornades obligatòries màximes de 35 hores setmanals sense rebaixa salarial.
8. Fixació del Salari Mínim Interprofessional en 1200€ mensuals, per poder començar així a recuperar el poder adquisitiu perdut en els darrers 20 anys.
9. Creació d’un impost directe sobre el benefici de les empreses i sobre les rendes més elevades, per permetre el finançament d’aquestes mesures i l’allargament del subsidi d’atur. Així com la recuperació de l’impost sobre les herències.
10. Establiment d’un carnet acreditatiu per als joves treballadors en atur que no cobrin subsidi ni tinguin cap ingrés, que els doni automàticament dret a l’exempció en els impostos directes de tot tipus, accés a la seguretat social i a la gratuïtat dels transports públics, dels espectacles i manifestacions culturals, de l’atenció mèdica i hospitalària, dels medicaments, dels serveis de menjador i transport escolar de les escoles públiques. Tot això gestionat des dels municipis i garantit pels “governs autonòmics” corresponents.
11. Equiparació del joves que han acabat els estudis i que estan en edat de treballar amb la categoria d’aturat amb dret a subsidi.
València – Barcelona – Països Catalans, 20 d’agost de 2009
*Coordinadora Obrera Sindical – COS*
*Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans*
1. Retroactivitat de les mesures i subsidis d’ajuda, és a dir,qualsevol persona treballadora haurà de poder accedir a ellsindependentment del moment en aque s’hagi quedat sense feina.
2. Subsidi d’atur indefinit, per totes les personestreballadores, independentment de la seva història laboral.
3. Dignificació de les pensions i rendes, especialment per lespersones treballadores jubilades, les de viduetat i moltespecialment les dedicades a les persones dependents.
4. Les quanties d’aquests subsidis s’han de fer en base a l’IPCreal de cadascuna de les comarques del nostre país, i no en base aquantitas fixades per l’estat en base a les rendes mínimes.
5. S’ha d’ampliar i reforçar la xarxa pública d’assitència iprotecció social, mitjançant la creació de noves escoles (des dels 0anys fins a les persones jubilades), xarxa ampliada de transportpúblic, ampliació i millora dels serveis sanitaris públics, delsserveis assistencials a les persones depenents i les seves famílies,etc., i tot plegat comptant amb les ampliacions de plantilla quesiguin necessàries.
6. Disposició, per part dels municipis i de les associacions socialment útils, de totes les persones amb dret a subsidi indefinit per realitzar treballs necessaris durant les hores de la jornada laboral i en la mateixa localització de residència. 7. Reducció de la jornada laboral, començant amb jornades obligatòries màximes de 35 hores setmanals sense rebaixa salarial.
8. Fixació del Salari Mínim Interprofessional en 1200€ mensuals, per poder començar així a recuperar el poder adquisitiu perdut en els darrers 20 anys.
9. Creació d’un impost directe sobre el benefici de les empreses i sobre les rendes més elevades, per permetre el finançament d’aquestes mesures i l’allargament del subsidi d’atur. Així com la recuperació de l’impost sobre les herències.
10. Establiment d’un carnet acreditatiu per als joves treballadors en atur que no cobrin subsidi ni tinguin cap ingrés, que els doni automàticament dret a l’exempció en els impostos directes de tot tipus, accés a la seguretat social i a la gratuïtat dels transports públics, dels espectacles i manifestacions culturals, de l’atenció mèdica i hospitalària, dels medicaments, dels serveis de menjador i transport escolar de les escoles públiques. Tot això gestionat des dels municipis i garantit pels “governs autonòmics” corresponents.
11. Equiparació del joves que han acabat els estudis i que estan en edat de treballar amb la categoria d’aturat amb dret a subsidi.
València – Barcelona – Països Catalans, 20 d’agost de 2009
*Coordinadora Obrera Sindical – COS*
*Sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans*
jueves, 20 de agosto de 2009
L'esquerra mundial i les eleccions iranianes
Les recents eleccions a Iran, i els subsegüents desafiaments a la seva legitimitat, han estat un assumpte d'enorme conflicte intern a Iran i un debat que sembla interminable en la resta del món -un debat que amenaça amb romandre per algun temps encara. Una de les seves més fascinants conseqüències és que en aquesta discussió d'escala mundial hi ha hagut una enorme divisió entre persones que es consideren part de l'esquerra del món. Divergeixen en els seus punts de vista: des de ser gent que protegeix incondicionalment l'anàlisi que Ahmadinejad/Khamenei fan de la situació, fins a ser oponents virtualment incondicionals, amb múltiples posicions intermèdies. Això potser reflecteix tant l'estat de l'esquerra mundial com la situació a Iran.
Què ha passat a Iran? Hi va haver unes eleccions. Pel que sembla va haver-hi una gran afluència de votants. El Govern va anunciar una victòria abassegadora del president en el càrrec, Mahmud Ahmadinejad. Els simpatitzants dels altres tres candidats han fet l'acusació que les xifres són fraudulentes. Les dues principals bases d'aquestes acusacions van ser la rapidesa i naturalesa tancada del procés de recompte i la implausibilidad d'alguns resultats de votacions si es desglossen segons les diferents àrees del país. L'autoritat última d'Iran, l'aiatol·lah Alí Khamenei, va assegurar en termes sense ambigüitats que els resultats de les votacions eren essencialment correctes i que, per tant, les eleccions eren enterament legítimes. Ha insistit que tots reconeguin la validesa dels resultats i que deixin de qüestionar-los.
Immediatament després de les eleccions moltes persones van sortir als carrers a protestar els resultats i van clamar per un recompte o per noves eleccions. A mesura que aquestes protestes van prendre força, Ahmadinejad/Khamenei van respondre amb mesures repressives més i més severes. Les Guàrdies Revolucionàries i el cos anomenat Basiji (una espècie de milícia popular) van utilitzar la força per a treure als manifestants dels carrers, en van matar a alguns i en van arrestar a un nombre significatiu en el procés.
Encara ara, les figures principals de l'oposició, el candidat presidencial Mirhossein Mussavi i els seus dos simpatitzants clau, els expresidents Akbar Hashemi Rafsanjani i Mohammad Khatami, continuen afirmant que les eleccions no van donar un resultat legítim. En això compten amb el suport dels altres dos candidats en la cursa presidencial, que van rebre menys vots.
Què és el que volen aquestes importants figures? Totes al·leguen ser fidels seguidors de la revolució de 1978-1979 i estar dedicats a la preservació de la República iraniana existent. En resum, no estan cridant a un canvi de règim. Per contra, insisteixen que són més fidels adherents de l'esperit original de la revolució iraniana que el grup que actualment està en el poder. Com ha interpretat això l'esquerra mundial? La present situació a Iran no és per res única. Després de tot, hi ha hagut protestes populars massives en molts països de tot el món en un moment o altre durant molt temps. Així, l'esquerra mundial té interminables analogies amb les quals comparar la situació iraniana. Per començar, hi ha la revolució iraniana de 1978-1979. Però també hi ha Tiananmen a Xina, el 1989, les revolucions de 1968 en incomptables països, les anomenades revolucions de colors, de collita recent en els països 'excomunistes', un gran nombre d'esdeveniments en diferents països llatinoamericans i les vagues generals a França en 1995. Hom podria remuntar-se a les revolucions russa i francesa si així ho desitgés.
Amb tota seguretat, l'esquerra mundial no té una visió unificada d'aquestes protestes populars. De fet, un podria dir que un dels principals problemes amb l'esquerra mundial contemporània és la seva incoherència col·lectiva a l'encarar la panoplia i notable varietat d'aquestes protestes populars.
La raó d'aquesta incoherència col·lectiva és triple. Primer, hi ha una llarga història de desil·lusions amb els resultats d'aquestes protestes populars, especialment en els últims 50 anys. Segon, avui dia hi ha una debilitat organitzativa objectiva dels moviments polítics de l'esquerra tradicional en la majoria dels països. (Les principals veus de l'esquerra mundial d'avui tendeixen a ser, en la seva major part, intel·lectuals amb postures independents o activistes localitzats en molt petites organitzacions). Tercer, hi ha el fet que les anomenades anàlisis d'esquerra difereixen fonamentalment en el que pensen que s'hauria de mirar quan s'analitza les situacions concretes.
Alguns miren primordialment les relacions interestatals. Quin seria la conseqüència geopolítica que un govern particular fos reemplaçat per una sèrie diferent de líders o, àdhuc, que el règim canviés cap a un de diferent tipus? En el cas d'Iran en el moment actual, tots saben que està en fort conflicte amb Estats Units (i en menor grau amb Europa occidental), sobretot però no exclusivament en allò relacionat amb assumptes nuclears. El president Ahmadinejad està identificat amb una forta posició iraniana versus Estats Units. Tant ell com Khamenei han argumentat en repetides ocasions que Estats Units i Gran Bretanya estan darrere de les protestes populars amb la finalitat de que Ahmadinejad sigui retirat del càrrec en favor d'algú més mal·leable des del punt de vista nord-americà. Hugo Chávez ha ofert el seu total suport a Ahmadinejad, primordialment amb aquests arguments. Aquesta és una forma plausible però limitada d'analitzar una situació. Després de tot, pocs esquerrans donarien suport l'actual règim de Myanmar, que recentment va suprimir brutalment les manifestacions de monjos budistes amb l'argument que el Govern nord-americà anhela veure un canvi de règim a Myanmar.
O hom podria mirar, més aviat, les divisions de classe en l'interior d'Iran. Alguns autoidentificats membres de l'esquerra mundial argumenten que els simpatitzants de Mussavi són en gran mesura persones de la classe mitja o acabalades, mentre que Ahmadinejad extreu els seus simpatitzants dels estrats populars. Per tant, diuen, un esquerrà hauria de fer costat a Ahmadinejad. Alguns altres esquerrans analitzen la situació de manera diferent, argumentant que això és merament una lluita entre dues varietats de grups privilegiats, i que el suport d'Ahmadinejad en les zones més pobres de Teheran és en gran mesura el resultat d'un populisme des de dalt (i pitjor encara, d'un pa i circ a l'estil Berlusconi). Uns altres apunten a realitats ètniques entre els estrats més pobres, argumentant que les àrees rurals on no es parla farsi o que no són xiïtes queden fora de la distribució populista, estan oprimits i són hostils a Ahmadinejad, qui representa merament, diuen, al grup ètnic dominant.
A més, molts esquerrans són fonamentalment anticlericals. Refusen reconèixer la legitimitat de qualsevol règim que es basi en el paper central del clergat. Ens recorden que l'actual règim iranià va eliminar sistemàticament tots els partits d'esquerra no islàmics, fins i tot aquells partits que van particpiar en el derrocament del xà. Tudeh, el partit comunista iranià, ha condemnat els resultats de les eleccions i dóna suport a les demandes de Mussavi malgrat les seves reserves cap a aquest.
Hi ha dues coses que dir sobre les protestes populars onsevulla que ocorrin. La primera és que mai és fàcil per a la gent el sortir als carrers a exigir-li al govern que canviï les seves polítiques. Tots els governs estan prests per a usar la força contra aquestes demandes, uns amb major rapidesa que altres. Així que quan la gent surt als carrers, mai és només perquè els de fora els manipulen. Quan la CIA va arreglar el cop a Iran en 1953, no ho va fer induint que els iranians sortissin als carrers. Ho va fer treballant entre bambalines amb els oficials militars. Un hauria de respectar l'autonomia política dels grups que, de fet, s'arrisquen a sortir als carrers. És molt fàcil culpar als agitadors externs.
La segona cosa que cal dir sobre els aixecaments populars és que sempre i inevitablement són una combinació de molts elements. Alguns dels manifestants tenen greuges específics immediats. Uns altres busquen canviar les persones dintre del govern però no el règim com a tal. I uns volen canviar, és a dir enderrocar, el règim. Les manifestacions populars gairebé mai ho forma un grup de persones consistent ideològicament. El normal és que els aixecaments succeeixin solament quan existeixen tals coalicions. Però això sempre significa que el resultat post-alçament és inherentment incert. Així que l'esquerra mundial ha de ser curosa a l'oferir el seu suport polític i moral als aixecaments populars.
Vivim en temps molt caòtics. No és impossible una estratègia coherent de l'esquerra mundial. Però no serà fàcil. I encara no s'ha assolit. Les conseqüències per al món de la lluita interna d'Iran no són clares com el cristall. L'esquerra mundial no ha de ser muda, però hauria de ser prudent.
Immanuel Wallerstein
Font:www.fabrica.cat
Què ha passat a Iran? Hi va haver unes eleccions. Pel que sembla va haver-hi una gran afluència de votants. El Govern va anunciar una victòria abassegadora del president en el càrrec, Mahmud Ahmadinejad. Els simpatitzants dels altres tres candidats han fet l'acusació que les xifres són fraudulentes. Les dues principals bases d'aquestes acusacions van ser la rapidesa i naturalesa tancada del procés de recompte i la implausibilidad d'alguns resultats de votacions si es desglossen segons les diferents àrees del país. L'autoritat última d'Iran, l'aiatol·lah Alí Khamenei, va assegurar en termes sense ambigüitats que els resultats de les votacions eren essencialment correctes i que, per tant, les eleccions eren enterament legítimes. Ha insistit que tots reconeguin la validesa dels resultats i que deixin de qüestionar-los.
Immediatament després de les eleccions moltes persones van sortir als carrers a protestar els resultats i van clamar per un recompte o per noves eleccions. A mesura que aquestes protestes van prendre força, Ahmadinejad/Khamenei van respondre amb mesures repressives més i més severes. Les Guàrdies Revolucionàries i el cos anomenat Basiji (una espècie de milícia popular) van utilitzar la força per a treure als manifestants dels carrers, en van matar a alguns i en van arrestar a un nombre significatiu en el procés.
Encara ara, les figures principals de l'oposició, el candidat presidencial Mirhossein Mussavi i els seus dos simpatitzants clau, els expresidents Akbar Hashemi Rafsanjani i Mohammad Khatami, continuen afirmant que les eleccions no van donar un resultat legítim. En això compten amb el suport dels altres dos candidats en la cursa presidencial, que van rebre menys vots.
Què és el que volen aquestes importants figures? Totes al·leguen ser fidels seguidors de la revolució de 1978-1979 i estar dedicats a la preservació de la República iraniana existent. En resum, no estan cridant a un canvi de règim. Per contra, insisteixen que són més fidels adherents de l'esperit original de la revolució iraniana que el grup que actualment està en el poder. Com ha interpretat això l'esquerra mundial? La present situació a Iran no és per res única. Després de tot, hi ha hagut protestes populars massives en molts països de tot el món en un moment o altre durant molt temps. Així, l'esquerra mundial té interminables analogies amb les quals comparar la situació iraniana. Per començar, hi ha la revolució iraniana de 1978-1979. Però també hi ha Tiananmen a Xina, el 1989, les revolucions de 1968 en incomptables països, les anomenades revolucions de colors, de collita recent en els països 'excomunistes', un gran nombre d'esdeveniments en diferents països llatinoamericans i les vagues generals a França en 1995. Hom podria remuntar-se a les revolucions russa i francesa si així ho desitgés.
Amb tota seguretat, l'esquerra mundial no té una visió unificada d'aquestes protestes populars. De fet, un podria dir que un dels principals problemes amb l'esquerra mundial contemporània és la seva incoherència col·lectiva a l'encarar la panoplia i notable varietat d'aquestes protestes populars.
La raó d'aquesta incoherència col·lectiva és triple. Primer, hi ha una llarga història de desil·lusions amb els resultats d'aquestes protestes populars, especialment en els últims 50 anys. Segon, avui dia hi ha una debilitat organitzativa objectiva dels moviments polítics de l'esquerra tradicional en la majoria dels països. (Les principals veus de l'esquerra mundial d'avui tendeixen a ser, en la seva major part, intel·lectuals amb postures independents o activistes localitzats en molt petites organitzacions). Tercer, hi ha el fet que les anomenades anàlisis d'esquerra difereixen fonamentalment en el que pensen que s'hauria de mirar quan s'analitza les situacions concretes.
Alguns miren primordialment les relacions interestatals. Quin seria la conseqüència geopolítica que un govern particular fos reemplaçat per una sèrie diferent de líders o, àdhuc, que el règim canviés cap a un de diferent tipus? En el cas d'Iran en el moment actual, tots saben que està en fort conflicte amb Estats Units (i en menor grau amb Europa occidental), sobretot però no exclusivament en allò relacionat amb assumptes nuclears. El president Ahmadinejad està identificat amb una forta posició iraniana versus Estats Units. Tant ell com Khamenei han argumentat en repetides ocasions que Estats Units i Gran Bretanya estan darrere de les protestes populars amb la finalitat de que Ahmadinejad sigui retirat del càrrec en favor d'algú més mal·leable des del punt de vista nord-americà. Hugo Chávez ha ofert el seu total suport a Ahmadinejad, primordialment amb aquests arguments. Aquesta és una forma plausible però limitada d'analitzar una situació. Després de tot, pocs esquerrans donarien suport l'actual règim de Myanmar, que recentment va suprimir brutalment les manifestacions de monjos budistes amb l'argument que el Govern nord-americà anhela veure un canvi de règim a Myanmar.
O hom podria mirar, més aviat, les divisions de classe en l'interior d'Iran. Alguns autoidentificats membres de l'esquerra mundial argumenten que els simpatitzants de Mussavi són en gran mesura persones de la classe mitja o acabalades, mentre que Ahmadinejad extreu els seus simpatitzants dels estrats populars. Per tant, diuen, un esquerrà hauria de fer costat a Ahmadinejad. Alguns altres esquerrans analitzen la situació de manera diferent, argumentant que això és merament una lluita entre dues varietats de grups privilegiats, i que el suport d'Ahmadinejad en les zones més pobres de Teheran és en gran mesura el resultat d'un populisme des de dalt (i pitjor encara, d'un pa i circ a l'estil Berlusconi). Uns altres apunten a realitats ètniques entre els estrats més pobres, argumentant que les àrees rurals on no es parla farsi o que no són xiïtes queden fora de la distribució populista, estan oprimits i són hostils a Ahmadinejad, qui representa merament, diuen, al grup ètnic dominant.
A més, molts esquerrans són fonamentalment anticlericals. Refusen reconèixer la legitimitat de qualsevol règim que es basi en el paper central del clergat. Ens recorden que l'actual règim iranià va eliminar sistemàticament tots els partits d'esquerra no islàmics, fins i tot aquells partits que van particpiar en el derrocament del xà. Tudeh, el partit comunista iranià, ha condemnat els resultats de les eleccions i dóna suport a les demandes de Mussavi malgrat les seves reserves cap a aquest.
Hi ha dues coses que dir sobre les protestes populars onsevulla que ocorrin. La primera és que mai és fàcil per a la gent el sortir als carrers a exigir-li al govern que canviï les seves polítiques. Tots els governs estan prests per a usar la força contra aquestes demandes, uns amb major rapidesa que altres. Així que quan la gent surt als carrers, mai és només perquè els de fora els manipulen. Quan la CIA va arreglar el cop a Iran en 1953, no ho va fer induint que els iranians sortissin als carrers. Ho va fer treballant entre bambalines amb els oficials militars. Un hauria de respectar l'autonomia política dels grups que, de fet, s'arrisquen a sortir als carrers. És molt fàcil culpar als agitadors externs.
La segona cosa que cal dir sobre els aixecaments populars és que sempre i inevitablement són una combinació de molts elements. Alguns dels manifestants tenen greuges específics immediats. Uns altres busquen canviar les persones dintre del govern però no el règim com a tal. I uns volen canviar, és a dir enderrocar, el règim. Les manifestacions populars gairebé mai ho forma un grup de persones consistent ideològicament. El normal és que els aixecaments succeeixin solament quan existeixen tals coalicions. Però això sempre significa que el resultat post-alçament és inherentment incert. Així que l'esquerra mundial ha de ser curosa a l'oferir el seu suport polític i moral als aixecaments populars.
Vivim en temps molt caòtics. No és impossible una estratègia coherent de l'esquerra mundial. Però no serà fàcil. I encara no s'ha assolit. Les conseqüències per al món de la lluita interna d'Iran no són clares com el cristall. L'esquerra mundial no ha de ser muda, però hauria de ser prudent.
Immanuel Wallerstein
Font:www.fabrica.cat
lunes, 17 de agosto de 2009
El sindicalisme d'alliberament,xerrada per l'esquerra independentista del Camp
EL SINDICALISME NACIONAL I DE CLASSE:
Primer de tot voldria donar les gràcies a l’EI del Camp per convidar-nos a la Coordinadora Obrera Sindical a participar d’aquesta Escola d’estiu.
Hui intentaré fer una introducció al tema que ens ocupa “ el sindicalisme nacional i de classe”, per que siga més dinàmic farem un repàs a diferents conceptes i després obrirem una roda de preguntes i reflexions.
a-Sindicat d’abast nacional.
b-Sindicat socio-polític.
c-El sindicalisme del Segle XXI enfront el vell model sindical.
d-Dialèctica sindicat-EI.
a- El primer que hauriem d’observar és que el sindicalisme d’alliberament ha de ser en tot el territori de la nació que es pretén alliberar. Sembla una perogrullada, però malauradament molts independentistes de pedra-pica, gent combativa i formada, és afiliada a sindicats que tot i que al seu discurs
utilitzen els Països Catalans com referent geogràfic,no ha intentat mai bastir una alternativa sindical a cada territori del país.
Evidentment, cal en primera instància definir el subjecte polític que s’ha d’independitzar i destinar els millors esforços i capacitats en ampliar la base del sindicat arreu de la nació per fer d’aquest sindicat una eina més per l’alliberament, especialment a l’hora de ser corretja de trasmissió entre el moviment púrament polític i la gran massa de treballadors i treballadores de la nació que lluita. També la tasca d’un sindicat, i en aquest cas d’un sindicat nacional, és el de “escola de militància” com afirmava Lenin. El sindicat pot i ha de servir per “captar” treballadors i treballadores de les capes més baixes de la població, gent que sense aquesta eina que és el sindicat nacional podria caure en un missatge reformista quan no perillosament unionista o filo-feixista.
Per la COS, un exemple de treball en clau nacional,sense ni molt menys menystenir el treball i dedicació de totes les organitzacions de l’EI, és el SEPC. Aquest sindicat d’estudiants ha anat expandint la seua afiliació a totes les universitats públiques del país a partir del treball rigorós i coherent. Una de les dades que ens refermen en aquesta impressió és que a les eleccions de la Universitat d’alacant, aquest sindicat tregué 10 claustrals,convertint-se en la segona força.
Evidentment el món del treball asalariat i el món estudiantil és molt diferent, i les dificultats per practicar el sindicalisme al lloc de treball és més difícil i perillós que a les aules, però aquesta és la línea. Si l’EI, o qualsevol altre moviment d’emancipació nacional i social, és capaç, com ho hem sigut de crear organitzacions de joves, polítiques, antirepressives, culturals, etc ha de crear-ne, obligatòriament, un sindicat propi que siga la seua veu i orelles al món laboral, creant discurs i praxi revolucionàri al lloc de treball.
Per entendre més be com hem arrivat a aquest moment actual, on tot i patir una crisi econòmica (i d’altres tipus) l’EI no està influïnt com deuria en el moviment obrer cal estudiar i aprendre dels errors estratègics comesos en el passat:
-El PSAN destinà esforços ja a principis dels ’70 en enfortir CC.OO., esperant que fora una eina anti-capitalista que incloguera el dret d’autodeterminació, fins que l’any 1976 desisteix i aposta per crear els Col.lectiu d’obrers en lluita, però la conjuntura favorable ja havia passat, i amb el “desencanto”, el pactisme, i el desmantelament de la gran industria i l’adveniment del capitalisme “pots-industrial” es va difondre la idea que el proletariat i la lluita de classes eren ja cosa del passat.
-L’IPC, per la seua banda, apostà també l’any 1976, per la creació d’un nou sindicat, els Col.lectius de Treballadors (CC.TT.).
Aquests dos sindicats treurien pocs delegats sindicals a les primeres eleccions sindicals,i es començà un procés de confluència que acabaria parint la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya, primer sindicat que apostaria per un discurs nacional complet.
Però, l’acostament de la CSTC al sindicat pròxim a Unió Democràtica de Catalunya Sindicat de Quadres de Catalunya, acabaria per l’ixida d’un grup de militants que crearien la COS, en desacord per la deriva dretana i autonomista del nou sindicat, que amb el temps i diversos congresos, acabaria éssent la I-CSC.
b-Com a sindicat socio-econòmic pretenem dir que els sindicats creats per moviments d’alliberament com el nostre no aboca tots els seus esforços tan sols a la lluita laboral-econòmica al lloc de treball, o a la negociació de convenis col.lectius, etc.
Primerament, tot i que per qualsevol sindicat és importantíssim ampliar el nombre d’afiliats i de delegats sindicals, els sindicats d’alliberament, com la COS, entén que la lluita ha d’anar molt més enllà, ha de ser present a totes les vessants de la vida del i la treballadora. Exterioritzar el conflicte, recolzar i recolzar-se en els moviments socials, apostar decididament per l’erradicació del patriarcat i el racisme explotador dins les empreses als i les treballadores migrades.
En definitiva, el sindicalisme d’alliberament no pot tancar-se en les negociacions per un tant per cent de pujada anual en els convenis, en si la baixa per maternitat són d’x dies o x més 1. El sindicat d’alliberament, ha d’aportar una visió clarament rupturista,anti-capitalista, ha de presentar als i les treballadores les contradiccions capitalistes i intentar per tots els mitjans destruïr la visió reificada que la gran massa de treballadors i treballadores assumeix al voltant del món laboral i les seues lleis (8 hores de jornada laboral, legitimitat de l’apropiació de la plusvàlua, etc)
El sindicat socio-econòmic és la més pura manifestació dels sindicats de classe, doncs el seu objectiu és lluitar al món laboral per la destrucció del capitalisme i la conversió del treball assalariat en un treball planificat pel be comú i no per l’apropiació de la plusvàlua.
c-Des de la COS entenem que les velles formes organitzatives dels sindicats, no només els grocs, si no també d’altres més o menys rupturistes i conseqüents, no poden aportar al dia d’avui la eina necessària per la lluita laboral doncs el mercat ha canviat molt, deformant al seu gust i necessitat el món del treball,incloent-hi fins 17 formes de contractació. Aquesta estratègia els hi ha servit als empresaris i patrons per dividir la classe obrera fins i tot als propis llocs de treball, doncs el desconeixement i desconfiança que provoca aquesta diversificació de formes de contracte laboral dificulten la unió i l’acció col.lectiva dins l’empresa. Divideix i venceràs,deien,i a sobre,alienen.
Altres factors que han desmobilitzat la classe obrera ha estat el pactisme dels sindicats grocs majoritaris,CC.OO i U.G.T., la precarietat, la por a ser acomiadat/acomiadada i la falàcia emprada des de fa més de vint anys; ja no n’hi han classes socials,ara tots som iguals, fins i tot que el capitalisme era el fi de la història com més d’un “ideòleg” burgés es va atrevir a exclamar quan s’enfonsà l’URSS.
Però la COS creu que al davant d’aquestes velles formes organitzatives es pot posar una nova forma de sindicalisme, el que nosaltres anomenem sindicalisme del Segle XXI i no és més que intentar atacar el problema d’arrel; el capitalisme i la seua forma pròpia i inexorable de treball i les rel.lacions humanes i socials que d’ell s’extreuen, enfortir els lligams de classe i la solidaritat obrera. Com? Treient les reivindicacions i la lluita laboral-econòmica al carrer, col.laborant en assemblees de barri, en plataformes d’aturats, amb moviments socials, etc
Dins dels propi centre de treball fer sindicalisme és gairebé imposible, doncs cal adaptar la lluita i buscar complicitats.
Per això intentem bastir un sindicat que partint de nuclis geogràfics (barris,viles,ciutats) siga capaç de donar suport mutu entre militants que pateixen problemes laborals, o econòmics, o de discriminació,etc i amb el treball conjunt amb d’altres plataformes o assemblees del nostre voltant per així teixir complicitats i que el discurs de la COS, el discurs del sindicalisme d’alliberament, que és el mateix que el de l’EI siga accessible i proper als i les treballadores dels PPCC.
Per últim cal remarcar que amb aquesta aposta estratègica la COS pretén ser una part més de l’engranatge de l’EI i reforçar el moviment d’emancipació del nostre poble.
d- A la COS tenim la ferma convicció de treballar per ser el sindicat inequívocament referencial de tota l’Esquerra Independentista, i tenim aquesta convicció per, com ja hem comentat abans, portar la veu de l’EI als llocs de treball, per estendre el nostre missatge rupturista i alliberador al conjunt del poble treballador català, i per ser l’oida de l’EI allà on es mostra més clarament el descontent de tantíssima gent; el món laboral.
Però,quin és el paper d’un sindicat en el moviment d’alliberament? Com s’articula aquesta relació entre el moviment polític i la seua sectorial laboral? Des de la COS pensem que aquesta relació ha de ser estreta, acompassada, fluïda, però mai tutelada. Ni el sindicat pot dir-li al moviment polític quin ha de ser el seu següent pas, ni el moviment polític ha d’intentar “remoure les cireres” ni dins el sindicat, ni la seua estratègia.
El moviment polític, és a dir, totes les organitzacions i sectorials que formem l’EI ,i el sindicat han d’analitzar junts quina ha de ser la tàctica i l’estratègia a seguir al món laboral,i com el moviment polític pot ajudar en aquesta tasca.
El sindicat ha de ser l’oida i la veu del moviment dins el món laboral, ha d’aportar la seua preparació tècnica i legal,ha de captar nous militants, i ha de “prendre el pols” al descontent que genera i generarà la crisi econòmica que patim.
El moviment polític haurà d’escoltar el sindicat i treballar colze a colze amb ell per qué cada cop més gent s’incorpore al sindicat i així estendre la nostra aposta política.
Aquesta rel.lació es retroalimenta, és dialèctica, i haurà d’analitzar els errors i encerts que pugam tindre per extreure les conclusions més vàlides i continuar sumant més capes de la població que vegen en la independència i el socialisme el millor futur per totes plegades.
Primer de tot voldria donar les gràcies a l’EI del Camp per convidar-nos a la Coordinadora Obrera Sindical a participar d’aquesta Escola d’estiu.
Hui intentaré fer una introducció al tema que ens ocupa “ el sindicalisme nacional i de classe”, per que siga més dinàmic farem un repàs a diferents conceptes i després obrirem una roda de preguntes i reflexions.
a-Sindicat d’abast nacional.
b-Sindicat socio-polític.
c-El sindicalisme del Segle XXI enfront el vell model sindical.
d-Dialèctica sindicat-EI.
a- El primer que hauriem d’observar és que el sindicalisme d’alliberament ha de ser en tot el territori de la nació que es pretén alliberar. Sembla una perogrullada, però malauradament molts independentistes de pedra-pica, gent combativa i formada, és afiliada a sindicats que tot i que al seu discurs
utilitzen els Països Catalans com referent geogràfic,no ha intentat mai bastir una alternativa sindical a cada territori del país.
Evidentment, cal en primera instància definir el subjecte polític que s’ha d’independitzar i destinar els millors esforços i capacitats en ampliar la base del sindicat arreu de la nació per fer d’aquest sindicat una eina més per l’alliberament, especialment a l’hora de ser corretja de trasmissió entre el moviment púrament polític i la gran massa de treballadors i treballadores de la nació que lluita. També la tasca d’un sindicat, i en aquest cas d’un sindicat nacional, és el de “escola de militància” com afirmava Lenin. El sindicat pot i ha de servir per “captar” treballadors i treballadores de les capes més baixes de la població, gent que sense aquesta eina que és el sindicat nacional podria caure en un missatge reformista quan no perillosament unionista o filo-feixista.
Per la COS, un exemple de treball en clau nacional,sense ni molt menys menystenir el treball i dedicació de totes les organitzacions de l’EI, és el SEPC. Aquest sindicat d’estudiants ha anat expandint la seua afiliació a totes les universitats públiques del país a partir del treball rigorós i coherent. Una de les dades que ens refermen en aquesta impressió és que a les eleccions de la Universitat d’alacant, aquest sindicat tregué 10 claustrals,convertint-se en la segona força.
Evidentment el món del treball asalariat i el món estudiantil és molt diferent, i les dificultats per practicar el sindicalisme al lloc de treball és més difícil i perillós que a les aules, però aquesta és la línea. Si l’EI, o qualsevol altre moviment d’emancipació nacional i social, és capaç, com ho hem sigut de crear organitzacions de joves, polítiques, antirepressives, culturals, etc ha de crear-ne, obligatòriament, un sindicat propi que siga la seua veu i orelles al món laboral, creant discurs i praxi revolucionàri al lloc de treball.
Per entendre més be com hem arrivat a aquest moment actual, on tot i patir una crisi econòmica (i d’altres tipus) l’EI no està influïnt com deuria en el moviment obrer cal estudiar i aprendre dels errors estratègics comesos en el passat:
-El PSAN destinà esforços ja a principis dels ’70 en enfortir CC.OO., esperant que fora una eina anti-capitalista que incloguera el dret d’autodeterminació, fins que l’any 1976 desisteix i aposta per crear els Col.lectiu d’obrers en lluita, però la conjuntura favorable ja havia passat, i amb el “desencanto”, el pactisme, i el desmantelament de la gran industria i l’adveniment del capitalisme “pots-industrial” es va difondre la idea que el proletariat i la lluita de classes eren ja cosa del passat.
-L’IPC, per la seua banda, apostà també l’any 1976, per la creació d’un nou sindicat, els Col.lectius de Treballadors (CC.TT.).
Aquests dos sindicats treurien pocs delegats sindicals a les primeres eleccions sindicals,i es començà un procés de confluència que acabaria parint la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya, primer sindicat que apostaria per un discurs nacional complet.
Però, l’acostament de la CSTC al sindicat pròxim a Unió Democràtica de Catalunya Sindicat de Quadres de Catalunya, acabaria per l’ixida d’un grup de militants que crearien la COS, en desacord per la deriva dretana i autonomista del nou sindicat, que amb el temps i diversos congresos, acabaria éssent la I-CSC.
b-Com a sindicat socio-econòmic pretenem dir que els sindicats creats per moviments d’alliberament com el nostre no aboca tots els seus esforços tan sols a la lluita laboral-econòmica al lloc de treball, o a la negociació de convenis col.lectius, etc.
Primerament, tot i que per qualsevol sindicat és importantíssim ampliar el nombre d’afiliats i de delegats sindicals, els sindicats d’alliberament, com la COS, entén que la lluita ha d’anar molt més enllà, ha de ser present a totes les vessants de la vida del i la treballadora. Exterioritzar el conflicte, recolzar i recolzar-se en els moviments socials, apostar decididament per l’erradicació del patriarcat i el racisme explotador dins les empreses als i les treballadores migrades.
En definitiva, el sindicalisme d’alliberament no pot tancar-se en les negociacions per un tant per cent de pujada anual en els convenis, en si la baixa per maternitat són d’x dies o x més 1. El sindicat d’alliberament, ha d’aportar una visió clarament rupturista,anti-capitalista, ha de presentar als i les treballadores les contradiccions capitalistes i intentar per tots els mitjans destruïr la visió reificada que la gran massa de treballadors i treballadores assumeix al voltant del món laboral i les seues lleis (8 hores de jornada laboral, legitimitat de l’apropiació de la plusvàlua, etc)
El sindicat socio-econòmic és la més pura manifestació dels sindicats de classe, doncs el seu objectiu és lluitar al món laboral per la destrucció del capitalisme i la conversió del treball assalariat en un treball planificat pel be comú i no per l’apropiació de la plusvàlua.
c-Des de la COS entenem que les velles formes organitzatives dels sindicats, no només els grocs, si no també d’altres més o menys rupturistes i conseqüents, no poden aportar al dia d’avui la eina necessària per la lluita laboral doncs el mercat ha canviat molt, deformant al seu gust i necessitat el món del treball,incloent-hi fins 17 formes de contractació. Aquesta estratègia els hi ha servit als empresaris i patrons per dividir la classe obrera fins i tot als propis llocs de treball, doncs el desconeixement i desconfiança que provoca aquesta diversificació de formes de contracte laboral dificulten la unió i l’acció col.lectiva dins l’empresa. Divideix i venceràs,deien,i a sobre,alienen.
Altres factors que han desmobilitzat la classe obrera ha estat el pactisme dels sindicats grocs majoritaris,CC.OO i U.G.T., la precarietat, la por a ser acomiadat/acomiadada i la falàcia emprada des de fa més de vint anys; ja no n’hi han classes socials,ara tots som iguals, fins i tot que el capitalisme era el fi de la història com més d’un “ideòleg” burgés es va atrevir a exclamar quan s’enfonsà l’URSS.
Però la COS creu que al davant d’aquestes velles formes organitzatives es pot posar una nova forma de sindicalisme, el que nosaltres anomenem sindicalisme del Segle XXI i no és més que intentar atacar el problema d’arrel; el capitalisme i la seua forma pròpia i inexorable de treball i les rel.lacions humanes i socials que d’ell s’extreuen, enfortir els lligams de classe i la solidaritat obrera. Com? Treient les reivindicacions i la lluita laboral-econòmica al carrer, col.laborant en assemblees de barri, en plataformes d’aturats, amb moviments socials, etc
Dins dels propi centre de treball fer sindicalisme és gairebé imposible, doncs cal adaptar la lluita i buscar complicitats.
Per això intentem bastir un sindicat que partint de nuclis geogràfics (barris,viles,ciutats) siga capaç de donar suport mutu entre militants que pateixen problemes laborals, o econòmics, o de discriminació,etc i amb el treball conjunt amb d’altres plataformes o assemblees del nostre voltant per així teixir complicitats i que el discurs de la COS, el discurs del sindicalisme d’alliberament, que és el mateix que el de l’EI siga accessible i proper als i les treballadores dels PPCC.
Per últim cal remarcar que amb aquesta aposta estratègica la COS pretén ser una part més de l’engranatge de l’EI i reforçar el moviment d’emancipació del nostre poble.
d- A la COS tenim la ferma convicció de treballar per ser el sindicat inequívocament referencial de tota l’Esquerra Independentista, i tenim aquesta convicció per, com ja hem comentat abans, portar la veu de l’EI als llocs de treball, per estendre el nostre missatge rupturista i alliberador al conjunt del poble treballador català, i per ser l’oida de l’EI allà on es mostra més clarament el descontent de tantíssima gent; el món laboral.
Però,quin és el paper d’un sindicat en el moviment d’alliberament? Com s’articula aquesta relació entre el moviment polític i la seua sectorial laboral? Des de la COS pensem que aquesta relació ha de ser estreta, acompassada, fluïda, però mai tutelada. Ni el sindicat pot dir-li al moviment polític quin ha de ser el seu següent pas, ni el moviment polític ha d’intentar “remoure les cireres” ni dins el sindicat, ni la seua estratègia.
El moviment polític, és a dir, totes les organitzacions i sectorials que formem l’EI ,i el sindicat han d’analitzar junts quina ha de ser la tàctica i l’estratègia a seguir al món laboral,i com el moviment polític pot ajudar en aquesta tasca.
El sindicat ha de ser l’oida i la veu del moviment dins el món laboral, ha d’aportar la seua preparació tècnica i legal,ha de captar nous militants, i ha de “prendre el pols” al descontent que genera i generarà la crisi econòmica que patim.
El moviment polític haurà d’escoltar el sindicat i treballar colze a colze amb ell per qué cada cop més gent s’incorpore al sindicat i així estendre la nostra aposta política.
Aquesta rel.lació es retroalimenta, és dialèctica, i haurà d’analitzar els errors i encerts que pugam tindre per extreure les conclusions més vàlides i continuar sumant més capes de la població que vegen en la independència i el socialisme el millor futur per totes plegades.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)
