Després de l’article al voltant del PSUV publicat a la fàbrica i reproduït,amb breus consideracions meves a aquest blog, hi ha un parell de qüestions que ens hauriem de fer.
Crec que hauriem de considerar el funcionament d’un partit que pretenga ser l’avantguarda revolucionària.
I encara més enllà: un partir revolucionari ha d’estar integrat per obrers, camperols i professionals “liberals”? Hom pot pensar que clar, doncs són aquestes persones les que necessiten la revolució. Però, quina és la tasca d’un partir polític que pretenga la revolució total de la societat,concienciar al conjunt de ciutadans d’un país de la necessitat d’enderrocar la vella societat,o concienciar tan sols al proletariat/camperolat?
El socialisme moltes vegades es veu com la tabla de salvació del proletariat,i Aixa queden apartades altres capes,menys aixafades pel capitalisme de la classe obrera,o de la petita burgesia.
Seguint aquesta lògica, el partit revolucionari ha d’estar integrat per obrers i camperols. És evident,també, que cap profesional “liberal”, que cap petitburgés depén tant de la revolució dràstica del sistema econòmic i social, Aixa doncs no lluitaràn tant vehementment com un obrer explotat, o un camperol que depèn d’un camp expoliat.
Però,també és cert,que al llarg del moviment comunista,molts líders i membres destacats dels partits han surtit de famílies benestants. És el cas de Fidel i Raül Castro, Ernesto “Che” Guevara, Lenin, Marx,o Engels.
Tots ells fills de burgesos. Així doncs,qué fa al comunista? La seva dura vida,les seves condicions vitals,o és l’estudi de la història,de les rel.lacions econòmiques,i l’estudi de les teories de Marx i Engels?
Per mí és ben clara la sol.lució:
Un comunista va molt més enllà de les penúries puntuals de la seva vida,i és el resultat de l’estudi del materialisme dialèctic,de les teories marxistes en el seu conjunt,i d’analitzar la realitat amb aquestes teories.
El primer cas,el “comunista” que no va més enllà de la seva mala situació desemboca en el reformista, en el que te por de perdre el poc o molt que ha pogut aconseguir,en l’oporunista. Aquesta gent és perillosa,doncs un dia ocupa la fàbrica i estableix l’autoorganització al seu centre de treball, com al poc temps s’embarca en proyectes feixistes. Aquest “modus operando” ja va passar a principis del segle XX, en la incipient revolució que el PCI de Gramsci o el Partit Spartakista de na Rosa Luxemburg vàren liderar,i que un cop fracassades acabaren portant l’èxit del partit feixista de Mussolini a Italia i el Partit Nazi a Alemanya.
El segon cas demostra que el que cal a tota organització revolucionària és la formació completa,exhaustiva i fortament severa del marxismo. Només si cada militant de l’organització és capaç de convèncer al seu cercle d’amistats,familiars,company i companyes d efeina,etc de la certesa dels postres postulats i tesis aquesta organització serà una eina útil en la lluita pel socialisme.
Un militant preparat, un militant que haja estudiat a fons el marxismo mai no cedirà a polítiques reformistas, i lluitarà per que la seva organització siga inequívocament revolucionària.
Només la gent que comprenga tota la plenitud de l’ideari comunista podrà fer front als revisionismos,les traicions, a les desviacions al si del partit.
Evidentment, el partit i els seus militants, han d’anar amb molta cura de previndre’s contra els “fills de papà” que s’involucren en el partit com qui s’apunta a un club social, per pasar l’ estona o amb l’ afany infantil de ser,o semblar, rebel. Aquesta xacra la patim totes les organitzacions que pretenem un canvi total a la humanitat.
Aixa doncs, i per acabar, crec que la fiabilitat de que un partit és plenament revolucionàri no ens la ofereix la “procedència” social dels seus militants, si no la seva política, la seva estrategia, la seva praxis totalment democràtica i revolucionària.
I, si en el cas, com en un futurible PSUV, de que certs sectors de la petita economia, o petitburgesos vullgueren entrar al partit, jo no patiria en excés, doncs al seu sí es lliuraràn batalles dialèctiques,i caldràn uns esforços grans dels militants més conseqüents en que les línees estratègiques siguen plenament revolucionàries.
No hem de tindre-li por als debats, hem de tindre-li por a la nostra posible manca de preparació,i formació.
Sensepalmeres...
